"Va ser Orient qui va empènyer Europa cap a Occident". Ho escriu l’historiador Alessandro Vanoli. Colom i Magallanes volien arribar a les Índies, d’on venien tantes riqueses, d’on havia vingut sempre el coneixement. Primer de tot, Amèrica van ser les Índies Occidentals. El concepte d’Occident va néixer mirant cap a l’est i va anar en paral·lel amb la redefinició d’Europa, un nom-idea que s’havien inventat els grecs i que s’havia fet servir als primers temps de l’Edat Mitjana, aviat substituït pel terme cristiandat en oposició a l’Islam. Hi va haver, llavors, un temps d’aliança entre la cristiandat i l’imperi xinès contra el poderós món otomà.
La caiguda de Constantinoble (1453) i sobretot el descobriment d’Amèrica (1492) van canviar les coses. Naixia Occident i renaixia Europa. Els mapes agafaven nova forma –més útils i precisos– i més valor jurídic. És l’època dels geògrafs, dels descobridors, del Nou Món... i de la por als turcs. "Va ser en aquest període quan Occident es va convertir no només en un horitzó geogràfic, sinó també en una mena de sinònim d’Europa, d’aquella Europa que es definia entre la política i la cartografia", escriu Vanoli a La invención de Occidente (Ático de Libros), un llibre apassionant, d’aquells que, sense descobrir res, ho reescriu tot.
L’Europa dels segles de l’Humanisme (XV-XVI) anava superant el concepte de cristiandat i esdevenia un sistema de valors i una idea de cultura. Alhora, a l’altre costat de l’Atlàntic, Amèrica s’erigia en terra de promissió, en un camp obert de riqueses i llibertat (només per a alguns, esclar), una mena de jove hereva, o rebel, d’Europa. Va anar quallant la idea que el progrés anava d’est a oest, d’Orient a Occident. Al nord del nou continent, es miraven l’oest amb aires de conquesta. L’eix Europa-Amèrica, és a dir, Occident, va tenir efecte finalment en el colonialisme militar i comercial (i letalment racista: la civilització blanca), en un domini aclaparador del món, fins a convertir el mític Orient en una caricatura, en orientalisme exòtic, lasciu, despòtic i teocràtic. El progrés cientificotecnològic va portar a la industrialització, que va acabar d’enfortir aquesta preeminència occidental. Amèrica-Europa com a centre de tot. L’Orient passava a ser Pròxim, Mitjà i Llunyà.
Estem arribant avui a la fi d’aquest mig mil·lenni de predomini d’Occident? És Trump l’inici de la decadència que ja havia anunciat Spengler fa un segle? Avui semblen imparables el renaixement econòmic de la Xina i de tot Àsia, el seu predomini demogràfic, la seva empenta científica, tecnològica i urbana. Trump sent alhora por i admiració per aquest vell-nou món oriental mentre es dedica a desdenyar Europa. Acabem d'assistir a una posada en escena de la sintonia Xi-Modi-Putin: "Aquest serà el segle de l''Àsia", ha dit Modi. Trump vol enfortir els EUA, però el que està fent és afeblir Occident com a sinònim de democràcia i llibertat, de coneixement (ciència, educació) i progrés econòmic. També com a potència militar (OTAN). Trump és un virus destructiu. Putin i Xi estan encantats d’haver-lo conegut, i estan seduint Modi. Incapaç d’entendre la globalització, Trump està alegrement accelerant la fi del monopoli occidental. La Xina s’està posant al centre. Ves per on, Europa i el Mediterrani tenim molts punts per passar a ser l’Extrem Occident. Reaccionarem?
Però tornem als orígens del llibre de Vanoli. En l’albada de les civilitzacions mesopotàmiques, l’Occident era el crepuscle, el lloc on cada dia moria el Sol, el món dels morts. Al segle VI aC, els grecs es van mirar per fi el cel sense prejudicis religiosos i Parmènides va descobrir que la Terra era rodona, una lliçó que es va acabar oblidant durant segles (però no del tot). També van ser els primers a donar entitat geogràfica a Europa, el continent habitat per ells, pels grecs, i oposat a l'Àsia. Les columnes d’Hèrcules en marcaven el límit occidental. Després va venir l’Imperi Romà i la seva posterior fractura: imperi oriental i imperi occidental. Aquest segon va caure en la fragmentació medieval, però va acabar renaixent i navegant l’Atlàntic, forjant al capdavall l’Occident que coneixem avui. I del qual potser vivim el cant del cigne. Naixement i mort d’Occident. Cercle tancat.
