LITERATURA
Barcelona

“Una bona amistat és un refugi”

‘Les vuit muntanyes’, de Paolo Cognetti, explica la relació de dos joves als Alps italians

Nascut a Milà el 1978, Paolo Cognetti ha publicat set llibres abans de consagrar-se internacionalment amb Les vuit muntanyes,que està en procés de traducció a una quarantena de llengües. / MARC ROVIRA Zoom

Feia pràcticament una dècada -des de La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano- que Itàlia no exportava un escriptor jove a tants països com ha passat amb Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti. La novel·la, que va guanyar el premi Strega 2017, està en procés de traducció a quaranta llengües, i acaba d’arribar en català a Navona -en una meritòria traducció de Xavier Valls Guinovart- i en castellà a Literatura Random House. Només a Itàlia, del llibre de Cognetti se n’han venut més de 300.000 exemplars. Als Països Baixos n’ha sumat 100.000 més, a Alemanya 50.000 i a França va rebre fa uns mesos el prestigiós premi Médicis. Tot i així, l’èxit de Les vuit muntanyes no cal buscar-lo en les sovint rocambolesques receptes dels bestsellers, sinó en la literatura honesta i directa que, en aquest cas concret, explica una història d’amistat entre dos nois en un poble dels Alps italians. Qui narra la història és el Pietro, que ha crescut a Milà però que, gràcies al seu pare, ha desenvolupat un vincle profund amb la muntanya. “El Pietro és el meu alter ego : ja l’havia fet sortir en dos relats, un de quan és petit i va d’excursió i un altre en què explica com s’enamora d’una noia -diu l’autor-. Quan vaig començar aquesta novel·la volia provar la tercera persona, però, tenint en compte que la sensibilitat del Pietro és la mateixa que la meva, em va semblar que era més honest explicar aquesta història des del jo”.

“La meva ficció no neix del buit ni de la imaginació -assegura-. Primer hi ha la vida i el viatge, exterior i interior, i a partir d’aquí elaboro les novel·les”. El precedent immediat de Les vuit muntanyes és El noi silvestre, que Minúscula acaba de publicar en català, traduït per Miquel Izquierdo. Tot i que en italià va aparèixer el 2013, explicava els mesos que Cognetti havia passat en un refugi als Alps per recuperar l’ànim cinc anys abans -just després de creuar la frontera dels trenta- i que no només el van reconciliar amb la natura, sinó que li van permetre retrobar la inspiració literària.

“El moment en què em vaig decidir a transformar el material real en narratiu em vaig proposar dos objectius -recorda-. Volia explicar la relació d’un pare i un fill a través de la passió per la muntanya, i també l’amistat entre dos joves que es reprèn quan són adults”. A la novel·la, la trobada del Pietro amb el Bruno, el fill d’un paleta del poble de Grana on estiueja la família del narrador, li canvia la vida. “Quan són adolescents la confiança entre tots dos és molt maca. En tenen prou amb abraçar-se per ser feliços -explica-. Quan es retroben de grans la vida els ha col·locat màscares, com fa amb tots nosaltres. Ja és una altra cosa”.

L’ambigüitat de l’atracció

El Pietro combina les estades a la muntanya amb la vida a la ciutat. El Bruno, en canvi, no s’ha mogut mai del poble. “Tal com passa a El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald, el meu narrador diu molt poques coses d’ell perquè s’obsessiona amb un altre personatge -reconeix-. L’atracció que el Pietro sent pel Bruno no és clara i es pot confondre amb l’homosexualitat, però no és exactament això”. Així com la família és vista sovint com una presó, l’amistat protegeix els dos personatges. “De jove, la família em semblava un lloc massa tancat i tan aviat com vaig poder en vaig fugir -admet-. Necessitava teixir relacions amb altres persones. Una bona amistat és un refugi”. L’entorn en què la relació dels dos nois creix és la natura, que a les mans d’escriptors que hi tinguessin menys relació hauria pogut tendir cap a la postal:“La muntanya no és idíl·lica ni un paradís. Tampoc és necessàriament trista i abandonada -explica-. El que jo volia mostrar era una muntanya que il·lusiona i enamora el Pietro, però no tot el que hi troba és felicitat: també hi ha dolor i solitud. Vaig construir un entorn amb tanta paciència i complexitat com si fos un dels personatges”.

Quatre referents de l’escriptor italià

Ernest Hemingway

Una de les influències estilístiques més evidents de Cognetti és Hemingway. Les frases curtes, l’adjectivació escassa i les estructures aparentment senzilles del premi Nobel són molt presents en la manera d’explicar la història d’amistat entre el Pietro i el Bruno, en la qual els silencis són més importants que les paraules.

Annie Proulx

Una de les autores que l’escriptor italià va tenir al cap mentre escrivia Les vuit muntanyes va ser Annie Proulx, sobretot pel conte del 1997 en què es va basar la pel·lícula Brokeback mountain. “Els dos personatges d’aquesta història estan totalment fora del món on viuen -explica Cognetti-. Tot i que estan casats, les seves dones no els coneixen de debò. Quan troben petits moments per veure’s se senten bé”. Cognetti va enviar el llibre a Proulx, i en va dir: “Pocs llibres han descrit tan bé de quina manera les muntanyes poden definir la teva felicitat i benestar”.

Jack London

“M’interessa la natura com a frontera i lloc mític: hi ha grans narradors nord-americans que ho han abordat molt bé”, diu l’escriptor abans de citar Jack London, que va explorar la febre de l’or a La crida del bosc (1903) i Ullal blanc (1906). Cognetti afegeix Herman Melville i Joseph Conrad com a referents viatgers.

Mario Rigoni Stern

“Un dels grans referents de la literatura de muntanya italians del segle XX és Mario Rigoni Stern, i encara que fora del meu país sigui poc conegut ha sigut fonamental per aprendre a escriure sobre la natura”, diu el novel·lista. Entre els seus llibres essencials hi ha El sargento en la nieve (1953) i Estaciones (2006).