Barcelona"No ploris, si la història et desempara", demana Jordi Llavina (Gelida, 1968) a un nen ucraïnès que fuig amb la mare i l'àvia del seu país en plena guerra amb Rússia. El poeta, que amb Un llum que crema (Proa, 2023) ha guanyat l'últim premi Carles Riba, s'aplica aquesta divisa a ell mateix en un llibre on el jo líric es deixa inspirar per les passejades en entorns naturals. Animals, plantes i fruits motiven reflexions sobre el pas del temps, el desig i l'absència.

L'última dècada ha estat la més prolífica per a tu com a poeta. Des de Contrada (3i4, 2013) has anat publicant un nou llibre cada dos anys. A partir d'Ermita (Meteora, 2017) es fa més evident el teu contacte sovintejat amb la natura. Per què?

— Des de fa set anys he tornat a la docència a l'institut. És un lloc agraït en molts aspectes, però el soroll és constant. És impossible trobar un moment de silenci a dins i fora l'aula. Necessito que el soroll no s'ho mengi tot. Això cada vegada em pesa més, potser perquè em faig gran. Busco aquests moments d'aturada i desconnexió que, en realitat, són de reconnexió. I a vegades, de tot això n'escric un poema.

Escrius sobre les passejades en paratges naturals. A vegades et poden trobar caminant a quarts de sis del matí. Et sents "l'única ànima que ha decidit llevar-se abans que ho faci el dia".

— Sempre he viscut a prop d'entorns naturals. Un dels camins que faig més sovint és el de la Pelegrina, a prop de Vilafranca del Penedès. Són deu quilòmetres, encara no, sobretot entre vinyes. M'hi estic un parell d'hores. Si el faig de dia m'emporto un llibre i vaig llegint.

A vegades hi llegeixes els llibres que ressenyes a l'ARA Llegim?

— Sí. Aquests dies avanço Elizabeth Finch, de Julian Barnes. Durant les passejades aprofito per llegir, però també per mirar el cel, els ocells i les plantes. Mai no deixo d'investigar.

Escrius sobre magranes, ametllers, marfull... Converteixes en poesia parts ínfimes de la natura.

— El jo poètic fa créixer tot el que hi veu. Aquesta natura seguia un cicle invariable cada any, però ara, a conseqüència del canvi climàtic, mostra lleus modificacions. A vegades, la natura està una mica desconcertada. Les temperatures massa altes fan que alguns arbres i plantes floreixin abans d'hora. Llavors hi ha una gelada. I pot ser que mati aquelles flors prematures. Són estralls que poden passar desapercebuts, però m'agrada fixar-m'hi.

Cal "escoltar" l'aigua per "sentir-la bé", llegim a Una veu terrosa. En un altre poema, Herboritzar de cor, menciones un seguit d'herbes que es troben als marges. Passem de llarg sense saber-ne el nom.

— Aquest poema d'Herboritzar de cor neix perquè un amic em va recomanar que fes servir l'aplicació Google Lens per enfocar herbes i flors i saber què són. Fa uns dies em va passar una cosa curiosa mentre passejava i que té relació amb tot això. Vaig enfocar amb el Google Lens una planta i vaig aprendre que es diu Lleteresa serrada. El nom em va cridar l'atenció i vaig continuar caminant. Poc després vaig veure que al mig del camí hi havia una furgoneta. Vaig acostar-m'hi per queixar-me al conductor d'haver deixat el vehicle allà, i llavors vaig veure les portes obertes i, a través del vidre, un cul empenyent. L'home estava cardant amb algú! Vaig connectar de seguida la llet de la planta amb la llet de l'home.

En vas escriure alguna cosa?

— No. És una història massa terrenal. Per escriure'n un poema cal que hi hagi cosmos, una certa revelació.

La magrana et remet a una "boca de vell esdentegada, tràgica", però també a una "boca de jove enamorat, ferida".

— Un exemple de cosmos podria ser el que vaig veure en una altra passejada. Al marge d'entrada d'un altre camí vaig veure-hi una creu molt petita. Vaig continuar caminant i al cap de poc vaig arribar a la conclusió que no era una creu, sinó l'estructura d'un senyal viari. Havia caigut la placa on hi posava "àrea privada de caça". Aquí hi ha un poema que parli de la caça d'animals i de la vella caça de Crist. A més de caçar-lo, el van exposar com a botí de caça a la creu. La qüestió transcendent del poema és la connexió de la troballa amb la nostra herència cultural judeocristiana.

Hi ha un altre poema, El cos i l'ànima, en què parles de dos éssers "rapinyaires": l'abella liba la mel de les flors, i el poeta en flaira l'aroma.

— En tot bon poema hi ha d'haver l'efecte de caçar alguna cosa. En un llibre anterior, L'anell [Meteora, 2021], dedico dos poemes a les papallones i Nabokov. Al primer, la papallona es mig distingeix en un camp de blat. Al segon, Nabokov, que era lepidopteròleg, persegueix papallones per caçar-les. Jo em faig la següent pregunta: ¿Per què caces la papallona, si pots escriure'n alguna cosa?

A Un llum que crema et demanes com has passat tants anys tastant la "mel de l'amor" i "el fel de la rancúnia".

— En llibres anteriors meus hi trobàvem un jo que tremolava d'incertesa i que estava permanentment sacsejat. Passava a Ermita, però també a El magraner [Cossetània, 2020].

Aquest últim partia de la mort d'un amic.

— La seva mort incitava a un viatge. Era un llibre amb un punt oníric força marcat.

A L'anell també hi havia un desencís vital. Aquí, en canvi, els teus ulls demanen "claror".

— Els ulls em demanen una claror que no encegui. No és la claror directa, sinó la que s'amaga al fons de la pensa i el cor. No encega perquè es troba reclosa en una espècie de caverna.

¿Fixar-te en les coses petites fa que te les estimis més?

— Sí. Conèixer el nom d'herbes, flors, plantes i arbres és una manera de respectar-les i apreciar-les més.

Per això quan desapareixen ho lamentes.

— L'absència és molt poètica. Hi ha dues poesies dedicades a cases buides: Torre en venda i La casa d'Almoster. A Almoster és on hi ha el Mas Picarany dels Ferrater. A l'entrada o la sortida del poble hi ha una casa que potser no està ni abandonada, però a mi em va fer aquest efecte. Sembla que ningú ja no en tingui cura i vagi caient, es vagi degradant. En aquesta casa hi va haver vida, i ara queda el glaç fosc dels cors.

El pas del temps és important, al llibre.

És el baix continu de tots els meus llibres. El pas del temps t'allunya del centre de la teva pròpia vida. Creix la memòria i, alhora, et va desposseint del que abans tenies. El temps t'expropia de tu mateix.