BarcelonaPocs dies després de publicar El consentiment (Empúries), Vanessa Springora (París, 1972) va rebre una trucada de la policia perquè identifiqués el cos del seu pare, que s’havia suïcidat. A l’apartament on vivia, i que havia estat dels avis, es va trobar un munt de brutícia i dues fotos de l’avi patern amb símbols nazis. A partir d’aquí, Springora, que feia anys que no es parlava amb el pare, va iniciar una investigació per entendre qui era el seu avi i, de retruc, un pare mentider patològic i mancat d’empatia. La comparteix amb els lectors a El nom del pare, traduït per Marta Marfany i publicat per Empúries.

En la voràgine de la publicació d’El consentiment [l'escriptora hi explica els abusos sexuals que va patir quan tenia 14 anys a mans d’un escriptor de renom, Gabriel Matzneff, que en tenia 50], el seu pare es va treure la vida. Quan va buidar el pis, va trobar les fotografies de l'avi i se li van despertar moltes preguntes. Quan va decidir investigar-ho?

— El meu pare va morir quatre dies després de la publicació del llibre. Vivia un moment intens per tot el que havia passat amb la publicació d’El consentiment. S’havia iniciat una investigació judicial i vaig haver de donar el meu testimoni. A més, dirigia una editorial. En aquell moment era impossible començar qualsevol cosa. Dos anys després, vaig començar a investigar. Els documents eren extraordinaris i frisava per saber-ne més. La idea del llibre va sorgir mentre feia la recerca.

Tant en el primer com en el segon llibre ho comparteix tot amb el lector i és molt personal. És molt valenta.

— Els lectors s’hi poden identificar fàcilment, perquè tothom es fa preguntes sobre el passat familiar, i sempre hi ha ombres. Volia ser sincera i anar explicant el progrés de la investigació: els obstacles, les persones que m’han ajudat. D’altra banda, volia mantenir el vincle que havia creat amb el lector després d’El consentiment. M’agrada compartir la meva intimitat. No crec que es tracti de valentia, sinó de confiança en els altres.

Sí, però s’hi exposa molt.

— Em vaig exposar molt més en El consentiment, el pitjor ja ha passat. En aquest llibre parlo molt més de l'avi i del pare. En algun moment em vaig plantejar escriure una ficció, però vaig pensar que la novel·la no em permetia dir la veritat sobre la recerca, les preguntes que sempre quedaran obertes sobre qui era realment el meu avi. ¿Un aventurer, un desertor o un criminal nazi? En una ficció tot ha de quedar més tancat i ha de ser més coherent.

El silenci i el mal que pot fer apareix als dos llibres.

— Sí, dono voltes al mateix tema. Hi ha el silenci però també la falsificació de la veritat. En els seus llibres, Gabriel Matzneff explicava les històries de depredació amb adolescents molt joves com si fossin històries d’amor. Era la seva versió. No vaig revelar res nou, perquè els abusos estaven davant dels ulls de tothom, però vaig donar una altra interpretació. Vaig mostrar un altre punt de vista. En aquest nou llibre parlo de la història falsificada que s’ha transmès de generació en generació. La versió de l’avi, que també es va canviar de nom, és que va fugir del nazisme i de l’estalinisme. En realitat tenia el carnet del partit nazi. La literatura m'ha ajudat a desemmascarar impostors i és una eina per contrarestar el silenci. A vegades el silenci ens pot protegir, però té conseqüències psíquiques i psicosomàtiques molt greus. Sempre hi ha qui defensa que és millor no remoure el passat perquè és massa dolorós. Però si no miren enrere, no investiguem ni jutgem els criminals, continuaran actius. Així ressorgeix el feixisme.

¿Com creu que França ha lidiat amb el seu passat més recent?

