CRÍTICA

El mapa dels afectes perdurables

'Naufragis', de Carles Duarte. Edicions 3i4. 70 pàg./12 €

El mapa dels afectes perdurables / PERE VIRGILI Zoom

Carles Duarte és un cas únic en la cultura catalana. La seva capacitat de treball és abassegadora, i ha aconseguit de bastir una obra poètica ingent i convertir-se alhora en un dels treballadors de la cultura més conspicus del país, una presència que sembla que gaudeixi del do de la ubiqüitat, un autèntic escarràs. Ha exercit càrrecs importants en l’administració, en la gestió cultural i editorial, i en l’educació. Com a poeta, autodefineix el seu estil com “una poesia que cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva”. El paisatge i les referències culturals del Mediterrani s’hi fan presents d’una manera constant, justament en aquests Naufragis acompanyats de les belles imatges de Guido Dettoni. Té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte...), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat...) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix).

Es deixa dur, sovint, per l’embranzida dels iambes: “Empès pel gest ferest del vent, / batega el mar, / ressò del cor cansat del món”, que ens porten indefectiblement cap a una via metafísica: “...m’endinso nu / per uns camins / que a cada pas que faig / van esvanint-se”. De la seva obra ingent caldria destacar La llum [Fotografies de Francesc Guitart. Presentació de Miquel Martí i Pol], del 2001, i el Tríptic hebreu, publicat a La Magrana el 2002. [Amb pròleg de Marie-Claire Zimmermann]. També hem de citar Alba del vespre i altres poemes, amb introducció del gran poeta Jaume Pérez Montaner, publicat a Tres i Quatre, 2015.

Poeta traduït a moltes llengües i amb una llarga trajectòria mundial, una de les fites de la seva carrera gosaríem afirmar que és la relació professional i d’amistat que va mantenir amb el professor Joan Coromines, especialment entre els anys 1979 i 1989, anys de col·laboració activa amb l’insigne lingüista per a l’elaboració del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Duarte i Montserrat no va donar-se a conèixer com a poeta fins als 25 anys, amb l’edició del seu primer llibre de poesia, Vida endins, a l’Editorial Moll, l’any 1984. I des d’aleshores no s’ha aturat, ja que “Som pàgines del llibre de la Història / a punt de ser esborrades, / hereus de mons perduts”. I que per molts anys!