BarcelonaLa traducció al català viu una etapa d'esplendor des de fa uns quants anys, tant en gèneres com la narrativa i la poesia com, més recentment, l'assaig. Versionar clàssics, antics i contemporanis, canònics però en alguns casos poc coneguts fins ara, passa per una etapa prolífica i amb resultats d'una qualitat remarcable. En seleccionem deu dels més destacats que han arribat a llibreries durant aquesta tardor.

Edicions de 1984 va començar a celebrar els 40 anys de vida amb Guerra i pau, de Lev Tolstoi, traduïda per primera vegada del rus al català per Judit Díaz Barneda, i ha tancat l'aniversari publicant Notre-Dame de París, de Victor Hugo (1802-1885). Apareguda en francès el 1831, és un dels cims de la novel·la històrica, ambientada a la capital francesa a finals del segle XV i protagonitzada per un tercet de personatges memorables: el campaner geperut Quasimodo, la gitana dansaire Esmeralda i l'ardiaca taciturn i torturat Frollo. La nova i impecable traducció d'Esther Tallada –que ha presentat fa uns mesos el miler de pàgines dels Contes de William Faulkner– arriba gairebé un segle després de la primera, signada per l'advocat Rafael Folch i Capdevila i publicada per la Llibreria Catalònia el 1929. "Calia tornar-s'hi a posar per motius objectius i qualitatius, als quals s'afegeix el meu gust personal: m'ho he passat molt bé fent-ho", comenta Tallada.

"Els mals lectors volen històries fàcils d’entendre, primes com el paper de fumar. Eliot fa més que això. Ens ofereix un món sencer recolzat sobre quatre columnes (el triangle amorós, l’hospital, els diners i els festeigs) i atapeït de tota mena de coses. Som a l’època victoriana: la dels mobles damasquinats, els empaperaments de flors, el vellut i les cadires entapissades d’arabescs". Així descriu Núria Perpinyà Middlemarch, que George Eliot (1819-1880) va publicar el 1871 en anglès i que Xavier Pàmies acaba de traduir, en un any en què també ha presentat La perla i Homes i ratolins de John Steinbeck per a Proa. L'extensa novel·la culmina un reguitzell de versions de l'autora anglesa, entre les quals destaquen Adam Bede (Adesiara, 2023; trad. Joan Antoni Cerrato) i Silas Marner (Edicions de 1984, 2023; trad. Jordi Fité). D'Eliot queden encara per traduir El molí del Floss (1860), Romola (1983) i Daniel Deronda (1876).

Cinc anys després de l'esplendorosa versió de la novel·la en vers Eugeni Oneguin (Club Editor), Arnau Barios ha tornat a Aleksandr Puixkin (1799-1837). La filla del capità és una novel·la en què l'amor i la bondat s'imposen a la guerra gràcies al periple d'un jove a qui el pare envia a fer el servei militar als confins de l'imperi rus. Acompanyat d’un servent suspicaç i patidor, el protagonista confia en desconeguts mentre travessa l’estepa, es bat en duel, pateix la conxorxa de companys envejosos, presencia crims atroços comesos en nom de la llibertat i, sobretot, s'enamora de la filla del capità. Enguany, Barios també ha presentat una nova traducció al català d'Ànimes mortes, l'obra mestra de Nikolai V. Gógol (La Casa dels Clàssics).

Mary Shelley (1797-1851) va fundar el terror gòtic i la ciència-ficció amb la història del científic que és capaç de donar vida a una criatura feta a partir de retalls de cadàvers. L'autora anglesa va publicar Frankenstein de manera anònima quan tenia 20 anys. Dos segles més tard, l’ombra del monstre segueix projectant-se amb força sobre qualsevol creació que furgui en les escletxes de la vida artificial i en els límits de la llibertat de l’ésser humà davant el seu creador. Igual que va passar més tard amb Dràcula, el personatge de Shelley s’ha convertit en una icona tenaçment arrelada a l’imaginari popular. Xavier Zambrano ha traduït de nou el clàssic, que ja comptava com a mínim amb dues versions: la que va fer Quim Monzó per a la Magrana (1983) i la de Carme Roig per a Barcanova (2012).

