Durant les campanyes electorals tots els polítics fan promeses. Algunes semblen factibles i resulten creïbles per als electors, però els mateixos polítics ja saben que no podran o no voldran complir-les. Altres promeses semblen impossibles de dur a terme, però els polítics les fan pensant que, si més no, ho provaran, mentre que els electors les senten i pensen que fer aquella mena de promeses tan colossals denota, si més no, determinació, coratge i compromís per part de qui les fa. Quan Rodrigo Duterte va fer campanya per convertir-se en el nou president de les Filipines, ningú no es creia que pogués o que volgués complir les promeses bàrbares que repetia en cada míting i en cada entrevista de restablir l’ordre i la seguretat executant sumàriament i en massa tants traficants de droga i tants ionquis com pogués. Una cop arribat al poder el 2016, però, Duterte sí que va complir el que havia promès. I va començar la matança.

Al llibre Algú els ha de matar. Crònica de la violència al meu país, Patricia Evangelista (Manila, 1985) explica amb detall i des de tots els angles com va ser la guerra de Duterte “contra les drogues” durant els seus sis anys de mandat (2016-2022). Ho fa en primera persona, posant-se a ella dins el relat però sempre d’una manera intel·ligent i discreta, no per acaparar protagonisme sinó per complementar la dura fredor cruel dels fets amb vivor anímica i temperatura ètica, amb una visió personal de la complicadíssima història filipina (colònia espanyola, colònia nord-americana, dictadures, interferències estrangeres) i amb diverses reflexions pertinents sobre el llenguatge i sobre l’ofici periodístic en un país en què el poder se sap impune i, per tant, amb la mateixa facilitat implacable és capaç tant de manipular les paraules i els discursos públics com d’esclafar els dissidents i els crítics. Així, el paràgraf final del pròleg és una declaració de principis cívicomorals i alhora una reivindicació programàtica del rigor professional: “Aquest és un llibre sobre els morts, i sobre les persones que deixen enrere. També és una història personal, escrita amb la meva pròpia veu, com a ciutadana d’una nació que no puc reconèixer com a pròpia. Als milers de persones que van morir les van matar amb el permís del meu poble. Escric aquest llibre perquè em nego a donar el meu”.

Anys perseguint la violència

Igual que els millors llibres d’aquesta mena, Evangelista l’ha estat escrivint durant anys i sense ni tan sols ser conscient que l’estava escrivint. Periodista del mitjà de comunicació Rappler, abans de l’arribada de Duterte a la presidència del país Evangelista ja s’havia especialitzat en el periodisme del trauma i la catàstrofe. Anava on moria la gent, ja fos a causa d’un tifó o per un assassinat, i en feia la notícia. Quan Duterte, amb el seu populisme incendiari i les seves mentides manipuladores, va arribar al poder fent creure a la gent que les Filipines eren a punt de convertir-se en un narcoestat i que per evitar-ho calia mà dura (mesures draconianes extremes, execucions extrajudicials per part d’esquadrons de la mort, abusos de poder de tota mena per part de policies i polítics), Evangelista va quedar en xoc, però ja sabia com fer la seva feina. I va acumular un material literalment increïble. Al llibre, hi inclou converses, històries i situacions amb víctimes i els seus familiars, amb periodistes encara més bregats que ella, amb polítics i responsables policials, i també amb sicaris. El resultat és un mosaic escabrós i tràgic de vides travessades per la pobresa, per la por i per una violència que s’encén, s’estén i avança com un incendi.

Conscient que per explicar-los bé necessita posar context als sis anys de Duterte president, Patricia Evangelista dedica moltes pàgines també a la llarga història de les Filipines, des del doble domini colonial espanyol i ianqui fins a la dictadura de Ferdinand Marcos i les lluites de l’oposició, passant per tots els anys que Duterte va aplicar a petita escala la seva política de massacre quan era alcalde de la ciutat de Davao. Els morts que omplen les pàgines d’aquest llibre són tants, i les formes de mort són tan diferents i tan iguals, que la lectura és incòmoda i esgotadora. La prosa robusta i coratjosa d’Evangelista fa que també sigui hipnòtica, instructiva, apassionant.