BarcelonaNo fa gaire es va saber que un antic professor de lletres rus havia estat detingut en una contrada dels Urals com a sospitós d’haver apunyalat un amic seu mentre parlaven ―ara veieu, això és una conversació com cal― de gèneres literaris. La víctima sostenia que l’única literatura de debò era la prosa, mentre que l’acusat sostenia el contrari: no hi ha literatura més gran que la que s’ha escrit en vers.

El professor devia ser d’aquells russos que han llegit Puixkin i que, amb tota la raó, considerava el pare de les lletres contemporànies de Rússia com un gegant, insuperable. Josef Brodsky, premi Nobel de literatura, va venir una vegada a Barcelona i, en comptes de parlar de la seva obra, en una conferència pública, es va posar a recitar de memòria centenars de versos de l’Eugeni Oneguin que, de fet, pot ser considerada una novel·la. S’entén que l’assassí acabés amb la vida d’un que admirava les novel·les de Gontxarov, de Tolstoi o de Pasternak, que són molt bones però prosaiques, més que Puixkin.

Els dos homes, l’un encara viu, l’altre difunt, s’haurien pogut entendre perfectament. En totes les literatures, el primer que es va inventar van ser els versos i, amb el temps, van néixer les literatures en prosa: discursos, història, filosofia i narracions. Això ha determinat, històricament, que la prosa, ella també, se senti obligada a posseir unes determinades cadències musicals que no arriben a ser versos, però que s’hi acosten, perquè sonen. La primera frase d'El Quixot comença amb un octosíl·lab i un decasíl·lab: “En un lugar de la Mancha / de cuyo nombre no quiero acordarme...” La primera frase de la Recherche, de Proust, posseeix una musicalitat ―com tot el llibre― que fa de mal traduir: “Longtemps / je me suis couché de bonne heure” no és el mateix que “Durant molt de temps vaig ficar-me d’hora al llit”, que seria una traducció de musicalitat acceptable.

Per això, quan el senyor Jourdain, a El burgès gentilhome, de Molière, resumia la seva teoria dels gèneres dient que “tot el que no és vers és prosa”, cometia un error gravíssim. Tota la prosa ha de maldar per acostar-se a la bellesa dels versos i mala cosa quan una prosa es torna cantelluda, sincopada i antimusical.