Entrevista
JORDI NOPCA

Perejaume: “El món és fràgil com una mala cosa”

L’any 2010 Perejaume va sortir del MNAC amb una marededeu del segle XIII i va emprendre un viatge a peu que va durar onze dies. De l’experiència n’ha tret un assaig que alhora és una crònica i un majestuós poema en prosa 

“El món 
 és fràgil 
 Com una mala cosa” Escriptor i artista / PERE VIRGILI Zoom

Perejaume apareix a plaça Universitat amb dues obres embolicades que acaba de recollir del Macba. Es deixa fer unes quantes fotos amagat rere un arbre mentre alguns vianants l’observen amb curiositat. “Som un país ple de llavors; el problema és que no les acabem de deixar brotar mai”, dirà a l’entrada de la Facultat de Lletres després d’una hora de conversa. Tot i que no li agrada “l’escenografia” de les entrevistes, accedeix a parlar del seu nou llibre, Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018), en un racó del jardí universitari, protegit per l’ombra d’un teix que de tant en tant deixa caure alguna de les seves fulles, potser per saludar-lo.

“He sortit d’excursió amb obres en diverses ocasions amb l’objectiu d’agafar el món sencer com a sala d’exposicions -explica-. Caminar genera formes de dibuix o de narració. Pel simple fet de traslladar-te ordenes coses molt heterogènies, tot i que passen successivament. Caminar convida a la comprensió, i si hi afegeixes una obra té un punt il·luminador”. La primera vegada que Perejaume va emprendre una acció d’aquestes característiques va ser el 1991. “Durant un curs a l’escola Eina vam anar amb els estudiants fins al planell d’Uja. Quan vam ser allà al capdamunt ells encara no sabien de què aniria aquella classe. Per què havíem fet la caminada? A la motxilla hi duia un Miró original del 1927, una peça molt bonica, el vaig treure i el vam deixar allà dalt una estona”. Aquell curtcircuit entre natura i art podia recordar experiments del Perejaume d’aquells anys, com ara el Postaler, tot i que buscava l’efecte invers. “Al Pirineu s’hi ha anat sovint a treure’n obra -comenta-. Allà dalt, el quadre de Miró quedava descol·locat, i el lloc també: la trobada era molt fèrtil. Aquell Miró, a l’esquena, tenia tot d’etiquetes enganxades dels llocs del món per on havia passat. Era bonic veure el valor nou d’aquella obra, que no era econòmic”.

Molts anys després, el 2007, Perejaume va recórrer una cinquantena de quilòmetres des de la Facultad de Bellas Artes de Madrid amb tres dibuixos del segle XVIII on hi havia l’estudi d’un peu. “Caminar i escriure s’assemblen -assegurava llavors-. Ara ja no sé si és el text que il·lustra el camí fet o bé el camí fet que il·lustra aquestes paraules”. Encara més endavant, el 27 de juny del 2010, va sortir del MNAC amb una marededeu del segle XIII. La talla estava protegida “per dues capes de tissú, una de neoprè, una altra de paper de bombolles i un darrer embolcall impermeable”. La marededeu havia pres “l’aspecte d’una larva”, i va acompanyar l’artista i escriptor durant els onze dies de periple caminat, que va passar, entre altres llocs, per la Llagosta, Caldes de Montbui, Vic, Navàs, Cardona, Solsona, el Bruc, Collbató, Martorell i l’Hospitalet, fins a tornar al museu d’on havia estat treta.

