BarcelonaLlegir la traducció d'Arnau Barios d'Eugeni Oneguin, novel·la en vers que Aleksandr Puixkin va publicar en rus per primera vegada el 1833, és un plaer com a mínim doble: en primer lloc, perquè el seu català enlluerna –i intuïm que respecta el ritme gràcil de l'original rus–; en segon lloc, perquè recupera un món desaparegut i el fa assequible als lectors contemporanis. Publicada per Club Editor, la nova versió catalana arriba ara en vers després de la traducció en prosa de Xavier Roca Ferrer, que Columna va posar en circulació el 2001.

La primera traducció teva que ens va arribar va ser Galoparé a l'estepa com el vent, de Mikhaïl Lérmontov, signada a quatre mans amb Miquel Desclot. Era el 2014.

Hi vaig arribar gràcies a un dels professors de la secció d'estudis eslaus de la Universitat de Barcelona, Ricard San Vicente. Va ser ell qui em va recomanar Raül Garrigasait, que llavors era editor a la Bernat Metge i des d'allà també s'havia proposat revitalitzar Edicions Alpha. Miquel Desclot ja havia traduït Lérmontov amb Helena Vidal a l'antologia de poesia russa de la col·lecció Millors Obres de la Literatura Universal al principi dels 80. Malauradament, no salvaria gaires de les meves traduccions de Galoparé a l'estepa com el vent.

En aquells moments tenies 24 anys.

I ja traduïa l'Oneguin. Ha estat un projecte que m'ha ocupat durant gairebé una dècada.

Abans d'arribar-hi, explica'm què va fer que triessis una filologia com l'eslava.

Una part de la família –som de Térmens [municipi de la Noguera]– sentia fascinació per la Rússia soviètica, herència republicana compartida per molta altra gent. Hi havia, per tant, una predisposició cap a Rússia, però hi vaig arribar una mica per atzar. Si a l'institut hagués pogut fer clàssiques o semítiques, segurament hauria tirat cap allà, però els estudis eslaus de la universitat em permetien començar de zero. Anys després diria que el país i la cultura russa em van acabar trobant i que han acabat de completar la meva ànima, per fer servir una expressió una mica romàntica.

Havies llegit molta literatura russa, abans de començar la carrera?

Crim i càstig, de Dostoievski, segur. I l'Oneguin de Puixkin també. Hi vaig arribar a través de l'òpera de Txaikovski, que té una música molt accessible i que no segueix la mateixa estructura de la novel·la. Vaig llegir la traducció en prosa de Xavier Roca Ferrer i em va agradar: me n'ha quedat un record lluminós, tot i que des que vaig començar a traduir l'Oneguin no l'he llegit per por de copiar-lo. Tinc previst tornar-hi aviat.

Per què t'hi vas posar?

A la universitat tenia alguns amics amb ganes de fer coses ambicioses. L'Adrià Targa va començar a publicar poesia molt aviat, i en Pau Sabaté i jo ens hem hagut de conformar amb la traducció. Les nostres traduccions de la Ilíada i d'Eugeni Oneguin han acabat sortint alhora, i és una coincidència que em fa feliç. Vaig posar-me a traduir l'Oneguin des que vaig saber desxifrar un text rus. Les primeres estrofes que vaig fer són del 2009.

Segur que no tenen res a veure amb les que llegim ara.

No [riu]. Els primers cinc anys vaig estar traduint l'Oneguin només en decasíl·labs, però el resultat se'm feia feixuc de llegir. Llavors vaig consultar-ho amb en Salvador Oliva i vaig decidir intercalar els versos de vuit i deu síl·labes.

La novel·la comença en to lleuger però a mesura que va avançant guanya profunditat.

Al principi, Puixkin volia escriure un poema paròdic, però a partir del segon capítol li creix una novel·la magnífica. Quan Tatiana entri a la biblioteca d'Oneguin es preguntarà si s'ha enamorat d'una caricatura. En canvi, a través de l'amistat amb el poeta Lenski i el duel entre tots dos instal·la un realisme màxim al llibre. Aquesta barreja de realitat i convenció literària és molt singular. A la dècada dels 20 del segle XIX, Puixkin té un estil molt fresc i irònic, clàssic però amb reminiscències del romanticisme.

Va ser un dels primers autors que va revitalitzar literàriament el rus al segle XIX. La gran influència de la literatura francesa es nota, al teu Oneguin.

