Barcelona"L'únic motiu pel qual hi ha un tipus de públic que s'asseu a les primeres files de teatre és perquè estan secs i són vells i exigeixen, és més, necessiten, és més, depenen de les baves dels actors", diu un dels personatges de Gossos dempeus, la primera novel·la d'Eduard Olesti (Barcelona, 1995). Publicada a Club Editor, ressegueix les vides excessives i turmentades d'una colla de joves a la Barcelona actual, relligats pel somni de muntar una obra de teatre total. Durant l'aventura, que passa per retrobar un dramaturg desaparegut, la majoria abusaran de drogues de tota mena i uns quants perdran la vida.

Has escrit teatre i dos llibres de poesia abans d'atrevir-te a fer una novel·la. Per què has canviat de gènere?

— M'agrada desbordar els límits entre gèneres i també entre mundillos i camps de coneixement. Que no vulgui posar tots els ous a la mateixa cistella també té a veure amb la precarietat laboral sistèmica del món cultural: he de produir coses molt diverses per tal de sobreviure.

Un dels teus autors de referència és Thomas Bernhard, que té un sentit de l'humor destructiu. En això, Gossos dempeus s'hi assembla una mica.

— El vaig començar a llegir amb el cicle de llibres autobiogràfics, i d'allà vaig anar avançant amb altres novel·les. El seu teatre m'agrada més veure'l representat. Quan Kristyan Lupa va muntar Davant la jubilació al Lliure de Gràcia jo hi feia d'acomodador. Vaig empassar-me l'obra durant les tres setmanes que la van representar. Em va impressionar molt, segur que em va deixar algun efecte secundari.

Hi ha algun altre autor que t'hagi influït?

— Víctor Català relacionava molt bé violència i humor. També m'agrada Virginie Despentes: sap jugar de meravella amb els contrastos, i els afila de tal manera que pots anar del riure més existencial al més ridícul. Ho trobes a Vernon Subutex i a Benvolgut imbècil: quan la llegeixes és com si miressis TikTok o anessis passant estacions de metro, una estació es sobreposa a la següent i et crea un efecte de velocitat i terror.

El metro és molt present tant a Gossos dempeus com en alguns poemes d'Un cowboy crepuscular (Edicions 62, 2023). En aquest últim llegíem: "soc un vòmit a l'estació de marina / vaig néixer nit divendres i no marxaré fins dilluns dia / els despistats m'escampen, sssssom-hi".

— Intento evitar agafar el metro.

Ets més d'autobús?

— En realitat soc de bicicleta.

Llavors com és que els teus personatges viatgen sovint en metro? Surt representat com un espai de canvi, però també de repetició i de brutícia.

— Hi ha un conte de Julio Cortázar, El perseguidor, que em va enlluernar molt fa anys. Ara no el rellegiria perquè el romanticisme adolescent m'avergonyeix. A El perseguidor, un personatge explica que el metro és un ascensor en horitzontal, una mena de rellotge de l'espai. És una d'aquestes idees que se't claven a dins i modifiquen la forma de veure un vehicle per sempre més. El metro és un espai molt reduït on s'hi concentra la gran majoria de la població barcelonina. Funciona una mica com a experiment social, és una invitació a comportar-nos de forma civilitzada. Em sorprèn que no ens estiguem matant tota l'estona a dins del metro.

A la novel·la, la violència és constant: hi ha suïcidis, apunyalaments, un gos partit per la meitat amb una motoserra...

— És un reflex de la violència constant en el nostre món. Al llibre, la violència és un motor que mou l'acció endavant i endarrere. És una força i una energia molt present. Penso que si no parlés de violència, estaria sent un col·laboracionista del règim en què vivim.

Un personatge dona la raó a Paul B. Preciado: "Vivim en una mena d'edat mitjana pornopunk". Què vol dir?

— Ens trobem en un moment de saturació d'estètiques, espiritualitats, gurus, tribus, individus, opinions polítiques, maneres d'entendre el món, maneres d'estimar... Tota aquesta abundància remet a la confusió imperant durant l'edat mitjana. És una mirada molt alegre d'encarar el món en què vivim. No és que tot sigui una merda, sinó que ens trobem en un món extraordinàriament complex, ple de vida i de mort.

I també ple de drogues, algunes d'insospitades, com ara col·locar-se ensumant detergent Klinitol.

— Veig una relació constant amb la toxicitat química en tots els estrats socials i en tota mena de persones. La novel·la reflecteix aquesta observació. Els meus personatges utilitzen les drogues com a recerca i com a fugida. D'alguna forma desperta un sentiment de tristesa, que tinguem tanta relació amb els tòxics... En aquest punt potser se'n desprèn un cert moralisme, de la narració.

"Som la sarna de Barna", diu un dels personatges de Gossos dempeus. Per molt que la ciutat projecti una imatge pija i de disseny, continua sent "la ciutat dels lavabos indesitjables".

— Barcelona és com una mena de tumor del sistema capitalista, i hi ha, en aquest sentit, una saturació estètica i de capacitat de creació de vincles. Reivindico la Barcelona portuària, aquests espais postbabèlics on es creen col·lectivitats i comunitats d'individus marginats a diferents escales i nivells.

La dignitat consisteix a "mantenir-se dempeus" o "de quatre potes és quan som més dignes", com llegim a la novel·la?

Suposo que depèn de qui tingui al davant o al darrere.