Han passat tres anys des que Sara Mesa va aconseguir una gran repercussió amb ‘Cicatriz’. A ‘Cara de pan’ explora l’amistat impossible entre una adolescent rebel i un home que s’acosta a la seixantena. El llibre desmunta tòpics i reivindica la diferència

Els personatges dels llibres de Sara Mesa acostumen a ser incòmodes, ja sigui perquè tenen una cara perversa que investiguen gairebé a contracor ( Cicatriz, 2015), perquè es resisteixen a donar el que la societat espera d’ells -passa en alguns contes de Mala letra (2016)- o perquè dissecciona micromóns en decadència com el geriàtric d’ Un incendio invisible (2011). A Cara de pan, que acaba de publicar Anagrama, ha triat una parella de personatges conflictiva en essència: una noia de 13 anys i un home que s’acosta a la seixantena que es troben de dilluns a divendres en un parc públic per parlar. Què vol aquest home vestit amb extravagància i obsessionat amb els ocells i amb Nina Simone? Quin interès té ella a continuar-lo veient? Fins quan durarà el parèntesi en el qual viuen des que la noia ha deixat d’anar a l’institut? El llibre s’instal·la en la tensió del compte enrere. És un relat en què pot passar alguna cosa terrible. Però potser no serà el que el lector imagina.

Llegint Cara de pan tenia la sensació que lluitaves contra les expectatives de lectura.

És així. Hi havia una batalla contra les expectatives del lector, però també contra les meves. Si tenia clara alguna cosa era que no escriuria la història d’un home gran que abusava d’una noia.

Era inevitable pensar-hi mentre l’acció avançava.

En un conte o una novel·la l’últim que voldria és moralitzar. És curiós perquè al mateix temps Cara de pan té aroma de faula. Potser el fet de desmuntar-la -o de donar una visió alternativa al que s’espera-és el que encaixa amb el meu món. Això i la intensitat de la posada en escena.

Com vas arribar a la història?

A través d’un conte que vaig escriure fa un parell d’anys, A contrapelo, inclòs a l’antologia Riesgo (Rata, 2017). La premissa era la mateixa: una noia que fa campana a l’institut i que es troba amb un home gran en un parc.

De seguida veiem que és un home diferent, no només pel bigotet i per la vestimenta extravagant, sinó també per l’obsessió amb els ocells.

Mai no escric pensant en la possible simbologia. Sí que hi ha intuïcions que fan que algun element prengui una importància especial. L’home dedica molt de temps als ocells: els estudia, els observa i n’imita el cant. Per això coincideixen al parc, perquè ell hi va per veure’ls i escoltar-los. És cert que el fet que els ocells vagin apareixent a Cara de pan té un valor afegit, però jo no me n’adono fins que tinc el llibre escrit. Que siguin lliures o visquin en captivitat és significatiu, o també els comportaments grupals d’algunes espècies.

Si ells dos fossin ocells serien com aquella merla de la cançó de Nina Simone que mai no serà capaç d’arrencar el vol i que viu posseïda pel dolor.

Simone va ser considerada d’una manera bastant salvatge com a malalta mental quan el que feia, amb les seves cançons i la seva conducta, era incomodar els altres. Va simbolitzar, a més a més, la lluita dels negres contra la seva marginació.

El llibre singularitza la noia i l’home, deixa fora pràcticament la resta de la societat que els envolta.

Elogio la raresa i la diferència, sobretot quan no fa mal als altres. A mesura que em vaig fent gran, cada vegada m’interessen més aquelles persones rares que tenen un mecanisme mental diferent que els fa anar per un altre lloc sense que això impliqui que van en contra de la societat. Fixa’t en aquella gent que es dedica a donar molles de pa als ànecs o els coloms. A vegades la gent se’n riu, i s’equivoquen, perquè tenen una tendresa i una humanitat al darrere que els diferencia.

Això ho veiem sobretot en el personatge del vell. Tots hem conegut algun home gran i solitari i poc o molt ens l’hem mirat amb desconfiança. Cara de pan ens confronta amb la nostra pròpia maldat cap a aquests personatges.

Sí. Jo mateixa em sento interpel·lada per això que dius, la meva conducta no és modèlica. Si a mi em parlessin d’una relació com la del llibre el primer que em vindria al cap és un prejudici. La literatura intenta lluitar contra això.

Ella està a punt de fer 14 anys i porta una doble vida: aparentment ha deixat l’institut per anar-se’n a un altre centre, però menteix.

Necessita estar sola, que la deixin en pau, com a mínim durant un temps. Hi ha lectors que m’han dit que pateix assetjament escolar o que se sent inadaptada, però és més senzill que tot això: necessita distanciar-se, mirar cap a una altra banda. Aquest impuls de fugir del camí preestablert el reconec, és una sensació que he viscut.

L’amistat entre la noia i l’home és impossible.

Sí, és la història d’una impossibilitat. I al llibre hi ha tres personatges molt importants: ella, l’home i un personatge abstracte que representa l’autoritat col·lectiva, educativa, policial i familiar. Aquest tercer personatge és la mirada de l’altre; influeix tota l’estona en el transcurs de l’acció i l’orienta.

A Cara de pan, el poder de la mentida té una rellevància especial.

La mentida i la ficcionalització. Ella està tipa que no li hagi passat res de remarcable a la vida, i té les seves eines perquè això canviï.

El narrador del llibre és una tercera persona. La noia porta un diari personal en què altera els fets.

El problema és que aquests diaris es preguin al peu de la lletra. La ficció es torna perillosa quan no se la sap llegir.

L’escriptor “fa trampes”, has dit en més d’una ocasió. Per què?

La ficció, parteixi o no d’una realitat, és sempre un exercici de transformació i manipulació.