Entrevista
JORDI NOPCA
Ricard San Vicente

“Som fruit d’una cultura que desapareix ràpidament”

Professor i traductor 

“Som fruit d’una cultura  que desapareix ràpidament” / MARC ROVIRA Zoom

Durant les últimes tres dècades, Ricard San Vicente (Moscou, 1948) ha ensenyat literatura russa a la Universitat de Barcelona. Aprofitant que el professor i traductor està a punt de jubilar-se, l’anem a trobar al despatx per repassar la seva trajectòria

A l’armari del professor Ricard San Vicente hi ha tota una prestatgeria dedicada a les nombroses traduccions que ha anat publicant des que el 1974 va aparèixer Corazón de perro a l’editorial Labor. La resta de l’armari és plena de novel·les, llibres de contes, reculls de poemes i assajos sobre literatura russa -en aquest cas no versionats per ell-, matèria primera de les classes que ha impartit des del 1987. Són les últimes setmanes que ocuparà aquella meitat de despatx plena de papers. Abans de jubilar-se San Vicente ha corregit els últims exàmens i ha participat en l’últim congrés organitzat per la secció de filologia eslava de la Universitat de Barcelona.

A l’última classe va llegir el conte de Varlam Xalàmov “Sentencia”, un dels impressionants Relatos de Kolimá que va traduir per a Minúscula. Per què va triar aquest?

La meva activitat fonamental ha sigut ensenyar literatura russa a partir de traduccions disponibles tant en català com en castellà. Considero que la meva activitat ha sigut premiada per l’aparició d’una sèrie de traductors que de joves havien assistit a les classes que els vaig fer. Això ha significat una gran recompensa. Vaig escollir “Sentencia” perquè és una narració amb moltes lectures. Una d’elles és que els humans som fruit d’una cultura que desapareix ràpidament. Quatre circumstàncies més o menys adverses ens converteixen no en animals, sinó en éssers pràcticament inanimats. Al final, tal com explica Xalàmov, l’únic que ens queda és la ira.

Vostè llegia en veu alta, a classe.

M’agradava que els alumnes sentissin com sona el que escriuen els autors.

¿La traducció que l’ha fet patir més és la de Xalàmov? Ell explicava la terrible experiència del gulag...

Era molt dur treballar amb carn viva -o morta- i donar-li una forma. Aquesta era la contradicció de traduir Xalàmov: havia de formalitzar un material que responia a un sentiment de dolor que difícilment suportava durant el procés. Mentre el traduïa havia d’anar fent pauses per ocupar-me d’altres llibres. Era la meva manera de descansar.

Entre els seus autors preferits del segle XX també hi ha Platónov.

Platónov no només va ser un autor molt important sinó que planteja grans reptes de traducció. Ni els russos d’ara l’entenen! Va intentar crear un llenguatge soviètic, no només des de la sàtira sinó també des de l’admiració. Ni tan sols les autoritats del moment l’acceptaven. En un pròleg, Joseph Brodsky escriu: “Feliç el poble que no ha conegut la història que li ha permès crear un llenguatge com el de Platónov”. Si no saps directament de què et parla, costa molt desxifrar-ho. Això es pot estendre a Xalàmov, tot i que s’expressa amb les eines dels grans escriptors del segle XX.

¿Són els seus autors preferits de la literatura russa del segle XX?

Es fa difícil de dir. Hi afegiria segur Txékhov, però també caldria dir-ne algun amb una mica més d’humor, com ara Bulgàkov.

Això ens envia fins a la seva primera traducció, que va ser un Bulgàkov, Corazón de perro.

Va ser fruit d’un atzar absolut. A principis dels 70 era amic de Jesús Tusón, que alhora era amic de l’editora de la col·lecció Maldoror de Labor, la Montse Mateu. Quan em va proposar de traduir alguna cosa per a ells dubtàvem entre Bulgàkov i els textos lingüístics de Stalin.

En aquella època ja vivia a Barcelona, però vostè va néixer a Moscou el 1948. Els seus pares hi havien arribat una dècada abans des del País Basc, fugint de la guerra. Què en recorda, de l’URSS on va créixer?

Veig l’esquirol d’una veïna fent girar la roda, una casa comunal, els primers dies a l’escola, els mercats... però poca cosa més. Els pares construeixen la teva infantesa, i si han emigrat a algun lloc encara més. No sé fins a quin punt els records són meus o dels pares, que van viure un doble moviment migratori, el que els va portar del País Basc a Rússia, i el que els va tornar a Espanya, però en aquest cas a Barcelona.

¿Li parlaven en castellà o en rus?

Entre els pares parlaven en castellà, però a mi se m’adreçaven en rus, perquè als anys 50 hi havia la idea que calia parlar als nens en una sola llengua per no traumatitzar-los.

A partir del 1956 van viure aquí.

Ells sentien enyorança d’aquell món soviètic perdut; jo, en canvi, primer com a nen i després com a adolescent, me’n volia desprendre. Era complicat, perquè vivíem en un món molt marcat ideològicament: els pares eren bascos i venien de la realitat comunista, no podien fer altra cosa que rebutjar tot el que tingués a veure amb el franquisme.

Va decidir estudiar filosofia.

Havia començat enginyeria per fer content el pare, però quan vaig aprovar càlcul infinitesimal, que era el papu de la carrera, vaig passar a filosofia i lletres i em vaig especialitzar en història de la filosofia. Pensava que m’ajudaria a entendre el món i els canvis que venien.

¿No va anar així?

Més aviat em va fer escèptic respecte al pensament. Autors com Wittgenstein i Marx construïen mons que volien interpretar la realitat però que la realitat s’encarregava de desmuntar. No sempre en forma de farsa, a vegades com a tragèdia.

¿Cap on va la universitat d’ara?

Va ser l’Helena Vidal qui va portar el rus a la Universitat de Barcelona el 1978. Quatre dècades després tenim dos grans problemes: el primer és la precarització absoluta de la situació laboral dels professors, que portarà a la mort de la universitat; el segon té a veure amb la crisi de les humanitats. Amb el pla de Bolonya s’ha intentat eliminar l’estudi de determinades filologies. N’hi ha que l’establishment considera acceptables, com ara la llatina, la catalana o la hispànica. D’altres, com la filologia eslava, perillen, sembla que només es puguin estudiar a les acadèmies. Obliden que a la universitat també s’investiga la literatura. ¿Permetrem que tot això s’acabi perdent?