M'agrada que ho hagis vist. De fet, la primera llengua de Puixkin era el francès. Puixkin va escriure l'Oneguin entre els anys 20 i el principi dels 30. És un autor que passa dels anys de revolució i canvi social –on barreja l'individualisme com a poeta amb el gran projecte d'alliberament nacional– fins a la nostàlgia d'una vida tradicional. Tampoc això li va anar bé. Va cometre l'error de casar-se amb la dona més guapa de Sant Petersburg i no la més intel·ligent...

La mort de Puixkin als 37 anys, a conseqüència d'un duel amb el seu cunyat, Georges d'Anthès, és un dels temes més comentats en la història de la literatura russa.

Han estat molts els que s'han preguntat què hauria passat si hagués viscut més. És impensable pensar que Puixkin hagués fet coses més grans. Quan mor es troba en una crisi personal i creativa –més de dos anys sense publicar– que fan creure que el duel és gairebé una manera de buscar el suïcidi. De fet, si hagués estat ell qui hagués matat Georges d'Anthès hauria hagut d'anar-se'n de Sant Petersburg i canviar de vida.

Quan publica Eugeni Oneguin el 1833, encara que només tingui 34 anys, ja es troba al final de la carrera. Tu el vas acabar de traduir abans de fer els 30. No tenies la temptació de deixar-ho córrer?

Em guanyava la llàstima de pensar en tota la feina feta que deixaria penjada. Si hagués estat una obra de creació hauria tingut més temptacions de plegar, però en una traducció, encara que fos en vers, el sentiment era un altre. No seria possible que ara et publiquessin un llibre com Eugeni Oneguin. Era una de les sorts del projecte: avui, escriure una novel·la rimada es percebrà per força com una excentricitat. Com que Eugeni Oneguin és una traducció, sent fidel al llibre podia treballar amb una gran llibertat.

Com descriuries el model de llengua que has fet servir?

El rus de Puixkin xocava els lectors perquè era massa modern per a l'època: estaven acostumats a estils més arcaics. Jo he volgut que sonés com si el català fos parlat. Posar les coses fàcils al lector. També a l'hora de no sobrecarregar-lo amb massa notes.

A més de l'Oneguin i dels poemes de Lérmontov has traduït el llibre de contes El crit de l'ocell domèstic, de Maksim Óssipov, i vas revisar la traducció d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, que Joan Sales havia fet per a Club Editor. Quin altre projecte tens al cap?

Estic treballant en una antologia grossa de contes d'Anton P. Txékhov que també sortirà a Club Editor, mentre la Xènia Dyakonova en prepara una altra per a Proa. Hem procurat que a les antologies no hi hagués pràcticament cap conte repetit. La meva es concentrarà sobretot en l'última etapa de la seva obra, la de maduresa, que es correspon aproximadament amb l'última dècada de vida de l'autor, entre 1893 i 1904. No tinc previst cap projecte a títol individual, tret de la traducció d'una obra de teatre satírica en vers d'Aleksandr Griboiédov, El mal de ser llest.

Quants anys fa que vius a Rússia?

Set. Els dos primers anys vaig fer de professor de castellà i italià a Óbninsk. Llavors vaig viure dos anys a Moscou, també fent de professor. I des de fa tres anys soc a Sant Petersburg. Ha estat allà que vaig acabar la traducció de l'Oneguin i que la vaig revisar durant el 2018 i el 2019.

Hi estàs bé, a Rússia? L'era Putin és tan negra com ens la pinten?

Són temps més grisos que negres. Podria ser tan pitjor que ara, que la majoria de gent, tenint molt present la història, prefereix una mala etapa de pau que un gran canvi. Em sorprèn trobar-me gent molt culta que sigui putinista. L'oposició és molt variada, i inclou des de trotskistes a liberals, nacionalistes quasi nazis i el moviment LGBTI. A Putin li va bé que estigui així de desorganitzada. Una de les coses que em fascina dels russos és que continuen cultivant una gran llibertat interior. A vegades la faria una mica més estreta i tot! [riu]

I si no haguessis descobert el rus, què n'hauria estat, de la teva vida?

No sé si la relació que tinc amb la cultura russa l'hauria pogut replicar amb una altra cultura. Potser sí i poetitzo des del present, però amb els russos m'hi entenc bé: fins i tot les coses que em resulten incòmodes d'ells també em són atractives i estimulants. Russos i lleidatans tenim alguna cosa en comú. Durant l'hivern, ni uns ni altres veiem el sol, i no ens arriba tant la lleugeresa mediterrània. Tenim un punt desesperat que compartim.