Han passat més de cent anys des de la publicació d’aquesta petita meravella anomenada Chéri (1920) i, com si es tractés d’un rellotge construït pel professional més competent de Suïssa, no hi ha res que no hi funcioni: la provocació, la sensualitat, la ironia, la mordacitat, la intel·ligència, la crítica social i la profunditat psicològica de què era capaç la gran Colette (1873-1954). El llibre aguanta no només perquè la història d’amor i passió entre una dona que frega la cinquantena i el fill d’una de les seves amigues, que no en té ni vint-i-cinc, sigui encara poc convencional. Aguanta, sobretot, per les capacitats de l’escriptora francesa: per la perfecció natural dels diàlegs, per la subtilesa de cada gest dels personatges, pel sentit agut de la realitat que demostren cadascuna de les observacions que deixa anar la veu narrativa i per la progressió dels fets, que està estudiada de forma mil·limètrica i que deixa fora de camp moments crucials de l’acció perquè aquesta avanci a tota velocitat i els lectors pateixin tant o més que els amants desbocats.

És una de les grans novel·les sobre la sensualitat: com si l’escriptura s’hagués contagiat de la passió entre el jove Chéri i la senyora Léa, les imatges precises i precioses que construïa Colette a cada pàgina permeten als lectors viure dins de les cambres plenes de domassos i sedes, o asseure’s als tocadors de caoba al costat de les dames de la Belle Époque que es preguntaven qui era la vella amb el coll fet una desgràcia que les mirava des de l’altra banda del mirall. L’ajustada traducció de Teresa Florit hi ha de tenir alguna cosa a veure. I també hi ha un revers fosc de tots aquests focs artificials: al costat dels banquets, el Pommery i les joies, al costat de les escenes més íntimes de llit, hi ha unes descripcions de la por a la soledat o a l’envelliment que commouen i enfosqueixen un relat que es resisteix a ser només d’un color. I després hi ha l’humor, la riallada que esclata sense avisar: Colette, armada d’una murrieria agudíssima i sense pietat, podia ser més cruel amb una sola frase de presentació de personatge que deu autors escrivint tractats de tres-centes pàgines: “De setanta anys i amb la corpulència d’un eunuc encotillat [...] la vella Lily seguia la moda, escandalosament”.

No hem d’oblidar que Colette va viure a la primera meitat del segle XX, que era una de les primeres dones que posava paraules a conceptes i sentiments que abans d’ella no s’havien expressat, com ara el tipus d’intel·ligència que té tant a veure amb el sentit comú i de la qual fa gala la protagonista quan s’adona del que passarà de forma irremeiable: no era gens habitual poder llegir una història com aquesta, escrita, de la primera a l'última paraula, des del punt de vista de la dona. Després d’ella, la llista d’escriptores que la van admirar és llarga, i va de la contemporània Katherine Mansfield fins a Maria-Mercè Marçal que, en un pròleg que li va dedicar, li veia una mirada “mig de gata, mig de guineu”: la mirada afuada i nocturna de Sidonie-Gabrielle Colette.