Josep Carner, el millor (també) en castellà
Segons li va dir Ortega y Gasset a Josep Pla, i aquest va escriure el 1964 quan Josep Carner ja era gran (va morir el 1970), "el catalán de todos los tiempos que mejor ha escrito en castellano és José Carner". Carner en castellà? Sí, i tant. De fet, per circumstàncies de l’exili, una de les seves obres més emblemàtiques, el magne poema Nabí, de mil quatre-cents quaranta-sis versos, va sortir publicat primer en castellà el 1940. No va ser una traducció, sinó una versió pròpia de l’autor, establert aleshores a Mèxic, on va viure sis anys, abans d’instal·lar-se ja de per vida a Brussel·les.
Ara que Barcelona ha estat ciutat convidada a la Fira de Guadalajara, Jaume Coll ha editat un facsímil d’aquell llibre, Nabi (sense accent). El mateix Carner explica que el 1939 "ya entre estos nobles valedores mexicanos, vertí mi poema a lengua castellana, con fines como de más acercada plática". En l’epíleg del facsímil, Coll anota el coneixement profund que Carner tenia del castellà: "Mantingué una cordial, continuada i abnegada relació amb l’espanyol. La seva escolarització va ser, com la de qualsevol català de la seva època, només en espanyol. I els seus primers pinitos literaris no oblidaren aquesta llengua". Amb tot, de ben jove, a les acaballes de la Renaixença, va triar com a llengua literària la seva familiar i del seu entorn social: el català.
Nascut el 1884, fill únic, el seu pare era periodista al diari tradicionalista i carlí El Correo Catalán i havia dirigit la revista catòlica La Hormiga de Oro. El petit Josep va mostrar una aptitud precoç per l’escriptura. Entre els 15 anys i els 21 va guanyar tretze premis als Jocs Florals de Barcelona. Als 18 ja s’havia llicenciat en dret i als 20, en filosofia i lletres, moment (1904) en què publica el seu primer llibre de poemes, Llibre dels poetes, i comença a col·laborar amb el diari del catalanisme conservador La Veu de Catalunya, a més de dirigir la revista Catalunya. Amb Els fruits saborosos (1906) marca l’eclosió poètica del Noucentisme, que té en Eugeni d’Ors i el seu Glossari a La Veu de Catalunya, iniciat el mateix any, el seu ideòleg i inspirador.
A partir d’aquell moment, Carner esdevé el protegit de Prat de la Riba i líder indiscutible de la nova generació de poetes. Són anys de febril producció literària, combinada amb la traducció de grans obres de l’anglès i el francès. El 1915 es casa amb Carmen de Ossa i el 1920, amb Prat de la Riba mort des de fa tres anys —ja no tenia qui vetllés per ell— i vist que malgrat el seu èxit literari no té una posició econòmica estable, entra al cos diplomàtic espanyol.
La vida diplomàtica el converteix en un home itinerant: Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Va ser un dels pocs diplomàtics de carrera que durant la Guerra Civil va romandre fidel a la República. El cop d’estat de Franco el va sorprendre al Líban, on feia pocs mesos (octubre del 1935) havia patit la tràgica mort sobtada de la seva esposa a causa d’un fort i fatal còlic nefrític ocorregut en un turó allunyat de la ciutat. És al Líban, tanmateix, la terra del mític Jonàs de Nabí, on troba la definitiva inspiració i comença a escriure una obra magna que havia concebut a Hendaia i que acabarà la tardor de 1938 a París, essent ministre plenipotenciari, el seu últim càrrec. Abans, ja ha conegut a Brussel·les la que serà la seva segona esposa, Émilie Noulet, experta en poesia simbolista francesa.
Com tants d’altres, marxa a Mèxic, l’únic país que acull els exiliats republicans amb els braços oberts. Hi fa de professor a la universitat i de traductor, i inicia la versió del seu gran poema bíblic al castellà. Quan surt publicat, té 56 anys. Deu mesos després, el febrer del 1941, apareix a l’Argentina la versió original en català. La idea inicial havia sigut que sortissin les dues alhora. "Qualsevol persona que llegeixi el poema [en la versió castellana] se sorprendrà davant el profund coneixement de l’espanyol que exhibeix el seu autor, la llengua literària natural del qual fou el català", conclou Coll.
