BarcelonaCupido ha passat a la història com un déu-infant amb ales: seductor, trapasser i malèvol, dispara fletxes emmetzinades que tenen el poder de despertar el desig i l'amor a qui les rebi, fins que ell mateix és ferit per la seva pròpia arma i enfolleix per la jove Psique. "A Cupido se'l coneix també amb el nom d'Eros, i l'amor que representa té una doble connotació, la de la dolçor i la de l'amargor: desitgem allò que no podem atrapar, el que apareix i desapareix, igual que un ocell que creua el cel volant", explica l'escriptora i editora Elisabet Riera (Barcelona, 1973), que acaba de publicar un dels llibres més singulars d'aquesta tardor, Els alats (Males Herbes / Siruela, 2025), on ressegueix com s'han representat, durant segles d'història cultural, aus, àngels, déus, monstres i altres criatures voladores.

Una manera de fer evident que algú s'ha enamorat és l'ascensió que emprèn gràcies a un parell d'ales acabades de néixer. "Cupido o Eros té ales per marcar aquesta possible ruta cap al cel de l'enamorat, però també perquè gràcies a les ales pot baixar sigil·losament sobre l'amant desprevingut per prendre-li el control de la seva persona a través de la fletxa que dispara", continua Riera, abans de fer una de les moltes revelacions que espigola al llarg de tot el llibre: "En primer lloc, Eros té ales perquè no va néixer d'una dona, sinó d'un ou, igual que els ocells". Els alats combina erudició i lirisme per explicar històries com la de l'origen d'Eros. "Els éssers humans eren originalment esfèrics –hi llegim–: unió feliç i perfecta de dos sexes i dues ànimes en una sola forma, una criatura rodona i completa, autosuficient. Els éssers esfèrics rodaven arreu amb alegria extrema, fins que un dia, la seva joia els va fer confondre els límits del que eren i es va tornar ambició: van voler rodar fins a l'Olimp. Zeus, com a càstig, els va partir en dos, i des d'aleshores els humans són incomplets i busquen amb ànsia la seva altra meitat". L'ànsia humana per tornar a ser esfera justifica Eros, que la poeta Anne Carson considera "ajornament, desafiament, obstacle, fam, elevació al voltant d'una absència radiant".

L'art de l'endevinació i els ocells

"El símbol de les ales està sempre present en tot allò que ens constitueix com a humans: en l'amor, l'anhel de llibertat, la mort i el renaixement", comenta Riera, que en paral·lel a l'interessantíssim projecte editorial de Wunderkammer –on ha reivindicat autores com Unica Zürn, Valentine Penrose i Germaine Dulac– ha aixecat una obra narrativa remarcable, amb novel·les com Llum (L'Altra, 2017) i Una vegada va ser estiu la nit sencera (Males Herbes, 2023). Els alats comença amb l'anècdota personal que, al cap dels anys, es va convertir en germen de la recerca de Riera, per a la qual va obtenir una beca Finestres d'assaig. "Quan era petita sortia molt a passejar amb el pare, sobretot els dissabtes al matí, per qüestions de la feina de la mare –recorda l'autora–. Al pare li agradava baixar la Rambla, en una època en què encara era plena de parades d'animals i de flors. Quan arribàvem a baix de l'estàtua de Colom encara hi havia una atracció amb una llarga història: eren els ocellets de la sort. Un home els tenia en una gàbia i, si li donaves una moneda, l'ocell agafava un dels molts paperets de colors que hi havia i te'l donava. El paperet tenia un missatge típic i tòpic, com ara que et casaries i tindries uns fills magnífics".

Els ocells que Riera observava admirada a la Rambla eren l'última reminiscència de la llarga història que aquesta classe de vertebrats tenen en relació amb l'endevinació. "L'ornitomància arrenca a la Grècia antiga. Al vell Tirèsies se li atribueix l'origen dels auspicis, a través dels quals es pot mirar, consultar i predir gràcies al vol dels ocells", explica. Una de les evolucions llatines dels auspicis va ser la ciència augural, que permetia "fer prediccions segons el cant dels ocells, les branques dels arbres on es posaven, la seva manera de menjar i beure, el vol i fins i tot la manera com sortien de la gàbia". El futur també es podia trobar a les entranyes de bous, anyells i coloms blancs: aquesta era la feina dels arúspexs, que estudiaven "les víctimes abans d'esventrar-les, les entranyes un cop extretes de l'animal i la flama que es formava de les carns cremades".

Símbols d'un viatge interior

Una de les virtuts d'Els alats és que no se centra només a examinar la presència de criatures voladores en la tradició grecollatina. Entre les nombroses referències orientals destaca La conversa dels ocells, de Farid ud-Din Attar, text persa del segle XII que el poeta Carles Duarte ha traduït enguany per primera vegada al català per a l'editorial Tres Portals i que narra el viatge físic i espiritual de les aus a la recerca del sentit de l'existència. "Com en moltes altres tradicions, l'ocell és símbol d'un viatge interior", assegura Riera, que al llibre recorda que les temptadores sirenes, en paral·lel a ser representades com a peixos, també han estat éssers voladors, que sants com Francesc d'Assís tenien una connexió especial amb els ocells i que si els àngels són una baula de transmissió entre el missatge diví –celestial– i els humans, déus com Hermes baixen fins a l'Hades per guiar-hi els morts i els tornen a dur a la terra per introduir-los en un cos nou. "Aquest ambaixador i missatger de les profunditats també té ales", comenta.

Erràtic i imprevisible com el vol dels ocells, Els alats és ple de guspires d'informació reveladores: "Al neolític, fa més de 10.000 anys, i segurament com la continuació d'un culte encara més primitiu, es venerava la Deessa-ocell, que era una oca sagrada –resumeix Elisabet Riera–. Aquesta vella Europa matriarcal va ser substituïda per la civilització indoeuropea patriarcal dels guerrers muntats a cavall". Si la pulsió de lluita masculina no s'hagués imposat a l'harmonia femenina, el món seria un lloc molt diferent del que hem heretat.