Els escriptors polifacètics, que es relacionen amb la literatura des de múltiples vocacions (la de lector i la d’autor de ficció, la de crític literari i la d’articulista, la d’assagista i la de teòric i professor), incorporen tota la destresa tècnica i tots els coneixements acumulats a cada cosa que fan i a cada peça que escriuen, però en cada cas sempre han de prioritzar una vocació enfront de les altres, no tant per una qüestió de convencions de gènere com d’adequació i de registre. A la vintena llarga d’articles aplegats al volum titulat Curs de prosa, que van sortir publicats entre el 2018 i el 2022 a la Revista de Girona, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-Torroella de Montgrí, 2022) va optar per prioritzar la seva vocació de professor. Vull dir que, abans de mostrar-se imaginatiu i experimentador com s’hi solia mostrar quan escrivia novel·les i contes, abans de mostrar-se vistós i audaç com s’hi solia mostrar quan escrivia crítica literària o articles sobre llibres o sobre el món de la literatura, en aquests papers VPJ vol ser i es mostra, sobretot, analític, clar, explicatiu, informatiu i didàctic, que segurament és com solia mostrar-se quan impartia classes d’escriptura.

Tal com explicita ell mateix a l’article inaugural –i tal com recorda la seva vídua, Camil·la Massot Kleiner, a la breu presentació que obre el llibre–, l’interès central d’aquests textos és “la manera d’escriure”. Aquest sintagma inclou des d’elements i recursos de la llengua i de la prosa (llargada de les frases, adjectius, descripcions, to, ritme, domini del lèxic...), i les maneres tan diverses d’usar-los que tenen els escriptors, fins a aspectes específics del text (els epígrafs) i, també, l’anàlisi d’alguns gèneres i subgèneres (el conte, el retrat, el dietari). Per exposar les seves lliçons –diguem que per fer les seves explicacions, que sona menys mestretites, cosa que l’autor d’Els jugadors de whist no era gens–, VPJ agafa obres i autors concrets, seleccionats a partir de dos criteris: que siguin tots (per naixement o per adopció o per relació intensa) de la demarcació de Girona i que tinguin qualitat. Tot i que el seu model reconegut és L’art de la ficció, de David Lodge, VPJ també treballa amb obres de no-ficció, una opció inevitable des del moment que un dels seus escriptors predilectes era Josep Pla.

Una operació literària d’aquesta naturalesa només és factible portar-la a terme des de la versatilitat de gustos, una versatilitat de gustos gairebé diria que militant, no coartada ni contaminada per cap mena de dogmatisme ideològic o de curtesa de mires estètica. VPJ demostra una versatilitat de gustos absoluta: insubornable. Mostra el mateix interès sincer i viu per l’obra de dos clàssics fundacionals com són Joaquim Ruyra i Víctor Català que per les novel·les de gènere de dos autors actuals (la ciència-ficció pulp de Sebastià Roig i el thriller policíac de Jordi Dausà), dedica la mateixa atenció elogiosa a la prosa opulenta i plena d’adjectius d’un Adrià Pujol que a la prosa despullada construïda només amb verbs i substantius de Damià Bardera, explora igual de celebratòriament “la prosa àtica de Maria Àngels Anglada” i “l’art sintètic de Salvador Espriu”, i reconeix igualment el valor de la ironia de Miquel Berga i el de la intensitat dramàtica de Toni Sala.

Quan abans he dit que aquest llibre sobretot mostra el VPJ professor en part volia dir que, estilísticament, els textos que s’hi apleguen són més asèptics i científics, menys brillants, que els que publicava a L’Avenç o a l’ARA. Ara bé: són tan curosos, intel·ligents i pulcres com tots els que va publicar. Si es mostra menys brillant és perquè la prioritat, ja ho he dit, és ser entenedor i didàctic, fins al punt que no li fa por consignar evidències que quasi freguen l’obvietat, com quan afirma que els textos que funcionen són els que opten pels “recursos més encertats tenint en compte l’efecte que es vol obtenir”, o, també, que “la primera feina d’un escriptor és llegir el millor que s’ha escrit”. Per descomptat, tot això és només una petita part del llibre. La perspicàcia detallista i la gràcia explicativa de VPJ fan que, efectivament, el lector aprengui molt llegint-lo.