"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana. Com més en tinguis, més clar resulta que els hauràs fet gràcies al treball col·lectiu de molta altra gent, gràcies a l’existència d’infraestructures i serveis públics, gràcies a un sistema jurídic que garanteix el bon funcionament de l’economia. Per tant, has de pagar impostos, tens l’obligació de contribuir que tot es mantingui. No pots anar a la teva. L’economista Thomas Piketty sentencia: "No estàs sol al món i no pots dir senzillament: «Aquests diners són meus»".
Piketty recorda, per exemple, que del 1930 al 1980 els Estats Units van tenir un tipus impositiu per a les rendes altes del 82% de mitjana. Van ser les dècades de més avenç econòmic i social als EUA. Aquell contracte social –els que més tenen, més aporten– es va començar a trencar amb el neoliberalisme –el sector públic és el problema, el mercat la solució– que ara Trump porta a l’extrem alhora que ataca la globalització –la lliure circulació de béns i persones– des d’un ultranacionalisme autoritari i populista.
El francès Piketty, l’autor de Capital i ideologia, diu que no podem fer el que vulguem amb els nostres diners en conversa amb el filòsof Michael Sandel, nord-americà i autor de La tiranía del mérito, on alerta sobre l’arrogància de la ideologia meritocràtica: els rics pensen que el seu èxit és mèrit exclusiu propi i que els exclosos ho són també per la seva culpa; ni en un cas ni en l’altre tenen en compte la posició de partida i les circumstàncies, fins i tot el factor sort o mala sort.
La conversa entre Piketty i Sandel forma el llibre Igualtat (Ed. 62, en traducció d’Imma Estany). Són dos autors a la recerca d’un sistema que garanteixi la llibertat i la iniciativa individual al costat de la igualtat d’oportunitats i el compromís amb el bé comú, i que alhora –sobretot en el cas de Sandel– tingui en compte la necessitat de les persones d’identificar-se amb el grup, de pertànyer a una identitat col·lectiva.
Qui no vol tenir un lloc per viure en propietat? Qui no es construeix una identitat (jo soc aquest, jo soc així, jo pertanyo a aquesta gent)? També tots volem ser feliços, normalment via amors, amics, família, i fer feliços els qui ens envolten. Aquesta triple aspiració (propietat, identitat, felicitat) és universal i a través seu aspirem a fer-nos un lloc en el món. La tríada té sentit, però cal satisfer-la amb equilibri. Massa riquesa (propietats) pot espatllar la resta. Una obsessió identitària extrema també és nociva. Massa felicitat (un excés d’idealisme naïf) pot fer que no toquis de peus a terra.
Des de la mirada econòmica i filosòfica, Piketty i Sandel defensen que, com més igualtat, més prosperitat general. Fan constar que l’increment d’igualtat ha anat de bracet sobretot de la universalització de l’educació. Per això alerten del fet que l’educació superior universitària torni a estar cada cop més reservada als qui se la poden pagar. Treure el sector educatiu i sanitari fora de l’economia del lucre ho veuen com un avantatge competitiu perquè genera igualtat i, per tant, oportunitats de riquesa i progrés. Sobretot és Piketty qui fa èmfasi en la combinació de desmercantilitzar i redistribuir. Mentre que Sandel demana més respecte, i més inversió educativa, pel treball digne dels obrers tècnics, és a dir, per a la formació professional (FP). Considera un insult que un gestor d’uns fons d’inversió cobri cinc mil vegades més que un mestre o una infermera. A més de sous mínims, Piketty proposa fixar sous màxims i que els treballadors tinguin veu i vot en les decisions de les empreses.
Tots dos alerten que la solució no pot ser nacional, sinó global, tant en qüestions fiscals com ambientals. I la immigració? Foragitar els migrants deixant que es morin ofegats? "Després de dos mil anys de civilització al voltant de la conca mediterrània, ¿aquesta és la millor solució que hem trobat per regular els fluxos humans?", es pregunta Piketty.
