Barcelona"A poc a poc m'ofego, farcit de meduses borm blau, corall segmentat, posidònia rasurada i sobreexplotació pesquera: em faig irreversiblement vell". El narrador que Montse Barderi (Sabadell, 1969) ha escollit per a la seva nova novel·la és el mar, que parla des del nostre present i explica la seva fascinació per una noia, la Daniela, de qui en va resseguint la vida, plena d'entrebancs i desenganys, fins que arriba a la plenitud.

"Aquest llibre va començar quan la meva germana va deixar casa seva a una mare i els seus dos fills, que fugien de la guerra d'Ucraïna, i se'n va anar a viure sola a Calella de Palafrugell –avança–. Des d'allà em trucava cada dia i m'explicava coses sobre el mar. Era com si s'hagués convertit en el seu company de vida". Poc després, mentre era a Caldes d'Estrac, poble del Maresme on Barderi estiueja i passa molts caps de setmana al llarg de l'any, es va fixar "en tot de dones soles i madures caminant davant el mar". Va ser així que van començar a prendre cos els dos protagonistes d'El mar, que brilla i riu (Columna, 2025). El primer és tan singular com l'aigua salada que cobreix tres quartes parts del planeta: "El mar pot ser Déu, la vida, o potser la teva veu amagada, que només surt a través d'una necessitat i després d'haver acumulat certa experiència –comenta–. Tan aviat pot ser real com simbòlic. En el meu cas, tenint en compte que vaig néixer, créixer i visc a Sabadell, el mar ha estat un lloc anhelat. Des de fa molt tenia el somni de poder passar temporades en un poble que hi quedés a prop, i finalment va ser Caldes, que Joan Maragall homenatja al poema El pi d'Estrac, del qual he agafat el títol: «A sobre sento milers d'aucells; i enllà la mar, que brilla i riu»".

Una nova llibertat

El segon personatge destacat i eix narratiu de la novel·la és la Daniela. "És una noia nascuda al Perú que creix aquí en una família pobra –diu Barderi–. Des de molt petita sent la pressió estètica i social de ser diferent, i creu que la millor manera de deixar de sentir-se sola és l'amor de parella". La Daniela, però, no té gaire sort amb les relacions: "De joves tenim moltes expectatives en relació amb l'amor, i acostumen a fallar-nos –continua–. A mesura que passa el temps les coses que demanes a la parella són generositat, respecte i pensar mútuament en l'altre. Potser cau el mite de l'amor romàntic i passes per un cert desencís, però si tens sort, aquest no va cap al nihilisme ni la indiferència, sinó que et permet troba una nova llibertat".

La Daniela acaba convertida en "cirurgiana estètica", però en comptes de dedicar-se a "millorar els cossos" els "repara" quan han tingut accidents o en cas que pateixin malformacions. "Ella s'adona que per arribar a tenir una vida plena, el camí cap a l'autonomia és tan important com trobar la vocació professional o aprendre a relacionar-se satisfactòriament amb els altres", explica l'autora. La maduresa no va acompanyada del desengany, sinó de la plenitud. "Envellir et permet descobrir la millor part de la vida –admet Barderi–. Un dels problemes de la nostra societat és que no accepta les edats de l'ésser humà. A les nenes se les hipersexualitza massa aviat, els joves volen créixer de pressa... i quan ens fem grans, resulta que no podem estar satisfets amb la nostra imatge, sinó que ens hem d'acabar operant per aparentar una edat que ja no tenim. El viatge bonic de la vida és poder meravellar-te en cada etapa".

Des que va debutar amb Perdre per guanyar (Ara Llibres, 2007), Barderi ha publicat dotze llibres més, entre els quals hi ha La memòria de l'aigua (Columna, 2019), premi Prudenci Bertrana. "En l'etapa en què em trobo veig a venir moltes coses –afirma–, però és important adonar-te que no ho saps tot i deixar-te sorprendre".