"Som devots, els amants, en silenci adorem tots els dimonis, / desitgem qualsevol déu o deessa que ens siguin propicis", va deixar escrit J.W. Goethe (1749-1832) en una de les Elegies romanes (1795) que acaba de traduir Feliu Formosa. Per escriure-les, l'autor alemany es va deixar imbuir "de la llum d'Itàlia, en un procés que va capgirar les premisses de la seva mirada creativa fins al punt que la influència itàlica tingué un llarg abast; de fet, la resta de la seva vida", segons explica Jordi Solà Coll al pròleg del volum.

Amb 90 anys fets, Formosa és un dels traductors en actiu més veterans del panorama literari català, amb un llarguíssim currículum que inclou autors com Heinrich Heine, Franz Kafka, Bertolt Brecht, Georg Trakl i Nelly Sachs. Fins ara, però, no s'havia enfrontat mai amb cap llibre sencer de Goethe, autor de qui enguany també s'ha publicat una nova –i necessària– traducció d'Els sofriments del jove Werther, a càrrec de Ramon Monton (Edicions de la Ela Geminada).

La primera traducció catalana de Virginia Woolf va arribar força aviat. El 1930, només cinc anys després que Mrs. Dalloway fos publicada en anglès, es va poder llegir en versió de Cèsar August Jordana i a càrrec de l'aleshores jove editorial Proa, que havien fundat el 1928 Josep Queralt i Marcel·lí Antic. La versió de Maria Bosom d'Una habitació pròpia renova la que n'havia fet Helena Valentí per a Grijalbo (1985) i és l'última novetat d'una rastellera de noves traduccions de l'escriptora, entre les quals destaquen les dues antologies dels dietaris –signades per Dolors Udina i Carlota Gurt per a Viena i Club Editor, respectivament–, l'antologia de contes feta per Marta Pera Cucurell (Uns quants contes, Cal Carré, 2024) i la traducció de Xavier Pàmies de Cap al far (La Casa dels Clàssics, 2022).

Una habitació pròpia es basa en dues conferències impartides per Woolf el 1928. "Utilitza el seu vast coneixement de la literatura anglesa per examinar el paper que hi han tingut les dones", escriu Maria Bosom. Ho fa des de dues perspectives fins llavors insòlites: "La figura de la dona en les obres escrites per homes i la irrupció de les dones en l'ofici d'escriure". L'autora d'Orlando reivindica "la necessitat de reinventar la literatura i, per tant, la llengua, perquè les dones puguin expressar la seva manera de veure el món a través de l'art".

Novel·la en vers construïda amb més de 5.000 alexandrins apariats, El doblec va ser la primera fita literària de Raymond Roussel (1877-1933) i, alhora, el seu primer fracàs. "Vaig tenir la impressió d'haver estat precipitat des d'un cim gloriós fins a terra", admetia anys després de publicar el llibre: la poca repercussió de l'obra a França va sumir l'autor en la depressió i el va convidar a consumir antidepressius fins al final de la seva vida, durant la qual va escriure artefactes tan singulars com Locus solus (1914; en català a Lleonard Muntaner, traduïda per Joaquim Sala-Sanahuja el 2013) i Noves impressions d'Àfrica (1932; en català a LaBreu, traduïda per Jordi Vintró el 2014).

Gairebé una dècada més tard d'enfrontar-se al repte de traduir L'eclipsi –novel·la de Georges Perec sense ni una sola lletra a– Adrià Pujol Cruells s'atreveix ara amb un llibre juganer, exigent, festiu i únic: "Balcó / sí, balcó no, la turba és un turbó; / vagarejant, Gaspart passa per sota / i els disfressats li buiden una bota / de confeti al cap, que repica sord / al seu barret frigi i el deixa llord". El resultat és tan enlluernador i críptic com l'original de Roussel.

