BarcelonaUna que es diu Katarzyna Basinska, investigadora de la Universitat de Cambridge, Anglaterra, com que un dia no sabia què fer, va inventar un procediment informàtic gràcies al qual, ha dit, podrem parlar amb els difunts. És un símptoma més del descrèdit de les religions i de la ja fa temps diagnosticada “mort de Déu”. O una suplantació blasfema. O una ximpleria.

Si no es demostra el contrari, quan un es mor desapareix per sempre de l’existència secular. Per als creients, les ànimes dels morts ―la qüestió de la supervivència del cos ja és a penes matèria de discussió― passen a un món ultraterrenal, en què sobreviuen a la seva manera: és matèria de fe (Plató hi creia; Aristòtil, de vegades sí, però generalment no; i encara som aquí).

Però una cosa que s’ha demostrat del tot impossible és que els difunts parlin, perquè per a això caldria tornar a la vida i posseir la mateixa larinx que un tenia en vida. La investigadora, que deu haver llegit moltes novel·les espiritistes sobre la visita a la terra d’éssers difunts en forma corpòria, està convençuda que gràcies a un algoritme, un avatar, un chatbot o cosa semblant ―paraules que molta gent no sap què volen dir―, parlarem amb els nostres éssers estimats, i no els perdrem per sempre.

De fet, per a una missió com aquesta ja teníem la memòria, la pròpia, que és capaç fins i tot de donar-nos reviviscències de les arrugues al rostre de l’avi o del perfum que es posava l’àvia. Tota l’obra de Marcel Proust gira a l’entorn d’aquesta vivificació del passat, i per a això no calien ni tan sols fotografies o pel·lícules domèstiques: ara en posen als tanatoris, una altra mostra de la poca capacitat que té molta gent d’assolir dignament que un ésser que era ja no és.

Segons la investigadora, el telèfon mòbil ens oferirà “una experiència distinta, en què el comiat ja no serà definitiu". I afegeix: "Serà més aviat un `fins ara´. Serà un canvi d’estat: ja no seràs en carn i ossos, però podràs tornar, fins i tot fer-te immortal”: és justament el que postulen moltes religions. La cosa fa una gràcia que espanta, per no dir que és un artifici que no solament anirà contra la creguda immortalitat de l’ànima, sinó contra les lleis més elementals de la naturalesa; i, en especial, contra el poder que té la mort dels altres perquè la gent endreci una mica i doni sentit a la vida pròpia.

Deia Walter Benjamin que, quan mor un ésser estimat, continuem parlant-li, fins que arriba el moment que l’altre ja no ens entén. És lògic: “viu” en l’eternitat, que empra un llenguatge desconegut, una llengua que no reproduirà ni la més sofisticada intel·ligència artificial.