Llegim 20/05/2021

Toni Sala: "La cultura s'ha convertit en una nosa per als polítics independentistes"

11 min
Toni Sala

Després de l’impacte de Persecució (L’Altra, 2019), que va rebre el Premi Crexells, Toni Sala entra per primera vegada en el terreny de les memòries amb Una família, a través de l’hotel i l’hípica familiar, que retrata també la Costa Brava de finals de segle.

A Una família (L'Altra, 2021) t'endinses per primera vegada en el teu entorn més íntim. Escrius sobre el teu pare, sobre un dels avis i sobre la teva mare. En un moment admets que la malaltia de la mare et va dur "als límits" del teu amor per ella. "Per què no havia de perdonar-la?", et demanes. ¿Va ser aquesta relació complexa i tensa amb la mare el que et va portar a escriure sobre la família?

— Va ser a l'hospital, amb ella, que vaig començar a prendre algun apunt. La intenció era clara: haig de passar comptes amb els meus morts. Quan se't moren els pares, pensar en ells és inevitable. La mort del pare, que és un fet pel qual normalment tothom passa, és molt constitutiu de la teva persona. És molt diferent quan tens una edat en què el teu pare estava viu que quan tens una edat que ja ha superat els seus anys de vida. A la vida busques comparar-te amb ells. De jove per distanciar-te'n i anar-hi en contra, però a mesura que sumes anys, potser perquè t'adones que el teu caràcter està molt lligat a la teva família i veus que lluitar contra els pares és lluitar contra tu mateix. Llavors acabes buscant la comprensió de tu mateix a través d'ells, que estan tan lligats a tu. Entenent què va fer el teu pare entens què fas tu. I viceversa. Això és absolutament universal.

I què passa quan es moren?

— Quan se't moren els pares, al davant hi tens un desert. El meu pare va morir als 48 anys, i jo en tenia 22. Ara en tinc 52. Els primers anys de perdre'l em trobava en una terra ignota, un paisatge que no tenia amb qui confrontar íntimament. La teva unió amb la sang és molt forta. Hi ha una altra cosa que em sembla important: el que és normal és estar mort, no viu, el nostre trànsit per aquest món és breu. Aquest moment que som aquí, val la pena ser conscient dels avantpassats i també ser capaç de passar el relleu. Quan recordes el pare el fas viure, i ell fa viure l'avi, i l'avi el besavi. Hi ha una frase d'Èsquil que em va impressionar molt fa poc, i que és la següent: "Els fills de l'heroi són la veu que el salva de la mort". Aquest és un paper que també tenim com a societat. El problema català és això, voler salvar un passat.

Hi ha un passatge del llibre on escrius: "Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta".

— Els catalans no en tenim prou, de consciència de les emocions. En tenim, d'emocions, com tothom, però és veritat que no estan prou treballades, i això ens deixa molt desemparats. Ho he vist en molta gent i en general a les famílies, que són nuclis de resistència, minisocietats. Les famílies funcionen com a defensa quan les estructures exteriors no funcionen, i per això són tan importants en llocs que han estat ocupats. Aquest és el tema que tenim els catalans ara mateix damunt la taula. Després de la derrota posterior a l'1 d'Octubre, ens hem refugiat en la família, que es basa en el tancament i en la desconfiança cap al que queda fora seu.

Per què es dona, aquesta manca de cultura emocional?

— Per falta de cultura, de reflexió sobre un mateix. No tenim la cultura dels anglesos i els francesos. I si mirem la cultura grega clàssica és el mateix: totes les tragèdies són sobre famílies. Després ho agafarà Freud per construir les seves teories. En països més desvalguts com el nostre ens sentim més indefensos. Si no has pensat en el paper del pare, malament... Una família és com la meva Carta al pare de Kafka. Jo no li declaro la guerra, però passo comptes amb ell. La família té una gran importància en la literatura, com una manera de parlar d'un mateix i fer una autoindagació.

Coberta d''Una família', de Toni Sala

La teva indagació es fixa sobretot en els altres. No és un llibre sobre tu mateix.

— La consciència sempre s'encarna en els altres. Necessites miralls. En el cas de la família, el lligam és sanguini: per més que vulguis no en podràs fugir mai.

Ho deia en el sentit que Una família es podria inscriure en les literatures del jo, però tu mateix et col·loques en un segon pla. Ets poc protagonista dels fets.

— Entenc els altres a través meu. I al revés: m'entenc a mi a través d'ells. Quan comences a gratar una mica en la teva família, t'entens molt més a tu mateix. La història del meu avi, per exemple, no la sabia, però vaig començar a preguntar i indagar, i al final m'hi reconec força, en ell. Per bé i per mal. T'hi reconeixes.

¿Podries concretar les parts positives i negatives d'aquesta herència?

