BarcelonaA Agafa la teva creu, nou poemari d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941), se senten "arreu ecos d'una batalla cruenta", els tancs avancen amb botxins solitaris a dins i les aus rapinyaires "treuen els ulls als combatents" per fer-hi els seus nius. L'omnipresència de la lluita, la sang i la guerra conviu amb l'esperit humà de supervivència i la reivindicació de paraules com "redempció" i "memòria". Una vegada més, l'autora mallorquina aconsegueix esgarrifar el lector amb un recull de versos compacte i dens que publica LaBreu, igual que Tots els cavalls (2017) i Pare què fem amb la mare morta (2020).

Quan, ara fa tres anys, va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, deia que portava una vida "molt solitària": llegia llibres, escoltava música i s'escrivia whatsapps amb les amigues. Continua igual?

— Sí. Quasi no surto de casa. Tinc un gosset i de tant en tant em fa pena i surto a fer una volteta pel barri, però res més. M'agrada molt fer una vida sense horaris, sense res que m'estiri ni que m'obligui.

Fa molt que practica aquesta espècie d'eremitisme?

— A la meva manera, sí. Quan tenia poc més de 20 anys treballava en el món de l'hostaleria i tenia els hiverns lliures. Un any, com que no em volia quedar a casa el pare, vaig passar tres mesos a Montserrat tota sola, en ple hivern. Això demostra que el meu caràcter tendeix cap a la soledat. Em sembla molt rica, la soledat. M'acompanya molt.

L'ha necessitat per escriure?

— Necessito la soledat per viure. Per escriure no tant, perquè soc poc prolífica. Faig llibres molt de tant en tant, i són curtíssims. Aquest d'ara, Agafa la teva creu, és petit, petit. No sé què en diran, els lectors!

És un llibre que et deixa estabornit.

— Gràcies.

Quan va publicar Pare què fem amb la mare morta deia que havia patit molt escrivint-lo, que era "un pou negre" que l'havia acompanyat durant molt de temps. Com ha anat, en el cas d'Agafa la teva creu?

— Normalment, els meus poemaris neixen d'una espira que cala foc a un somni o un record. Els poemes serveixen per apagar aquest foc. Agafa la teva creu va néixer d'un record. Un dia, en aquest ambient de soledat que em trobo, vaig començar a recordar que quan jo era nina anava d'excursió cap al Santuari de Consolació, a Santanyí, i sempre veia dues fileres d'homes joves amb el cap baix picant pedra. Amb els altres nins ens rèiem d'aquells homes, que treballaven tant si feia sol com si queia pluja. Al cap d'uns anys, algú ens va dir que eren presos polítics. Això va canviar el que pensava d'ells. Havíem rebut una educació judeocristiana i ens parlaven del Gòlgota, la muntanya del Calvari, però no del que passava al poble del costat. Tot era un camí de dolor, de sang i d'entrega: el record del que d'una banda m'havien ensenyat i de l'altra jo havia vist va calar foc a la meva memòria, i així va néixer Agafa la teva creu.

És un llibre sobre la guerra: hi podem veure ecos de la guerra civil, però també d'algunes de les guerres del nostre present.

— La guerra és actual sempre, des que hi ha vida, sempre hi ha hagut aquesta lluita, aquesta sang... jo he mirat de convertir-ho, al llibre, també en un camí interior. Hi ha la mort i la fam que queden a fora nostre, però també podem assimilar-ho amb el que cadascú ha viscut.

L'ha escrit amb llàgrimes als ulls, igual que Pare què fem amb la mare morta?

— Moltes de les visions que tinc em fan escarrufar. A estones em cauen les llàgrimes, sí. I tot el dolor que apareixia en alguns poemes em deia dubtar de si valia la pena escriure'l, però llavors ho comparava amb el que passa al món i no era res. Hi ha tantes guerres, tants somnis que moren, tantes esperances perdudes... Des del principi vaig voler unir el Santuari de Consolació amb el Gòlgota, on Jesús va ser crucificat. És la meva manera de dir que no hi ha cap territori innocent, tot està connectat.

La cita inicial, del Caín de Byron, ja ens fa pensar també en aquesta dimensió bíblica que treu el cap sovint en la teva obra. Caín pregunta a Adam: "Per què hauria de parlar?". Adam respon: "Per resar". Tenint en compte la foscor del present, l'únic que ens queda és resar?

— Resar en el sentit de quan ens feien resar el Pare Nostre o l'Ave Maria, no, però la pregària sí que em sembla important. Cal insistir en provar de fer del món un lloc millor o, per ventura, aconseguir que canviï. Hi ha un poema del llibre que diu: "Qui sap si aquesta remor / que / et torba / és / la veu / d'algú que resa i no el vent esfullant roses". La pregària pot ser un crit.

El poema eleva el murmuri habitual de la pregària al crit.

— La potència del crit apel·la a la impotència de la mateixa vida. De molt petita anava de capellà en capellà, perquè no hi havia ningú més amb qui parlar, demanant-los que m'explicassin el misteri del dolor. Per què havíem de patir? I com s'explicava el dolor dels infants i dels animals, que no han pecat? Ningú sabia què respondre'm.

Paraules com dolor, ferida i mort són molt presents en aquest llibre. També en novel·les com Crideu la mort errant, digueu-me on va (La Magrana, 2024).

— La mort ens acompanya des que naixem, el que passa és que no la volem veure. A vegades li veiem la cara quan tenim un any, i a vegades quan ens acostem als 100.

En un dels poemes, la veu lírica aconsegueix aixafar "déus antics" i "bèsties salvatges". Sent com "triomfa sobre la mort". La mort li fa més por ara que té 84 anys?

— Amb els anys m'he tornat més valenta. Soc capaç d'escriure coses que no hauria escrit abans. A vegades em pareix que tinc 1.000 o 2.000 anys, en comptes de 84, per totes les coses que arribo a dur a dins. El que més por em fa no és ni la pobresa ni la malaltia, sinó la vida.

Des de l'inici de la seva trajectòria ha escrit llibres valents, com ara 39º a l'ombra, premi Sant Jordi 1967, en què mostrava la cara més dura del turisme a la Mallorca dels anys 60.

— Per escriure cal ser, sobretot, autèntic. Has d'oblidar el que pensaran i diran, de si agradarà o no, i abocar-te en el que vols fer. Quan vaig publicar 39º a l'ombra, em van dir que si seguia parlant d'hotels i turistes no trobaria feina enlloc més de Mallorca. La meva novel·la parlava de l'explotació dels treballadors d'aquest sector, un tema que en aquells moments estava prohibit posar damunt la taula. Hi havia dos temes més que van molestar: que xerrés dels amors d'un capellà i que al llibre hi hagués un suïcidi.

Tinc la sensació que mai no ha tingut gaire por de dir el que pensava. Quan va publicar Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) admetia que enyorava la pèrdua de la fe, un tema que, de retruc, també apareix a Agafa la teva creu.

L'enyoro moltíssim. De nina era feliç perquè creia en el cel que m'havien venut. Quan em demanaven què volia ser de gran deia: 'santa'. Però tot allò es va quedar en quatre cendres. Cap als 20 anys vaig començar a abandonar la fe. Donaria qualsevol cosa per tornar-ne a tenir una mica. Si recuperés la fe, el dolor i la mort tindrien sentit. Ara, per treure-me'ls de dins, només puc escriure uns quants poemes un poc durs...