BarcelonaJulio Cortázar és molt més que l'artífex de Rayuela, aquella novel·la que es podia llegir des del capítol 1 o començant pel capítol 73 i seguint un ordre alternatiu proposat per l'autor. Publicada el 1963, Rayuela va consagrar l'argentí, que en aquells moments estava a punt de fer 50 anys i ja tenia una fructífera trajectòria com a narrador.

El 2024 és un any important per recordar-lo: es commemora la doble efemèride del seu naixement a Bèlgica, fa 110 anys –va marxar a Buenos Aires amb els pares quan en tenia quatre– i també els 40 anys de la mort, a París, on va residir a partir del 1951: s'hi havia instal·lat per motius polítics, fugint del govern conservador de Juan Domingo Perón. "En Cortázar la literatura es dissolia en l'experiència quotidiana i impregnava tota la seva vida –assegura Mario Vargas Llosa al pròleg de la nova edició de Cuentos completos (Alfaguara)–. Potser cap altre autor va donar al joc la dignitat literària que hi va donar Cortázar ni va fer del joc un instrument de creació i d'exploració artística tan dúctil i profitosa". Com es llegeix el llegat de Cortázar avui? Quins especialistes l'estudien? Quins autors s'hi emmirallen? Us convidem a fer una passejada per cinc aspectes poc coneguts d'un dels grans exponents del boom llatinoamericà.

Cortázar ha passat en bona part a la història de la literatura per "haver col·locat el lector al llindar entre la realitat i la fantasia", recorda Carolina Reoyo, que s'ocupa de les edicions de l'obra de l'argentí a Alfaguara des del 2013. Realisme màgic, surrealisme i terror són tres etiquetes que pengen d'alguns dels contes més cèlebres de l'autor, com "Casa tomada", inclòs a Bestiario (1951). La influència de clàssics de la fantasia com Edgar Allan Poe ha estat molt comentada, però s'ha parlat molt menys del llibre que va trasbalsar Cortázar als 19 anys, Opi, de Jean Cocteau, diari al·lucinat, dolorós i líric del procés de desintoxicació que l'escriptor i dramaturg francès va publicar el 1930. L'opi va canviar la vida de Cocteau i va eixamplar, més endavant, la mirada literària del jove Cortázar.

"Va haver-hi un moment, fa anys, en què tothom volia ser Cortázar, aquell autor amb cara de nen, alt i desmanegat, que portava ulleres de pasta i barba i que vivia a París –recorda el periodista Jesús Marchamalo–. Quan va morir, a la seva casa de la rue Martel hi havia 4.500 llibres que la seva vídua, Aurora Bernárdez, va acabar donant a la mallorquina Fundació Joan March el 1993". Va ser allà on Marchamalo va poder consultar i estudiar la biblioteca de l'autor, fet que va motivar una exposició a la seu de Círculo de Lectores –primer a Madrid (2005), més tard a Barcelona (2008)– i, més endavant, l'assaig Cortázar y los libros, que Fórcola va publicar el 2011 i Cátedra va recuperar el 2022. "Cortázar va tenir sempre el costum de signar els llibres, a vegades amb el nom i d'altres acompanyant-lo de la ciutat on els va comprar o llegir –explica–. Són plens d'anotacions, plecs, opinions i papers, com ara fulls de calendari, retalls de diari i fins i tot dibuixos". L'escriptor també hi corregia les errates que detectava. El llibre on en va trobar més és Paradiso, de José Lezama Lima.

"El cinema m'ha influït molt. No crec que es noti gaire en el que escric, és una cosa subterrània", assegurava Cortázar. L'èxit de Rayuela va motivar nombroses adaptacions cinematogràfiques, però no de la seva emblemàtica novel·la, sinó d'alguns dels seus contes. El professor universitari i doctor en filosofia Jordi Puigdomènech ha dedicat tot un assaig a analitzar les correspondències entre cinema i literatura en l'obra de l'escriptor, Cortázar y el cine (Ediciones JC, 2022). Hi apareixen, entre altres adaptacions, la que va fer Osias Wilenski d'El perseguidor (1964), el Week-end de Jean-Luc Godard (1967) –que té com a punt de partida La autopista del sur– i Blow up, de Michelangelo Antonioni, inspirada lliurement en el conte Las babas del diablo, en què un fotògraf retrata per accident un assassinat. La pel·lícula és un dels cims del cineasta italià i va rebre la Palma d'Or del festival de Canes el 1966.

L'influx de l'obra de Cortázar arriba fins als nostres dies. Montevideo, l'última novel·la d'Enrique Vila-Matas –publicada el 2022–, no existiria sense La puerta condenada, inclòs a Final del juego (1956). "El 2017, durant la gira de Mac y su contratiempo vaig passar per Montevideo i vaig demanar visitar dos llocs: la Torre de los Panoramas, des d'on Julio Herrera y Reissig va canviar el curs de la poesia llatinoamericana, i l'Hotel Cervantes, escenari de La puerta condenada, un conte de Cortázar que m'agrada molt –fa memòria l'autor–. Un home arriba a l'habitació 205 d'aquest hotel i des d'allà sent un nadó plorant, tot i que li han dit que aquella habitació l'ocupa una dona sola. L'home descobreix una porta camuflada rere un armari i al cap d'uns dies de sentir el nadó de matinada comença a picar a la porta secreta i imita el seu plor. L'endemà sent que la dona explica al gerent de l'hotel que ha arribat l'hora d'anar-se'n. Quan es fa de nit torna a sentir com plora la criatura. Llavors s'adona que la dona feia bé de consolar-la". Vila-Matas dona una pista interessantíssima que va il·luminar la crítica literària Beatriz Sarlo: "Segons Sarlo, aquella porta és el punt d'unió entre realitat i fantasia". Aquest és el llindar que creua l'alter ego d'Enrique Vila-Matas a la novel·la.

Julio Cortázar ha acabat sent un gegant de la literatura, però també ho va ser físicament. Feia 1,93 metres i patia acromegàlia, un trastorn hormonal que provoca l'augment gradual de la mida de les mans i els peus, canvis en les faccions i, en alguns casos, també de l'alçada. "El seu gegantisme físic es corresponia amb la imaginació desmesurada que tenia –expliquen els doctors Martha Lucía Tamayo i David Vásquez Awad, que van estudiar l'expedient mèdic de Cortázar el 2020–. Eduardo Galeano, escriptor uruguaià i amic de l'autor, deia que Cortázar en tenia prou amb un únic braç per abraçar-los a tots dos". Aquesta abraçada de gegant s'estén, encara ara, als lectors que llegeixen els contes, novel·les i traduccions de l'escriptor.