— Com a Espanya, a França hi ha hagut un pacte de l’oblit. No s’ha parlat prou del col·laboracionisme ni de la França de Vichy ni de la deportació de jueus. El partit que fins fa poc es deia Front Nacional i ara es diu Reagrupament Nacional el van fundar exagents de la SS francesa. Quan feia preguntes a la meva família, als avis materns, no tenien mai gaires ganes de parlar-ne. Al principi vaig pensar que era perquè els resultava massa dolorós, però després vaig entendre que se sentien culpables per haver estat còmplices. Hi ha encara molta feina a fer en temes de memòria, i hi ha un revisionisme per part de l'extrema dreta que insisteix en minimitzar els crims de la Segona Guerra Mundial.

Al principi del llibre el retrat que fa del pare és força terrible, no genera gens de simpatia, ni tan sols llàstima. ¿Al final de la investigació va canviar la visió que tenia d’ell?

— Va acabar força malament: amb síndrome de Diògenes, fracassat en tots els sentits... Quan vaig començar a investigar tenia angoixa, però no el compadia. Amb la investigació, el pes de la culpa es va decantar també cap a l’avi. L’entenc una mica més, perquè abans de ser pare va ser fill i havia hagut d'afrontar els dimonis del meu avi. Ha canviat la meva mirada i em sap greu no haver pogut compartir aquesta investigació amb ell encara que, per desgràcia, no crec que n’hagués pogut parlar perquè hauria estat molt difícil tenir-hi una conversa coherent. No m’agrada la paraula perdó perquè té una connotació catòlica i no m’hi identifico, però ara l’entenc més.

Parla de la motxilla del pare, però vostè també té la seva càrrega...

— Tots portem una motxilla. Hi ha gent que ha patit històries terribles, sens dubte, i en aquest sentit a mi escriure m'ajuda a veure-hi clar. No parlo de la virtut terapèutica d'escriure, no hi crec, en això. Per guarir-me, vaig a teràpia, faig psicoanàlisi des de fa anys. Però el procés d'escriure i de compartir pot ser reparador. Ja em va passar amb El consentiment. No em vaig curar, però potser vaig ajudar altres persones. Em dona confiança pensar que el que escric té una certa utilitat social. La veritat, per desagradable que sigui, m’ha permès omplir moltes llacunes que tenia. Ara soc una persona més completa. Tinc un avi que tenia el carnet del partit nazi. No en soc responsable, però m’ha ajudat a entendre com la ideologia nazi va seduir tanta gent, sobretot en un moment com l’actual en què hi ha un retorn del feixisme.

¿Hem tendit a posar-nos a la pell de les víctimes, en el cas de la Segona Guerra Mundial, però no tant en entendre com de fàcil és convertir-se en perpetrador?

— Perquè hi hagi víctimes cal que hi hagi un botxí. I d’on ve aquest botxí? És interessant, perquè em remet de nou a la qüestió de les violències sexuals. Al final és el mateix debat que vam tenir sobre la interpretació de Lolita de Nabokov. Ell va escriure la novel·la des del punt de vista del violador i no de la víctima. Tot i que el llibre s’anomena Lolita, el narrador és Humbert Humbert, que és el depredador sexual. Això va ser molt polèmic, fins al punt que les feministes es van queixar, i hi va haver molt de rebuig. Al final es va entendre que era un al·legat contra la violència sexual. Sempre és molt complicat abordar certes èpoques de la història des del punt de vista del botxí, perquè pot fer l'efecte, sobretot en la ficció, que se’l magnifica o se'ls concedeix massa importància. Recordo que Neige Sinno va escriure un text molt bonic, Trist tigre (Anagrama), en què parlava de l’incest. Començava dient: "Intento posar-me dins el cap d’un home que té a càrrec seu una nena de sis o set anys, la seva fillastra, i li demana una fel·lació. Com és possible? Què passa al cervell d’un home malalt així?". I ens podem fer la mateixa pregunta respecte a un botxí nazi que gaudeix d’una massacre o del còmplice silenciós. Tota aquesta gamma de complicitats amb els crims em sembla molt interessant. És molt important, també en la ficció, parlar dels botxins, sempre que es faci de manera intel·ligent, no caricaturesca, i mostrant que un genocida pot ser algú absolutament ordinari. Algú que torna a casa, que té fills, que en té cura, que pot ser un marit encantador i un avi perfecte. Tots nosaltres podem ser botxins.