BarcelonaDurant gairebé cinc anys, la idea de fer un llibre sobre l'anorèxia des del vessant més emocional perseguia la cantant i poeta Ivette Nadal (Granollers, 1988). Finalment, fa un temps va agafar el toro per les banyes i s'hi va posar. Justícia poètica (Pòrtic) és el testimoni íntim, profund i poderós d'una dona que, quan era adolescent, va quedar captivada per músics i poetes. Amb un d'ells hi va compartir una relació afectiva desigual que li va fer molt de mal. Combinant vivències i poemes, Nadal fa aflorar el dolor físic i emocional d'una malaltia mental encara incompresa per conscienciar sobre la desolació que implica, però també per deixar constància que se'n pot sortir.

Han passat gairebé cinc mesos des que va fer públic que li havien diagnosticat esclerosi múltiple. Com està?

— Tinc la sensació que visc una realitat molt diferent de la que vivia aleshores, o fa un any. Emocionalment, estic millor que mai perquè estic pitjor físicament. Tot és tan incert, i hi ha tants símptomes difícils de comprendre, que no tinc tant d’espai per escoltar les emocions del cor. En aquest sentit, estic més tranquil·la, però és perquè hi ha una càrrega física que encara no està gaire estabilitzada. 

El llibre és un punt i a part d’una etapa de la seva vida?

— Totalment. Era un encàrrec que em van fer fa quatre o cinc anys i que no acabava d’acceptar mai. Em venia de gust, però volia escriure des d’un lloc serè, reflexiu, no venjatiu ni sorollós. El diagnòstic de l’esclerosi em va coincidir amb la redacció final del llibre. Totes dues coses han estat un punt i a part de la cosa més fràgil, més profunda, més trista, d’un passat que ja em pesava força. Em convenen coses més lluminoses. 

Fins ara no havia explicat mai públicament tot el que li va passar durant l’adolescència i la joventut, la seva història amb el que anomena “amors descompensats”. Com se sent després d’haver-ho fet públic?

— En el fons en parlo poc, perquè és sobretot un llibre sobre l’anorèxia. Per explicar-la d’una manera més emocional, menys superficial, havia d’entrar en aquesta part més traumàtica de la meva història. Sobre els amors descompensats havia cantat i recitat, però no n’havia parlat mai. Són el motiu de la ferida principal i el que em fa adonar dels símptomes de l’anorèxia. El fet de no saber estimar bé, o d’haver estat rebutjada, o d’haver estat en relacions descompensades, ho lligo amb no tenir una bona vinculació amb el menjar.

Per què els defineix com a "amors descompensats"?

— Perquè ho són. Jo no he viscut cap abús. Són amors descompensats de madureses, intel·ligències, estats vitals molt diferents. Hi ha una descompensació d’experiència, d’autoestima, de fortalesa, de seguretat. Estàvem en llocs molt diferents, però aquesta no és una història d’abús ni de fets delictius. 

Parla de la idealització que sentia quan tenia 17 o 18 anys cap a un home que en tenia 50 i amb qui va acabar compartint una relació amorosa, i diu que la fascinació que li despertava era "un verí". La seva experiència em fa pensar en aquells professors que utilitzen l'admiració de les seves alumnes per propiciar una relació sexual i en casos com el de l’Aula de Teatre de Lleida. Hi ha pensat, en les similituds?

— Sí. Hi ha diferents tipus de mestres: el de dins l’aula i el de carrer, de vida, d’espai de recitació o de l’àmbit que sigui. No dic que en l’àmbit artístic passin més bestieses que en els altres. De fet, també hi passen coses bones. Però a l’escola hi ha uns límits i unes normes. Quan el mestratge té lloc en un espai més liberal, no hi ha reglaments. I les persones joves tampoc sabem on situar-nos. En aquest sentit, el consentiment està més diluït. En els abusos i les agressions ho tenim molt clar, però quan hi ha una situació de desequilibri de coneixements i d'experiències, s’entra en una sèrie de grisos en què el consentiment queda més amagat. 

En un moment del llibre explica que, després de la seva història, aquell home va reproduir el mateix patró amb altres noies i diu que va seguir "acumulant víctimes".

