BarcelonaL’any 1863, Victor Hugo (Besançon, 1802 - París, 1885) va escriure un article anomenat Els genis pertanyen al poble en què comentava, per enèsima vegada a la història, la relació entre els homes i dones de talent i la societat. Hugo s’havia implicat a fons en els problemes socials, educatius i polítics del seu temps com a membre de la Cambra dels Pars i de l’Assemblea Constituent, i diputat conservador a la Segona República. Va manifestar-se en contra del cop d’estat de Lluís Napoleó, es va exiliar a Brussel·les i a altres llocs, i va tornar a França el 1870, afavorit per una amnistia de l’Emperador.
A l’article que hem esmentat, Hugo va considerar que un home de geni ho ha de fer tot al servei de la societat en què viu: "El pensador, el poeta o el filòsof, han de sentir una mena de paternitat immensa ... Simpatitzen amb els necessitats; fan que els cecs hi vegin; fan que caminin els coixos... Un geni és com un funcionari de la civilització". Són expressions molt evangèliques, ben pròpies de qui pot ser considerat el pare del teatre romàntic i, per ell, de tot el teatre francès contemporani. Hugo obeïa a la figura de l’intel·lectual "compromès" –i l’augmentava–, que a França s’inaugura amb Rousseau i Voltaire.
Però semblen idees avui impracticables, com demostra la història de la intel·lectualitat francesa, ella mateixa: costa de trobar-hi, després de Sartre i de Foucault, homes o dones que hagin posseït aquest predicament. De la mateixa manera que va caure, ja fa segles, l’autoritat de les jerarquies eclesiàstiques i, més tard, a causa dels sistemes parlamentaris, l’autoritat dels primers ministres i de qualsevol membre d’un partit polític, així han caigut, de mica en mica, totes les autoritats humanes imaginables, potser amb l’excepció dels grans homes de ciència.
Tothom forma part d’un totum revolutum social, cadascú fa la feina per a la qual se sent capaç, i cap home o cap dona, per molt de talent que tinguin, poden aspirar a convertir-se en guies de la nació, la societat o el poble. Qui sap si això és bo o dolent per a la marxa d’aquella civilització de què parlava Hugo.
