BarcelonaDes de fa quaranta anys, cada maig els versos s'apoderen durant una nit del Palau de la Música Catalana "com un gest de delicada insurrecció". Ho recorden Maria Callís i Manuel Forcano, directors del festival Barcelona Poesia, al pròleg del llibre que els assistents al recital, esquitxat dels paisatges sonors i lumínics a càrrec de Clara Aguilar, s'han emportat a casa després d'una hora i mitja intensa en què han pogut endinsar-se en la veu subtil de la romanesa Ana Blandiana, en la ironia del georgià Shota Iatashvili i també en l'enigmàtica Anne Carson, un dels grans reclams de la vetllada, que ha llegit una desena de poemes en prosa del llunyà Short talks (1992).

L'autora canadenca, que ha aparegut en diverses ocasions a les travesses del premi Nobel de literatura, ha dedicat breus reflexions impregnades de lirisme a l'Homo sapiens, a les truites de riu, a l'exili del poeta Ovidi ("cada nit cap a aquesta hora es vesteix amb la tristesa com si fos una peça de roba i continua escrivint") i a l'escultora Camille Claudel, que va viure els últims trenta anys de la seva vida en un manicomi. Ha estat parlant d'un record vinculat a la seva mare quan Carson ha aconseguit connectar més amb els assistents: "La mare ens tenia prohibit caminar cap enrere. Així és com caminen els morts, deia. ¿D’on havia tret aquesta idea? Potser d’una mala traducció. Al cap i a la fi, els morts no caminen cap enrere, però sí que caminen darrere nostre. No tenen pulmons i no poden cridar, però els encantaria que ens giréssim. Molts d’ells són víctimes de l’amor".

De Carson en podem llegir en català diversos llibres, com ara La bellesa del marit i Norma equivocada, tots ells publicats per Vaso Roto i traduïts per Núria Busquet Molist, que també s'ha ocupat de l'antologia de Short talks llegida al Palau de la Música. Durant el Festival Internacional de Poesia, només la meitat de les llanternes del públic s'han encès per il·luminar el llibre i poder entendre què deia Carson. Han estat majoritàries en el cas de Shota Iatashvili, que ha aconseguit arrencar uns quants somriures amb Carta d'antimotivació, poema sobre un "suïcidi molt estrany": "Quan posi el cap al forn, Gazprom em tallarà el gas", ha declamat. Les llanternes també s'han encès per desxifrar què explicava l'hongarès Márton Simon, que ha dedicat al Tetris un dels seus "poemes llargs i avorrits" —així els ha definit en català—, i la romanesa Ana Blandiana, autora de llibres com La meva pàtria A4, publicat per Cafè Central i traduït per Corina Oproae. Sona així de bé: "Jugo amb nens que esdevindran adults / i provo d’ajornar l’instant / en què m’esquinçaran amb fruïció, / ja adults, / cada cop més adults, / cada cop més, / massa més, / mentre jo em quedo sola a la infantesa".

Pel que fa a les llengües peninsulars, enguany s'ha pogut escoltar Berta García Faet ("nihilismo o pétalo?", vers amb què acaba Cuestionario prematrimonial), l'aforística Lupe Gómez (que s'ha atrevit a definir la llibertat amb aquestes paraules: "Correr, / costa abaixo, / chocando cos corno / das vacas") i Adrià Targa, que l'any passat va publicar dos llibres impressionants, la novel·la en vers Arnau (Proa) i el recull Acròpolis (Godall), amb el qual va guanyar els Jocs Florals. En un dels poemes que ha recitat, ha demanat al públic que imités l'onatge del mar fent tremolar un full del llibre que tothom tenia a la falda. I a Sonet als trenta-set anys ha afirmat, abans que el públic l'ovacionés: "Em preocupa / que sols m'hagin donat aquesta boca / per besar i per cantar, que sigui / tanta la mort, que cap poema no l'ocupa".