Si 2024 va començar amb la publicació d'una de les últimes novel·les escrites en ídix, la monumental A cegues per la terra, de Leib Ròkhman (Club Editor; trad. Joan Ferrarons i Llagostera), ara arriba la primera antologia poètica de Debora Vogel (1900-1942) en català, Figures geomètriques, traduïda també de l'ídix, en aquest cas per Golda van der Meer. "Entenc els meus poemes com l'intent d'un nou estil i hi veig una analogia amb la pintura moderna", escrivia al prefaci de Figures de dia. Poemes (1930), el seu debut. "Durant set anys / he comptat les tardors: / de nou els arbres són vermells i grocs, / i res no arriba", comença La vuitena tardor, en què el tedi vital conviu amb la carícia dels fanals i "els cartells publicitaris grocs i vermells". "En tota l'obra de Vogel hi ha una escassetat deliberada de pronoms en primera o segona persona –admet la traductora del volum–. Escriure en ídix li permet aconseguir una sensació d'estranyament o llunyania que separa aquesta llengua del seu jo personal mitjançant l'ús de personatges objectivats i anònims".

Escrit entre 1944 i 1949, Minima Moralia és un dels textos clau del filòsof, musicòleg i sociòleg Theodor W. Adorno (1903-1969), conegut també pel seu vincle amb la prestigiosa Escola de Frankfurt. L'autor va desenvolupar-hi el seu pensament a partir de 153 aforismes que analitzen l'impacte del capitalisme, la cultura de masses i el feixisme en l'individu. L'alienació, la pèrdua del pensament crític i el conformisme són observats amb una minuciositat tan lúcida i implacable com quan dissecciona els crims comesos pels nacionalsocialistes durant la Segona Guerra Mundial: "A jutjar pels testimonis, s'ha torturat amb desgana i s'ha assassinat amb desgana; potser és justament per això que s'ha torturat i assassinat més enllà de tota mesura", afirma Adorno.

Les "reflexions sobre la vida deteriorada" de l'autor de Dialèctica negativa (1966) eren inèdites fins ara en català. Joan Ferrarons i Llagostera, que a més d'haver traduït Leib Ròkhman de l'ídix ha versionat de l'alemany llibres com El castell, de Franz Kafka i El naixement de la tragèdia, de Friedrich Nietzsche, ha fet una feina encomiable per a Arcàdia, segell de referència per llegir pensament en català.

Siguizmund Krjijanovski (1887-1950) va tenir la mala sort d'oferir una mirada literària que no encaixava amb l'època en què va provar d'obrir-se camí. Els seus contes "surrealistes i especulatius (...) desafien, capgiren i eixamplen la nostra concepció del món", assegura la traductora Marta Nin, que acaba de presentar la primera antologia de l'escriptor rus en català, El paper perd la paciència. Escrites entre 1922 i 1939, les nou peces són una petita mostra de l'extensíssim llegat de Krjijanovski, que es va conservar gràcies a la tenacitat de la seva vídua, Anna Bovxek, i es va començar a difondre "gairebé per casualitat" a partir de 1989, amb la publicació de Records del futur.

Krjijanovski "no va acomodar la seva literatura a les pautes del règim". Així, relats com El carbó groc o El colze immossegable no reflecteixen "la construcció radiant d'un nou món socialista". Potser per això l'autor sovint opta pel deliri fantàstic, com passa a Els dits fugitius, en què una de les mans d'un pianista de renom fuig en ple recital: "En trobar-se damunt l'asfalt enganxós i fred de la plaça, trepitjant escopinades i bassals fangosos, els dits es van adonar de seguida que la seva desbandada era una completa bogeria, un disbarat. Però ja era massa tard".