Una figura semànticament rica

L’aventura ha acabat donant un magnífic fruit escrit, Treure una marededéu a ballar, que és un assaig molt ben documentat, una crònica del trajecte i alhora un poema en prosa, esquitxat de frases que irradien l’univers que l’autor ha anat disseminant en llibres com Obreda (Edicions 62, 2003), L’obra i la por (Galàxia Gutenberg, 2007) i Mareperlers i ovaladors (MNAC, 2014). “Hi havia tres narratives: la del camí, la del text i la mariana, una imatge semànticament tan rica que no s’acaba mai, diguis el que diguis ella ho encaixa -apunta Perejaume-. La marededeu és anterior i posterior a les paraules que li llancis: les abraça, les tomba i les gira. Probablement és la figura mitològica més generosa que tenim a Occident. És la feminitat, la mare, la criança, el lloc... És alhora una figura distant del món natural, perquè hi ha aquest element catòlic de la virginitat i de l’enfrontament amb Eva, però alhora, com que rescata continguts molt ancestrals de la divinitat-mare, és una figura que està encastada en aquest món natural”.

Perejaume recorda al llibre que des del segle XI fins al XIX les marededeus es van anar “clavant com agulles en un mapa” fins que en va quedar la geografia “ben travessada i cosida”. A Jardín de María, plantado en el Principado de Cataluña, del 1657, el pare Narcís Camós va descriure tots els santuaris marians del país, que va anar visitant des del 1651. “En va identificar 1.033 -diu-. Fent descripcions molt detallades de les devocions marianes t’acaba donant una imatge impressionant sobre la fragilitat dels materials. De tot el que ell constata en queda potser un 10%. El món és fràgil com una mala cosa, tot muda i es podreix i grana”.

“En una marededeu hi ha enterrada molta vida humana, generacions de creença, il·lusió i esperança -explica-. Encara que l’espècie humana faci grans canvis hem estat capaços de crear i arrossegar tots aquests símbols, que perviuran, perquè són més potents que nosaltres”. Les marededeus trobades s’associen al lloc on van ser descobertes i el defineixen, donant-li un significat que dispara aquell espai cap a una dimensió transcendent. “Tal com diem d’algú que té fusta d’escriptor o d’atleta, els arbres tenen fusta de marededeu; sobretot les pomeres”, adverteix Perejaume: ha estat creença que algunes d’aquestes figures marianes naixien directament de la fusta que les constituïa. Aquestes marededeus multiplicaven el pes quan eren al lloc correcte perquè ningú gosés emportar-se-les, cosa que ha estat inevitable, com es pot comprovar en museus com el Frederic Marès o l’Episcopal de Vic. “Tal com estaven disposades al Marès a la dècada dels 90, les marededeus eren una extraordinària elegia a la pèrdua dels noms de lloc que elles menaven i feien créixer -diu-. La compravenda de les talles les girar com un mitjó, perquè perdien el seu espai i alhora se les datava, quan la seva raó de ser era la intemporalitat”.

Equipat amb una talla del fons del Museu Joan Abelló de la qual no hi ha cap documentació sobre la procedència, Perejaume va caminar amb aquella marededeu buscant si, en algun punt del camí, els 3,190 quilos creixien desmesuradament. Treure una marededéu a ballar també és “una celebració del pes”: “Nosaltres pesem en un punt concret del món -continua-. Un arbre està ferm en un punt, s’apuntala i es nodreix a partir d’aquell punt, i alhora, en tant que planta llenyosa, mira d’estendre els caps de brot tan lluny com pot. L’altre extrem seria el vol, entès no només com el de les aus, sinó com el de la llum o l’aire. En un punt intermedi, com una mena de balança posada entre el que fa un arbre i el que fa l’aire, hi ha l’acció de caminar. Una acció que consisteix a pesar i passar, pesar i passar, pesar i passar, de manera que el valor del pes i el de la passa siguin equivalents del tot”. Així, l’obra i el camí, per a Perejaume, són un procés indestriable, que il·lumina i s’extravia, que fascina i alhora es repeteix. No hi ha respostes definitives, però durant el trajecte apareixen meravelles com aquesta: “Animar paraules. Animar figures que, d’entrada, se’ns presenten immòbils. Prestar-los vida nostra. Una criatura de fusta. Penso en les nines dels infants i en els déus dels adults. Penso també en els gegants: aquestes baluernes que són transportades per un home que se situa en el seu interior i el fa caminar. Si em posava dins la talla! Si m’hi podia posar!”