— Sí, perquè segurament són persones amb patologies que van repetint patrons amb tothom qui es troben pel camí. I potser nosaltres també hem tingut alguna patologia, i per això ens sentim atretes per ells. Però la culpa sempre hauria de ser de la persona que té més edat. 

Com ha gestionat la culpa, el sentiment que part de la responsabilitat en tot el que li va passar recau sobre vostè?

— Tot el que em va passar vaig deixar que em passés. Ningú em va obligar a anar enlloc. Tenia una curiositat poètica, musical, sentimental. La vida convencional em semblava poc, necessitava alguna cosa més. També donava una imatge de noia més madura i més forta. Ho volia viure i pensava que no m’afectava. Són experiències que fan mal, però només te n’adones per com quedes després. 

Precisament la setmana passada, l'escriptora i psicòloga Leticia Asenjo escrivia a l'ARA Llegim sobre el seu llibre i parlava del "silenci còmplice" de l'entorn de l'època.

— A la Leticia li agraeixo que llegís el llibre i que vingués a la presentació. És una persona que tracta molts temes d’abusos des de la psicologia. Però ha sigut una setmana dura per a mi. He rebut moltíssims missatges. No crec que, com diu el titular, jo visqués un silenci còmplice. Amb el llibre no volia atacar l’Horiginal, on passen coses meravelloses. No comparteixo l’article, però l'hi vaig agrair a la Letícia amb un missatge, encara que hi ha coses que no veiem igual. Vaig procurar que fos un llibre reflexiu i serè, protegint molt les persones, i m’agradaria que els titulars que se'n fessin no fossin sorollosos. El llibre no és un Me Too. Des de l’article de la Leticia, tinc por perquè no vull que el llibre s’interpreti d’una manera morbosa. Pot generar reaccions de les quals jo no vull saber res. No vull que m’escrigui cap persona vinculada a aquest passat meu.

Explica que l'anorèxia que va patir va anar lligada a un seguit de desencadenants, com ara aquesta relació afectiva, però també n'hi va haver d'altres. Per què s'acosta al tema des d'aquest vessant?

— Perquè volia explicar que no és només una malaltia física; el més greu és com estàs per dins. La primor és tan visual que espanta, i ho ha de fer, perquè és una malaltia mortal. Però, interiorment, l'anorèxia encara està molt incompresa. És una malaltia emocional, de sensibilitats i hipersensibilitats que ataca moltes noies i nois amb potencial. 

Va compondre quatre àlbums (Mestres i amics, Tornar a mare, Arquitectura primera i En nom de la ferida) durant els ingressos hospitalaris. Com s’ho va fer?

— Doncs no ho sé. La música i la poesia han sigut sempre la meva manera de relacionar-me amb els altres. Segurament parlo poc amb la gent; més aviat canto o recito. Un impuls de vida era seguir fent concerts, gravacions, però en un moment vaig haver de parar perquè no tenia la fortalesa ni la serenitat. És veritat que he fet força coses estant malalta, però això no minimitza la gravetat de la malaltia, que és desoladora. Al principi estàs anestesiada i això et fa estar hiperactivada, però després ve la davallada. No es pot aguantar massa temps, aquesta situació física i mental.

Un dels moments més bonics del llibre és quan explica la relació que té amb la seva mare, la poeta Montserrat Aldrufeu.

— A la mare li dec moltes coses bones. Em va donar una visió del món, em va parlar d’art, de poesia, de pintura, m’acompanyava als concerts. I m'ha protegit i cuidat molt fins avui. Tenim una relació molt bonica, una mica d’amigues, i una història que ha donat molt de sentit a la meva lluita, a la meva salut, a la meva existència.

Justícia poètica tanca la porta d'aquell passat dolorós. Cap on s'encamina, ara?

— Continuo amb l’espectacle Ivette Nadal canta als galàctics. Em va molt bé que m’ho hagin proposat ara, perquè és un moment una mica incert de salut. Em ve de gust escoltar cançons no tan tristes, sortir una mica de dins. Farem alguns concerts (el 7 de juliol a Cadaqués, per exemple) i he gravat un disc que sortirà al setembre. Tot plegat em serveix per veure si, a través seu, em puc encomanar una mica d’aquest esperit d’anar més enfora, de buscar un missatge més universal a l’hora de cantar.