Els millors balnearis vistos per un home savi
22 de juny de 1580. Un senyor ric de 47 anys surt del seu castell, prop de Bordeus, en direcció a Itàlia. Pateix còlics nefrítics sovintejats –flatulències i flegmes, pedres, pedretes i sorra—, per això sempre que pot a'atura en balnearis on pren aigües bones per als ronyons i es fa banys. Aquest senyor és Michel de Montaigne (1533-1592), que entre els cercles erudits i aristocràtics s’acaba de fer famós per la publicació de dos llibres que ha anomenat Assaigs, amb els quals inaugura un gènere literari: el d’assajar-se un mateix per comprendre’s i comprendre el món. L’home, i ja no Déu, ha passat a situar-se al centre de l’existència. I l'home té necessitats concretes, prosaiques.
Ara es disposa a anotar què li passa i què veu durant aquest viatge, que durarà un any, cinc mesos i vuit dies. Si els Assaigs, en ple Renaixement, fan emergir l’individu al marge de la religió, en aquest text itinerant hi treu el cap el paisatge, sobretot en la mesura que ha estat treballat, la natura com a jardí, inclòs el gust per les ruïnes arqueològiques. En canvi, aquest home savi no se sent atret per l’art modern, que aleshores era, per exemple, el de Miquel Àngel, mort tot just disset anys abans que Montaigne visités Florència o Roma.
A part dels servidors, mulaters i un secretari, l’acompanyen alguns homes joves del seu cercle, inclòs el germà petit —que vol aprendre esgrima— i un cunyat —que es queda a Pàdua per estudiar dret—. A través de Suïssa, Àustria i Alemanya, la ruta els porta a Itàlia, destí de moda obligat per als humanistes de l’època. La primera part del text la dicta al seu secretari, el qual a vegades hi posa cullerada. Un cop arriben a Roma, el mateix Montaigne agafa les regnes de l’escrit, que passa del francès a l’italià, llengua que domina.
A diferència dels dos primers volums dels Assaigs, als quals ha dedicat quasi deu anys de la seva vida, el dietari de viatge no l’escriu per publicar-lo. De fet, no va ser descobert fins cent setanta-vuit anys després de la seva mort, el 1770. En català va aparèixer el 2012 en una efímera editorial, La Mansarda, i el seu traductor, Vicent Alonso —autor també de la magnífica versió catalana dels Assaigs, a Proa—, el recupera ara de la mà d’Adesiara i l’amplia amb valuoses cartes, entre elles la que Montaigne va escriure al seu pare arran de la mort de l’amic de l’ànima, Étienne de la Boétie, o les dues enviades al rei Enric IV de França.
A Itàlia, Montaigne madura el seu pensament, tal com es veurà en el tercer i últim volum dels Assaigs. A més d’admirar paisatges humanitzats, dialoga amb teòlegs no catòlics, s’interessa per artefactes tècnics al servei del progrés, es fixa en costums i rituals singulars, passeja pels jardins de les vil·les més admirades d’Itàlia, freqüenta biblioteques (en especial la del Vaticà), visita el papa Gregori XIII al qual admira, compra llibres, organitza balls per als camperols, conversa amb humanistes com Girolamo Borro i accepta els judicis sobre els seus Assajos per part de la Inquisició, que, tanmateix, li concedeix la llibertat que sigui ell qui hi introdueixi correccions a l’hora de reimprimir-los.
Però, torturat pels còlics, el que més espai ocupa del text són les aigües termals i els establiments on s’allotja. Com si fos una guia pràctica de viatge, en detalla la qualitat del menjar, els preus i la comoditat general. Als Bagni della Villa, 25 quilòmetres al nord de Lucca, hi descobreix la doccia, "tubs a través dels quals un rep aigua calenta a diverses parts del cos, i en particular al cap, per canals que davallen sobre vosaltres sense parar i us colpegen la part, l’escalfen, i després l’aigua es rep per un canal de fusta, com el de les bugaderies, al llarg del qual s’escola". Hi ha un altre bany, també en forma de volta i obscur per a les dones", hi afegeix. Tota una innovació, un luxe que avui donem per descomptat.
La seva salut és estantissa. A més de pedres, pateix migranyes, rampes a la cama, mal de queixal, dolor als intestins... Moriria als 59 anys. Però, curiós de mena, no deixa de fer res. Tampoc de treure el cap als barris de prostitutes: "Mentre que les putes romanes i venecianes es posen a les finestres per als seus amants, aquestes [les de Florència] ho fan a les portes de les seues cases, on es mostren al públic durant les hores adequades". A Lucca, diu que "juguen molt bé al baló, i sovint s’hi veuen belles partides". Gaudeix de les botigues, els palaus que visita, les esglésies i les places. Troba bons allotjaments, bona teca i bona conversa.
Potser el podríem equiparar al que avui seria un turista jubilat erudit, amb la butxaca plena i sense presses. "La plaça de Siena és la més bella que es pugui veure en qualsevol altra ciutat d’Itàlia", escriu, i quan al cap d’uns dies retorna a Roma, li fan a mans les cartes on li comuniquen que ha estat escollit alcalde de Bordeus. Inicia llavors el camí de retorn, passant per Milà, la ciutat "més poblada d’Itàlia, gran i plena de tota mena d’artesans i mercaderies; no es distingeix gaire de París, i té en gran manera l’aspecte d’una ciutat francesa". "Li maquen els palaus de Roma, Nàpols, Gènova, Florència, però en grandesa les venç a totes, i en quantitat de gent iguala Venècia", escriu. Quatre segles i mig després, Milà segueix sent la capital econòmica d’Itàlia. Quatre segles i mig després, Montaigne segueix sent un referent.
