BarcelonaAra resulta que al grau de filologia romànica de la Universitat de Barcelona només s’hi ha matriculat un estudiant: Roc Àngela Novella. Nova i rara vocació angèlica, forta com la pedra. Aquests estudis, que van florir en especial quan els dirigia Martí de Riquer, han estat a punt de desaparèixer des de la jubilació d’aquell gran savi. Un moviment dut a terme per una filla seva i tota una colla de professors d’aquell departament, i d’altres, ha evitat que desaparegués; però l’espasa de Dàmocles penja damunt la testa d’aquesta especialitat, que, de fet, juntament amb el grau d’estudis literaris (o literatura comparada) és el més generalista d’aquesta universitat. Un quídam va presentar fa anys un informe per unificar, sota la forma d’un grau d’humanitats, assignatures de filosofia, filologia i història –que és el que tindria més sentit en aquest moment–. Però no va prosperar: rieu-vos dels regnes de taifes del califat de Còrdova.

És possible que aquesta manca d’estudiants de tals sabers es degui a una falta d’informació sobre el caràcter general d’aquests estudis, que són els únics que ofereixen cursos de llatí vulgar, provençal i català medieval a la Facultat de Filologia de la UB (ara en diuen “de Filologia i Comunicació”, com si tot el que té veure amb les lletres no fos comunicació de primera classe). Professors competents, n’hi ha molts.

També és possible que els estudiants de lletres, tot i que tenen en general unes sortides molt esquàlides, s’estimin més fer un grau que s’avingui amb un terme de prestigi avui no discutit: una especialitat, cosa paradoxal quan algú té vocació d’home o dona de lletres. Els estudis de romàniques, com hem dit, són generalistes; els de clàssiques, català, anglès o semítiques són molt més concrets i menys panoràmics. Tanmateix, és un fet demostrat que els estudis de les lletres humaniores o són generals, o no serveixen per posseir una visió completa de l’estat d’una cultura lletrada en la diacronia de la història, en especial en un moment tan significatiu com el pas de l’Imperi Romà al naixement de les nacions modernes. Ho havien estat tant, de generals, que no era rar trobar humanistes, als segles XV i XVI, que sabessin de lletres clàssiques i modernes però també d’astronomia, física, matemàtiques o medicina. Així va prosperar el saber humanístic fins ben entrat el segle XVIII: vegeu els casos de Bruno, Descartes i Leibniz, entre una munió de savis.

Potser és una batalla perduda, per no dir, a fortiori, que els estudis d’humanitats estan perduts per un temps indeterminat. Però caldrà no oblidar que tota la filologia comparatística de les universitats occidentals va ser fundada, precisament, per romanistes com Eric Auerbach, Ernst Robert Curtius, Gilbert Highet i Hans Robert Jauss.