BarcelonaUna història d’amor entre dues dones molt diferents que esclata l’estiu de 1961 en una casa aïllada dels Països Baixos. La Isabel és una dona reprimida i calvinista, i l’Eva és jueva i extravertida i vesteix de manera cridanera. Són prou elements per bastir una intriga, però la primera novel·la de ficció de Yael van der Wouden (Tel-Aviv, 1987) va molt més enllà: parla de desig i de sexe, però també del llegat de la història i del que succeeix quan som còmplices dels perpetradors. Escriptores com Maggie O'Farrell i Tracy Chevalier han lloat La guardiana, que ha guanyat el Women’s Prize i va ser finalista del Booker. Van der Wouden, que viu als Països Baixos des que tenia deu anys, ara està escrivint una nova novel·la sobre una dona que vol divorciar-se el 1929. La guardiana el publica Amsterdam en català, amb traducció d'Anna Carreras, i Salamadra en castellà.

Com va decidir explicar aquesta història?

— Vaig créixer escoltant moltes històries sobre la guerra i la postguerra, de la meva família però també d’amics dels Països Baixos. Quan tenia vint-i-pocs anys i vaig començar a investigar més, en vaig tenir una visió més crítica. I, després, hi ha totes les Isabels. N’he conegut moltes, són un arquetip molt comú a la societat neerlandesa, i sempre m’han fascinat, perquè no puc entendre del tot per què actuen de la manera que ho fan. Són increïblement honestes de la pitjor manera, perquè diuen coses que fan mal. M’agradava la idea d’entrar a les seves ments.

La Isabel del llibre té molts prejudicis i és, al principi, molt freda. Quan diu que n’ha conegut moltes, vol dir que als Països Baixos ha conegut moltes noies amb prejudicis i reprimides?

— Les Isabels són dones molt calvinistes. Parlo del rebuig calvinista a qualsevol excés. La idea és que Déu no et va crear per gaudir sinó per tenir un cos tan pur com sigui possible. Vaig créixer a l’est del país, que és molt calvinista. Allà et diuen les coses de manera molt directa i clara, però també et jutgen per existir d’una manera que perceben com a massa sorollosa o excessiva. Si t’agrada ballar, si t’agrada el menjar, si t’agrada el teatre, si t’agrada qualsevol cosa que giri al voltant del plaer, sobretot del plaer del cos, et consideren pecaminosa. I això és el que vull dir quan dic que he crescut amb moltes Isabels, he crescut amb moltes persones que tenen una relació molt repressiva amb el desig.

La Isabel, quan tasta el plaer, es converteix en foc.

— Aquesta Isabel és a les meves mans.

El llibre aborda molts temes: l'herència de l’Holocaust, la despossessió de moltes famílies jueves a la postguerra, una relació lèsbica als anys seixanta... Hi ha el silenci nacional i el privat.

— Sí, és la repressió de tot allò que no encaixa dins la versió de tu mateix que vols projectar al món. Què va passar amb els supervivents de l’Holocaust? Com van tornar? Qui va pagar el viatge? Els van donar roba? Van recuperar les seves cases? Són temes força tabús. Als Països Baixos, simplement, es volia girar full. Volien reconstruir el país i, deu anys després, es va començar a crear una narrativa: hi havia parts que no hi encaixaven i, per tant, s'obviaven. La casa és una analogia amb el cos de la Isabel. Mentre la casa pugui estar segura i tancada, el seu cos també ho estarà.

Escull el punt de vista dels perpetradors i no de les víctimes. Per què?

— A vegades tenim una visió molt ingènua. Durant molt de temps vam pensar que si aconseguíem explicar la història i el patiment de les víctimes, no es repetiria. És ingenu pensar que els perpetradors són dolents i ho són de manera incomprensible. Hitler es va convertir en una caricatura del mal. Col·lectivament, hem crescut amb una versió de la història on només ens veiem a nosaltres mateixos com a víctimes. El problema és que no hem pensat en com de fàcilment ens podem convertir en còmplices de coses terribles, com mirem cap a una altra banda. Crec que hem de tenir més narratives que ens permetin entendre la nostra pròpia complicitat. Israel, per exemple, ha construït el relat que tota la nació és víctima quan el que fa és perpetrar crims de guerra i cometre genocidi. No dic que el meu llibre canviï res, però sí que reflexiona sobre com entendre aquesta complicitat i després què fer-hi.

Va créixer a Tel-Aviv i va anar a viure als Països Baixos quan tenia deu anys. Va ser complicat adaptar-se a una societat tan calvinista?

— Va ser un canvi enorme. A Israel anava a l’Escola Democràtica, que era molt hippy i on la majoria dels pares, també els meus, eren artistes. A Zwolle, als Països Baixos, tot era molt diferent. No entenia com jugaven, les festes... Era una de les poques immigrants del barri de l’escola i no era acceptada. Els infants de la meva escola només coneixien la judeïtat a través de la història d’Anne Frank i de South Park. Em deien Anne Frank, perquè era jueva i m’hi assemblava. Ho odiava, perquè al final ella es mor. I repetien la frase del Cartman de South Park: Fuck you, jews, I’m going home. Vaig intentar encaixar, però no me'n sortia gens. Recordo que cada dia abans d’anar a l’escola tenia aquest moment amb mi mateixa davant del mirall: em repetia que aquell dia no parlaria, que em quedaria callada i així ningú em notaria. El problema és que tenia mal geni i no podia callar. Em vaig barallar molt. Escriure sobre la Isabel era també una manera d’entendre aquesta cultura on em van abocar quan tenia 10 anys. Ara en tinc 37 i he de dir que soc més neerlandesa que qualsevol altra cosa.

Quan va recollir el Premi Femení de Ficció, un dels més prestigiosos del Regne Unit, va fer pública la seva intersexualitat. Per què va escollir aquell moment per fer-ho?

— Era el Premi Femení de Ficció i es parla tant sobre què és la feminitat i qui té permís per ser dona... He dedicat molt de temps, molts de diners i m’ha costat molt de dolor adaptar-me a una noció de feminitat. Hi ha moltes maneres de ser intersexual. En el meu cas, vaig patir moltes cirurgies i vaig rebre molta medicació i tot això ho vaig haver de passar en silenci, perquè simplement no sabia com parlar-ne. Era fàcil de mantenir en secret, perquè cada matí m’esforçava per semblar una dona. Crec que hi ha més cossos com el meu. Simplement, els canvis hormonals em van empènyer en una direcció diferent. No crec que existeixi un cos normal de dona. No hi ha dos parells de pits iguals. Ni crec que es pugui dir què és una dona i què no ho és, perquè tots podem quedar fora d’aquesta definició. Quan vaig fer el discurs vaig pensar: "Ei, aquí tens una altra versió de feminitat que potser per a alguns no és acceptable". Em vaig passar l’adolescència amagant-me. I això influeix en la creació de personatges.