Deu grans llibres per aquest Sant Jordi que potser no coneixes

BarcelonaPer Sant Jordi hi ha vida més enllà dels llibres més venuts, dels fenòmens editorials i de les tendències conjunturals. Només cal fer un tomb per una llibreria amb cara i ulls per comprovar que la bona salut del sector editorial català es troba en la diversitat esclatant de propostes i en la qualitat i exigència de moltes d'aquestes propostes. En triem només deu que creiem que valdria la pena que arribessin a més lectors.

Des de fa gairebé tres dècades, Neus Canyelles (Palma, 1966) ha aixecat una obra literària tan íntima i subtil com poderosa que ha pouat en l'autobiografia quan encara no era tendència –Neu d'agost, el seu debut, data del 1997– i que ara es fixa en una galeria de personatges que esperen, físicament o simbòlica, des d'un present delicat o evocant un passat conflictiu. "Jo esperava amb neguit oblidar, però no el meu nom ni les faccions de la meva mare ni els ulls de la meva filla", admet la narradora d'Electroxoc, un dels disset contes inclosos al volum. Sales d'espera arriba tres anys després d'una altra obra elogiable, Milady (Empúries, 2023), centrada en la complexa relació de l'autora amb la seva mare, i que completava una trilogia involuntària que havia arrencat amb Les millors vacances de la meva vida (Empúries, 2019) i continuava amb Autobiografia autoritzada (Empúries, 2022).

Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada. La nova novel·la de Jean-Baptiste del Amo (Tolosa, 1981) parteix de l'homenatge explícit a escriptors com Stephen King i cineastes com Wes Craven per oferir una història de terror combinada amb l'anàlisi precisa de les desigualtats socials, del racisme creixent i de la intolerància cap a l'homosexualitat a la França de finals del segle XX.

Fins ara, la nord-americana Deborah Eisenberg (Winnetka, 1945) s'ha quedat "en un racó acollidor i silenciós (...) de les moltes habitacions de la Casa de la Literatura", assegura Damià Alou al pròleg d'El teu ànec és el meu ànec, primer recull de relats de l'autora que ens arriba en català. Companya de generació de contistes encara per descobrir en la nostra llengua com Joy Williams, Ann Beattie i Diane Williams, Deborah Eisenberg excel·leix en el retrat de personatges privilegiats i alhora perduts, com passa amb la pintora que explica l'estada a la casa de platja d'uns amics per superar la crisi creativa i existencial que arrossega. "Avanço pel temps a tota velocitat, lligada a una bomba, que és la meva vida –llegim al relat–. A més, comença a semblar una photo-finish: si arribaré primer jo o el món. No és tan difícil esbrinar per què no dormo. El que no puc esbrinar és per què els altres poden dormir".

Tot i que la trajectòria de Shirley Ann Grau (Nova Orleans, 1929–Kenner, 2020) es desplegués des de mitjans del segle XX fins a la primera dècada del XXI, va ser amb Els guardians de la casa que la narradora va assolir el seu cim de popularitat gràcies al premi Pulitzer el 1965. Quan li van trucar per comunicar-li la notícia, Grau, que aquella nit havia dormit poc per culpa d'un dels seus quatre fills, llavors encara molt petits, va creure que un amic li estava fent una broma: "Sí, he guanyat el Pulitzer i soc la nova reina d'Anglaterra", va contestar, abans de penjar el telèfon.

Inèdita fins ara en català, Els guardians de la casa, indaga en el racisme estructural de la societat nord-americana a través de les set generacions de la família Howland. El despertar moral d'Abigail, l'última baula del llinatge, és fragmentari, tardà i, sobretot, ambigu. La novel·la de Grau no presenta una resolució tranquil·litzadora, ni justícia poètica, ni reconciliació simbòlica. El racisme no hi és derrotat perquè no es tracta d'un antagonista individual, sinó d'una estructura que sobreviu a les bones intencions.

"En un futur proper, una dona es digitalitza la consciència per editar la pròpia memòria": aquest és el punt de partida del retorn a la novel·la d'Alicia Kopf (Girona, 1982). El llibre fa un pas endavant en l'experimentació formal iniciada a Germà de gel (L'Altra, 2016) i reconstrueix fragmentàriament el jo de la protagonista a través de capítols breus que indaguen en els mecanismes del desig i la memòria. "Abans de tot això volia escriure sobre l'amor i no he trobat l'amor –llegim a la novel·la–. Potser volia escriure'l però no trobar-lo. Cap home que m'agradi em diu res i els que em diuen coses no m'interessen. De fons el dubte constant de si el fet d'enganxar-me a la indisponibilitat és un mecanisme de protecció: por a la intimitat".

"Potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure", assegura Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) al seu nou llibre, el primer que escriu directament en català l'autora nascuda a Alemanya, criada al Brasil i veïna de Barcelona des de fa més de dues dècades. Després de Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, 2020; traducció de Marina Bornas), un llibre de memòries en què, a través de les més de vint cases on havia viscut fins llavors –a Europa, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud–, Kremser es preguntava per la “formació i reformació constant” de la seva identitat, en aquest cas parteix del record recent i traumàtic d'haver hagut de marxar del pis del carrer Princesa on vivia amb el seu marit, el també escriptor Jordi Puntí, per elaborar una reflexió sobre la importància de tenir un lloc on viure i de cuidar-lo, sigui modest o luxós, i de com una ciutat com la capital catalana cada vegada ho posa més difícil als seus habitants perquè s'hi puguin quedar.

"En tot Nàpols només queden dotze ambulàncies. Les altres les han enviat a Roma, on no fan cap falta. Pobra Nàpols! Dos bombardeigs al dia i ni ambulàncies! –s'exclama un enginyer de l'Ajuntament al narrador de La pell–. Hi ha milers de morts, avui; els que han rebut més, com sempre, són els barris populars. I què puc fer, amb dotze ambulàncies? N'hauríem de tenir mil".

La impotència i la indignació són dos dels sentiments que abunden en un dels llibres més controvertits i colpidors de Curzio Malaparte (Prato, 1898–Roma, 1957). Perseguit durant un temps a Itàlia, inclòs a l'Índex de Llibres Prohibits del Vaticà el 1950, La pell (1949) dona testimoni directe de l’ocupació o l’alliberament d’Itàlia per part dels aliats (1943), un esdeveniment que el mateix autor va viure fent d’oficial d’enllaç de l’exèrcit italià amb les tropes nord-americanes i acompanyant-les des de Nàpols fins a Roma. Es tracta d'un gran precedent de la novel·la de no-ficció, que posteriorment han conreat autors com Truman Capote, Emmanuel Carrère i Javier Cercas.

A més dels nous llibres de Feliu Formosa i Jaume Coll Mariné, de la publicació de dos inèdits de Blai Bonet amb motiu del centenari del seu naixement –Oh Calvary, Calvary i El jove (1971)– i d'una antologia de Jordi Llavina, aquesta primavera mereix una atenció especial el retorn a la poesia de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947). L'últim Premi d'Honor és un dels autors més singulars i radicals de les lletres catalanes: pioner del textualisme (L'adolescent de sal) i de la literatura queer (El bell país on els homes desitgen els homes), Mesquida ha combinat avantguardisme i costumisme, compromís polític i aversió als convencionalismes en una vintena de novel·les, llibres de relats –com ara el cicle començat amb Tots els detalls del món (Empúries, 2005) i que arriba, de moment, fins a Encarnacions (LaBreu, 2022)–, peces teatrals i poemaris. Trast reflexiona sobre el pas del temps en poemes dividits en diverses seccions, com ara Hors-Champ: Sensitive Content, on es pot llegir: "A la meva finestra la vida s'escapa / com boles de mercuri entre els dits / El que fou palau de llum / de leds de flaixos de focus / ara és pell d'ombres mortes / en què tanta deixalla low cost / fa d'adob a un ram de roses / que la fosca transfigura".

El 2026 hauria de ser un any important per a Dolors Miquel (Lleida, 1960). Acaba de guanyar el premi Jaume Fuster a la trajectòria poc després de reeditar El musot (Documents Documenta), de presentar la traducció al castellà de Mata'm psicosi (Temporal) i de publicar un dels cims de la seva obra, El pit adormit. En gairebé 500 pàgines d'una intensitat i ambició impressionants, Miquel combina diversos fils narratius, com ara la detecció i evolució del càncer que li van detectar fa cinc anys, la crònica de com la poesia catalana va renéixer a finals dels anys noranta gràcies a un circuit alternatiu de recitals, reflexions sobre la misogínia –la del passat i la del present– i fragments en què els records familiars s'entrellacen amb la passió per la lectura i per l'escriptura.

La literatura de Mercè Rodoreda continua demostrant la seva força i vigència a través d'exposicions –com la que encara es pot veure al CCCB–, reedicions de la seva obra i traduccions, en algun cas polèmiques, com l'última de La mort i la primavera, que inclou una coberta i postfaci de David Uclés. També a través de la ironia que gasta la veu narradora d'un dels debuts més destacats de l'any, Amèlia de les Camèlies, d'Etna Miró (Barcelona, 2001).

Els joves i diletants estudiants de filologia, literatura i ciències polítiques de la novel·la poden passar una tarda sencera dirimint si a la Colometa li agraden o no les taronges, i de com cal associar la rodonesa d'aquesta fruita "amb la femineïtat, en contra de les formes verticals i fàl·liques". La idolatria a Rodoreda els aboca a la "claustrofòbia intel·lectual" i contribueix a immobilitzar la seva progressió intel·lectual i vital, vulnerada també pel culte desmesurat al jo i a les aparences. El llibre detalla l'auge i la caiguda de l'Amèlia, una noia que no és capaç de distingir entre la realitat i la ficció, igual que don Quixot o Emma Bovary, però sense arribar a les al·lucinacions del primer i sense rebre un càstig tan sever com el personatge de Flaubert.