LITERATURA
Barcelona

Natàlia Cerezo: “Necessites recordar un passat ideal si el present no val res”

L'escriptora debuta amb un llibre de contes enlluernador

Natàlia Cerezo / CRISTINA CALDERER Zoom

Va començar a escriure en català perquè la va meravellar la traducció de Francesc Parcerisas d’ El hòbbit. Així i tot, els contes de Natàlia Cerezo inclosos al seu primer llibre, A les ciutats amagades (Rata, 2018), no tenen res a veure amb el món fantàstic de Tolkien. Són narracions més aviat amarades d’un realisme gràvid que sovint impedeix que els personatges que les habiten tinguin vides satisfactòries, sobretot quan les confronten amb un moment del passat en què eren millors.

“Soc molt lenta, escrivint -admet l’autora-. Vaig deixar l’escola d’escriptura creativa de l’Ateneu Barcelonès perquè pensava que no aprofitava les classes. En tot un curs només em dedicava a un únic conte. Era problema meu i vaig plegar, però em va anar bé anar a l’Ateneu perquè vaig conèixer algunes eines per escriure”. Cerezo havia estudiat traducció i interpretació a la UAB, i mentre passava una temporada llarga a Taiwan el 2007 va començar a escriure contes. “No se n’ha salvat cap perquè no eren prou bons”, explica, somrient. Una dècada més tard -una dècada de provatures, reescriptures i il·luminacions-, va posar punt final al que ha acabat sent A les ciutats amagades.“Ara no recordo si l’últim que vaig escriure va ser No o Amor ”, diu. El primer és la història de la decadència d’una parella que van a parar a la mateixa bassa on, just després de treure’s el carnet, feien derrapar el cotxe mentre “cridaven de por i de plaer”. Al segon, una altra parella en crisi és testimoni de les conseqüències de la desaparició de la seva veïna, que s’ocupava de tres criatures després que el marit els hagués abandonat: un dels nexes entre els personatges és la participació comuna en un club de lectura -l’angoixa de l’última novel·la llegida, Les ones, de Virginia Woolf, es trasllada a l’acció narrativa-. “Necessites recordar un passat ideal si el present no val res -diu Cerezo-. Molts dels meus contes parlen d’això, encara que jo comenci a treballar no a partir d’imatges ni escenes sinó amb sentiments que voldria transmetre”.

Veritats ben escrites

Entre aquests sentiments, el que més abunda al llibre A les ciutats amagades és “la pèrdua” i les seves conseqüències: a Incendi, una noia recorda l’últim estiu que va passar al càmping amb el pare i el germà mentre la mare era a l’hospital, molt malalta; Gat explica la convivència amb un felí sord, en Peücs, fins que l’atropella un cotxe. “No soc gaire partidària de la literatura autobiogràfica, perquè la meva vida no em sembla gaire interessant, tot i que en gran mesura el que escric és una barreja d’experiències que he viscut i elements que invento -diu-. El que és important és que la veu que t’explica la història funcioni i et transmeti una veritat”. Entre els autors de capçalera de Natàlia Cerezo hi ha John Cheever, Raymond Carver, Alice Munro i Mercè Rodoreda: igual que tots ells, sap trobar imatges poderoses, descriu situacions complexes amb una capacitat de síntesi admirable i sap aturar-se al punt just.

Bona part dels contes estan protagonitzats per adolescents. En un d’ells, Salt, una noia que està de vacances en un poble de costa fa una amiga a qui proposa d’anar fins a un penya-segat i saltar a l’aigua, repte que finalment haurà d’assumir tota sola. “Durant l’adolescència sovint penses que per superar alguna cosa has d’estar acompanyada, però pot ser que en gaudeixis més sense ningú al costat”, diu. En un altre conte, Setembre, assistim a dues escenes entre un noi i una noia: la primera passa en un envelat; la segona, a casa d’una amiga. “Aquí hi trobem la síndrome del post-Erasmus, que diu un amic meu -avança-. Marxes un temps i quan tornes et trobes amb una realitat que no acabes de comprendre. Durant un temps no has existit, i en realitat les coses no han canviat, sinó que has canviat tu”.

Els seus personatges acaben mostrant, amb subtilesa, que fer-se gran és instal·lar-se en un desplaçament perpetu i irreconciliable: cal acceptar el present i sobreviure, però costa tirar endavant quan el passat et tempta amb records feliços de familiars, amors i amics que ja no tornaran.