BarcelonaFins a tres vegades Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) va intentar fer passar per la censura el seu primer i únic assaig polític, titulat Cartes de Catalunya. Tots tres cops, els censors li van tombar. L'escriptor mostrava, en paraules dels jutges, un "caràcter definitivament separatista" i presentava un text que van considerar "propaganda política amb especial violència". Era l'estiu del 1966, un moment en què la dictadura franquista vivia una certa obertura, però ni així la maquinària de l'Estat va cedir a les demandes de Pedrolo. Cartes de Catalunya va quedar oblidat en un calaix fins que, sis dècades després, l'editorial Comanegra l'ha desenterrat de l'arxiu de l'escriptor. L'assaig veu ara la llum dins d'una antologia titulada Prosa de combat, que forma part de la col·lecció Autories i que inclou, a més, una quarantena d'articles de Pedrolo publicats entre 1964 i 1988, alguns dels quals també són inèdits.

Què té Cartes de Catalunya que fes arrufar el nas als censors de Franco? "El llibre neix davant d'un franquisme que havia donat alguna mostra de relaxament envers la qüestió catalana", explica el director editorial de Comanegra, Jordi Puig. Era l'època en què van entrar en funcionament editorials catalanes com Edicions 62, i que grans noms de les lletres catalanes com Mercè Rodoreda, Joan Sales i Aurora Bertrana ja havien tornat de l'exili. Davant d'aquest panorama, Pedrolo repassa el conflicte entre Catalunya i Espanya i posa aigua al vi a l'esperança. "Hi ha una Catalunya que fa nosa, no ens espanti de dir-ho; que n'ha fet durant segles, i per això se l'ha afalagada o se l'ha amenaçada, segons les circumstàncies –escriu Pedrolo–. Els afalacs han pogut conquerir unes quantes voluntats [...]; les amenaces han dut a un replegament endurit i a una acció clandestina. I és que, en el fons del fons, tots sabem que el que cal és una altra cosa, que hi ha un tercer camí: el de la justícia".

La mirada de l'escriptor sobre la situació de Catalunya no va ser només flor d'aquell estiu. Durant dècades, Pedrolo es va refermar en un catalanisme tenaç i combatiu, que es va traduir en centenars d'articles a capçaleres com l'Avui, Canigó i Serra d'Or. En un d'aquests, també inèdit i tombat per la censura, l'autor del Mecanoscrit del segon origen (1974) rebatia la idea dels altres catalans forjada per Paco Candel dos anys després de l'aparició del llibre. "Pedrolo fa una esmena a la totalitat a la lectura que imperava, a aquesta idea que hi havia una societat que s’havia de considerar catalana igualment, independentment del seu procés d’integració", assenyala Puig.

La llengua, el gran cavall de batalla

"Ell defensava que Catalunya és una societat oberta i que no hi ha límit en ser considerat català sempre que establim uns mínims comuns denominadors pel que fa a la llengua i a la integració cultural", afirma l'editor. De fet, Pedrolo va fer del català un dels seus grans cavalls de batalla. El 1980, l'escriptor va publicar una crítica contundent contra l'aleshores degà de la facultat de ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, Nazario González, per no voler parlar en català en públic. "Una nació ho és del tot o no ho és de cap manera, i, si ho és, té uns drets que no pot posar en perill ni consentir que siguin amenaçats pels qui, a la seva terra, tenien i continuen tenint la comunitat sobrevinguda, la qual ara no es troba en el seu territori, encara que no li calgui presentar el passaport a cap duana, i ha de respectar les lleis, usos i costums del país en què s'instal·la", escrivia. "Des del seu punt de vista, si algú viu a Catalunya però no té cap contacte amb la llengua, de cap de les maneres pot ser considerat català", diu Puig.

Un dels objectius d'aquesta nova antologia és tornar a posar en circulació el pensament polític de Pedrolo, ja que els volums que en recollien els articles estan descatalogats. La doctorada en literatura catalana i professora de la Universitat de les Illes Balears, Júlia Ojeda, s'ha encarregat de fer-ne la selecció i el pròleg. "Hem triat aquells articles que estan absolutament connectats amb els debats contemporanis del país. Pedrolo tenia tres eixos fonamentals: la llengua, la demografia i el discurs de país", assenyala Ojeda, que també el reivindica com un referent en postcolonialisme. "Si fóssim una universitat americana, ja l'hauríem incorporat com a tal", afegeix.

Un pensador arraconat

Pedrolo va escriure Cartes de Catalunya en un dels seus millors moments professionals. Acabava de publicar Joc brut (1965), que es va convertir en un dels seus llibres més llegits, i ja s'havia consolidat com un dels autors més coneguts del país. "Era algú profundament popular, amb molts lectors que no només el llegien, sinó que també li escrivien cartes. Ell els responia a tots", destaca la historiadora Teresa Ibars, que des del gener passat té la tasca d'endreçar i categoritzar l'arxiu de l'escriptor, situat a l'Espai Pedrolo del Castell de Concabella. La fama de Pedrolo, però, no es va correspondre amb el reconeixement institucional ni amb el de l'elit intel·lectual de l'època. "Hi va haver tot un interès polític per amagar-lo. Era un personatge que tirava pel dret amb el tema de la independència i que es va decebre profundament amb les polítiques dels primers anys de la democràcia", assenyala Ibars, que signa l'epíleg de Prosa de combat.

Aquest bandejament va anar empenyent l'escriptor cap a articles d'opinió cada vegada més amargs. "En 25 anys no va baixar del burro i precisament aquesta és una de les crítiques que se li fan: se li diu que està enrocat, que el país està canviant –apunta Puig–. Llegit amb els ulls d'avui, tot plegat fa mal, perquè els seus articles tenen molts elements premonitoris. Eren una alerta, però no li van fer cas". En aquest sentit, Ojeda recorda que els seus adversaris "el criticaven perquè sempre feia el mateix article, però és que era veritat: sempre escrivia sobre llengua, els Països Catalans i la mirada política en relació amb Espanya". Ojeda explica que Pedrolo va ser arraconat "perquè el pujolisme no podia absorbir el seu discurs", i per això ara la prologuista fa una crida a rescatar-lo: "Més enllà de tenir-lo a l’Olimp dels autors més populars de tots els temps, era un assagista polític que necessitem per mantenir la conversa pública actual. Sempre pensava i escrivia amb el país al cap".