Que és trist de ser només un buit a dins el cor

La preocupació per allò que (encara) es pot dir és en el fonament d’aquest bell llibre, guanyador de l’última convocatòria del premi Carles Riba –la primera celebrada en data nova–. Fixem-nos en la poesia que obre el foc, Baixar a collir cireres. El pretext, com la majoria de pretextos de la poesia de Jaume Coll Mariné (com s’agraeix, això!), ve de la vida a pagès, d’una convivència familiar amb la naturalesa: en aquest cas, una escala recolzada en el tronc d’un cirerer, que s’hi ha quedat després de la collita, feta mesos enrere. Aquella escala que, a deshora, ja no fa cap servei, “voldria que volgués dir alguna cosa”. Potser com la poesia. Més endavant, trobem un poema de caràcter més ideològic –que, en les notes finals, l’autor reconeix que és “un intent de lectura d’algunes maneres de fer de [Pere] Gimferrer”–. S’hi repeteix cinc vegades aquest vers: “Ja no sabem com n’hem de dir”. I es fa per insistir en tot allò que se’ns va desfent: “No hi ha res més podrit avui / que caminar amb el nom d’Espanya”; i, uns quants versos enllà: “Tot Catalunya és una closca / una clovella clivellada / No hi ha res més podrit avui”.

La reflexió sobre el que es pot dir, doncs, hi resulta essencial. I, servint-se de pretextos ben variats, trobem en molts dels versos la pregunta –que acaba sent retòrica: una afirmació– sobre el valor de l’expressió poètica, sobre aquesta recerca que, a tants veïns nostres, pot semblar no gaire cosa més que una escala recolzada en un cirerer temps després d’haver-s’hi enfilat algú per abastar-ne la fruita. “No sabem què busques. / No ho sé. Tampoc sabria dir-ho”. El dir que rivalitza amb el silenci (o s’hi fa amic): “I aquell silenci tan espès / que jo no vaig saber què fer-ne / ni si n’havia de fer res” (Balada). En una altra composició, un nen s’embadoca amb un pardal que ha quedat atrapat en una campana de cuina fins que la seva mare aconsegueix alliberar-lo del parany domèstic. I el vailet, com el de la poesia de Jacques Prévert, en segueix el vol lliure: “I et vas girar, / per di’ns-e alguna cosa que no vas saber dir”. Heus ací el misteri de la poesia (i, consubstancialment, la seva inexhaurible recerca de sentit): totes aquestes coses que no se saben dir del tot, o que no sabem com formular-les, paguen la pena de ser dites.

Una obra coherent i ben travada

En les esmentades notes finals, l’autor admet que aquest “llibre se m’ha escrit, en bona part, mentre no escrivia cap llibre”. La sinceritat l’honora. El fet és que es tracta d’una obra amb una plena coherència, ben travada, que no fa aquell efecte tan amoïnós dels llibres que no són sinó aplecs de peces esparses. Qui conegui els dos títols precedents del poeta de Muntanyola no se sorprendrà de la qualitat dels seus versos: els d’algú que coneix molt bé la tradició pròpia. Però no sols aquesta: Jaume Coll Mariné cita, entre altres, Geoffrey Hill o poetes de la tradició xinesa. Ha llegit bé Maragall, Carner i Ferrater (i el tan oblidat Sagarra!). I Machado o Marçal. En el seu cas, cada poesia demana una forma concreta. A vegades pot prescindir de la puntuació, sovint fa servir la rima. Sigui com sigui, el seu vers sol tenir sempre la tensió justa, no s’esvinça mai. El “roure sec” del poeta xinès Han Yu no és res més que una nosa (i no pot esperar cap miracle de la naturalesa, com l’om machadià): “Que és trist de ser només un buit a dins el cor”. Pretextos d’una admirable eficàcia, doncs: com el gos que ha fugit de casa o la gossa que un senglar ha mort. Com la pruna única d’una collita, que s’ha beneficiat de “tot el sol d’un any sencer”. O com el poeta de la peça homònima, els versos de la qual defensen, amb una subtil ironia, les eines que ens forneix la tradició.

Canta, sí, la poesia de l’osonenc. Per a això el poeta se serveix d’una dicció, sovint, col·loquial, que dota els seus versos d’una rica naturalitat (pro, brenar, senglans, set –participi de ser–, aquest di’ns-e que acabem de veure, con –quan–). Canta i sap molt bé què dir. I encara més: com dir-ho per commoure’ns.