L'amistat en les lletres catalanes

BarcelonaHe llegit d’una revolada No et molestis a contestar-me (Empúries, 2026), el llibre que recull les cartes que es van enviar Salvador Espriu i Joan Vinyoli. No són cartes especialment poètiques, ni tampoc polítiques o de context social. Són missives personals, els missatges que s’enviaven dos amics per celebrar les proeses de la vida i maleir-ne els dolors i els desencants. En total, recullen quaranta lletres d’Espriu a Vinyoli, vuit d’Espriu a Teresa Sastre (l’esposa de Vinyoli) i només set de Vinyoli a Espriu.

Segons les estudioses Natàlia Juan i Georgina Torra, responsables del volum, que han preparat com a membres de la Càtedra Joan Vinyoli de poesia contemporània de la Universitat de Girona, “tant Vinyoli com Espriu eren conscients del valor que lectors i investigadors donarien als seus documents, però decidiren tractar-los de manera oposada”. Vinyoli va conservar pràcticament totes les cartes que va rebre, i fins i tot les va ordenar i fotocopiar, mentre que Espriu va eliminar les que havia rebut, així com les dedicatòries que li havien escrit, per tal que mai se’l pogués jutjar per la seva vida personal. També va demanar a amics i coneguts que destruïssin les cartes que ell havia tramès, però, per sort, la majoria no li van fer cas.

És així com, en aquest volum, justament la persona a qui més podem llegir és Salvador Espriu. I, de fet, el to del llibre el marca ell, i és la mar de dolç. Tots dos s’admiraven mútuament i, a més, com expliquen Juan i Torra al pròleg, compartien un gran record per un amic comú, Baltasar Rosselló-Pòrcel, molt estimat per tots dos. El que més m’ha agradat d’aquestes cartes és el suport sense fissures que Espriu dona a Vinyoli. Fins i tot en els moments en què ell també està malalt, anima el seu company, deixa per escrit altíssimes valoracions de la seva obra, i l’empeny a continuar vivint i escrivint.

La unió fa la força entre els poetes

Llegint les cartes, però, m’he sorprès a mi mateixa de veure’m tan sorpresa, valgui la redundància, pel fet que dos dels nostres autors es donessin aquest tipus de suport tan fidel i absolut. Fa uns mesos parlava amb un grup de poetes catalans i em deien que entre ells hi ha uns llaços amables i sans que és difícil que es repeteixin en altres mons d’artistes amb més reconeixement públic, principalment perquè els poetes es mouen en espais tan invisibles per la resta de la gent, i majoritàriament, tan precaris, que la unió acaba fent la força. Mireia Calafell, Adrià Targa, Xavier Mas Craviotto, Eduard Olesti o Gabriel Ventura en són un bon exemple.

Potser és això, també, el que els passa a Espriu i Vinyoli, que se sabien part d’un entorn reduït; tot i que l’èxit del primer va ser estès i manifest en vida. El segon va patir més. Vinyoli ho explica en les cartes d’aquest llibre. N’escullo algunes frases: “He passat i passo una temporada plena de problemes de tot ordre: laborals, molt complexos, de salut: depressions, angoixa, desgana de tot” (22 de juny de 1977). Durant bona part de la seva vida, el poeta va sentir-se poc valorat pels lectors i per la crítica, i això es va traduir en una soledat que sovint li pesava massa, i que més tard es va sumar a la depressió de Teresa Sastre, entre altres experiències vitals. De fet, el títol del recull, No et molestis a contestar-me, ja és una demostració d’amor: és el que Espriu deia a Vinyoli al final de moltes missives en què es preocupava per ell i li enaltia els ànims sense esperar res a canvi.

Recullo unes quantes frases que Espriu escrivia a Vinyoli: “Recorda això, t’ho prego: no has passat per aquest món en va” (9 d’abril de 1963); “La teva obra és una realitat enriquidora i esplèndida, i no passarà ni un quart de segle que aquesta veritat no sigui vàlida i indiscutible per a tothom” (7 de juny de 1963) o “Has pagat, pagues i pagaràs un preu molt car pel teu singularíssim do, però no dubtis que val la pena” (21 d’octubre de 1976). Aquest altre fragment també demostra l’estima general que Salvador Espriu professava sobre els seus companys: “Alliberat de la por de joventut de manifestar els meus sentiments, vull aquí repetir-te que estimo la teva poesia –i la de Rosa [Leveroni], i la de Rosselló, i la d’en Teixidor– com si fos meva (o més encara); tant, que no la puc de cap manera destriar de la meva pròpia i objectivar-la adequadament. Crec que els cinc hem fet en conjunt una feina plena de significació, almenys en relació amb el nostre moment i la nostra llengua, i hem alçat un edifici, les proporcions del qual el temps determinarà, però no del tot inútil i absurd i, tanmateix, misteriosament unitari. I, suposant encara que estigui equivocat, m’agrada d’haver posat algun maó en aquesta casa de la bona amistat” (18 de maig de 1963).

Hi ha alguna amistat així, en les lletres catalanes actuals? M’agradarà que algun escriptor m’ho digui. Sempre m’ha fet llàstima la frase aquella que diu que els bons amics els pots comptar amb els dits d’una mà. Però igual que tot el coneixement popular, de segur que és cert i que ens hi hem de rendir. En tot cas, Espriu era un gran amic per a Vinyoli, i quan un acaba el recull de cartes, tot el sentit que hi troba és el de comprovar l’afecte mutu que es tenien. Com va deixar escrit Vinyoli a la dedicatòria de la seva Obra poètica, 1975-1979: “A Salvador Espriu, poeta i amic molt estimat i admirat, que en els meus anys de solitud desèrtica no va deixar mai de conhortar-me i fer-me costat”.