— El meu avi tenia un cert esperit fàustic. Era algú que tenia una voluntat de viure gairebé fins al punt de vendre's l'ànima al diable. Explicava que durant un bombardeig hi va fer un pacte per viure fins als 50 anys. Això és un posicionament vital. Volia viure intensament. També pots mirar-t'ho al revés: era algú que potser tenia molta por a la mort. La vida i la mort són dues cares de la mateixa moneda. Una persona que té molt present la mort viu la vida intensament, encara que sigui a través de la por.

Hi ha un moment que comentes que el teu pare tenia un cert esperit de subordinació en relació als altres. Això, mentre ell era viu, es jutjava com una cosa negativa. Ara ho veus més com una virtut que com un defecte.

— El meu pare venia de fora. Va aterrar en una família molt seva i molt pròpia, la de la meva mare. Davant de la personalitat del meu avi i de la mare, que sempre anaven molt junts, ell va quedar una mica al marge. Al pare se l'havia de marcar. Però ell s'hi va adaptar. No sé si aquesta seria la paraula. El seu paper va ser més aviat el de fer una resistència passiva. És una característica molt catalana, aquesta. Un exemple claríssim és la Colometa de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Al principi pot semblar un defecte, però a mesura que et fas gran et pot arribar a semblar una posició més civilitzada d'anar pel món, més que el que va fotent hòsties i no sempre acaba guanyant.

Tant la família del teu pare com la de la teva mare es van dedicar a l'hostaleria. Integrant-se als Isern, el teu pare va passar a formar part també de l'empresa dels sogres. Negoci i família estaven molt vinculats. Vas créixer a l'hotel, entre tots ells.

— Treballàvem des que ens llevàvem fins a l'hora d'anar a dormir. De petit havia omplert neveres, parat i desparat taules, servit... fins que d'adolescent vaig passar a l'hípica que hi havia al costat de l'hotel, on també hi havia molta feina, però amb els cavalls.

L'ambient de l'hotel et va marcar?

— Sí. És un ambient de molta obertura, una cultura no llibresca però que té les virtuts de la cultura: et permet tractar amb realitats diferents, conductes molt variades... Amb sis o set anys els pares em van enviar a Brussel·les dues setmanes amb una família d'allà. A Sant Feliu de Guíxols hi va haver primer la indústria del suro, molt feta per treballadors i enginyers de fora, sobretot alemanys, que s'instal·laven aquí. Això donava una obertura a la gent que érem d'allà. Gaziel deia que era la nostra primera gran rifa. El turisme va ser una segona onada d'expansió. Va créixer en un ambient que ja era cosmopolita a causa del suro.

El llibre parla del canvi que va representar el turisme.

— A la Costa Brava va arribar una mica abans que a Barcelona. Aquí es parla del punt d'inflexió dels Jocs Olímpics del 92. Allà va ser una dècada abans, amb el mundial de futbol del 82, que és quan van començar a arribar els italians.

Abans dels italians ja parles d'aquest model de les fondes i dels hotels familiars.

— Sí. L'avi Sabre –l'avi de part del meu pare– tenia una fonda. Una fonda és un lloc per a treballadors, per a gent de pas. Aquests llocs van començar a rebre estrangers. El meu pare va viure una mica el mateix ambient d'obertura que vaig viure jo després, en relació al sexe i les noies. L'àvia de la banda de la mare venia també d'una família de taverners, el que ara seria un bar. En tot això, el que em sembla important a nivell cultural és l'arribada de l'estranger, el que ve de fora. A la taverna i la fonda venien, sobretot, els mateixos individus que trobaves en altres llocs del país. Eren, sobretot, treballadors.

Lligat al món de l'hotel hi havia el de l'hípica, que es va construir just al costat del primer hotel familiar.

— Sí. El meu avi era carreter, i quan va arribar la mecanització, en comptes de convertir-se als camions, com que li agradaven els cavalls, va muntar l'hípica. Al costat hi va posar un bar i deu o dotze habitacions, i d'aquí va néixer l'hotel, que encara ara es diu Hípica Park, tot i que des de fa molts anys no hi ha cavalls.

Va ser la teva germana qui es va vincular als cavalls.

— Ella té una hípica, però a Llagostera. Es diu Cavall de Mar.

La teva relació amb els cavalls és una de les sorpreses que els lectors es trobaran al llibre. Fins ara, havien sortit molt poc, a les teves novel·les i contes.

— Tens raó. Ningú m'hi relacionaria, amb els cavalls. Fa trenta anys que no hi munto. I és veritat que surten molt poc, a la meva literatura. Ara mateix només recordo un moment a Marina [Edicions 62, 2010].

Les teves primeres experiències van ser traumàtiques.

— Hi vaig pujar de massa petit i vaig caure. Devia tenir 7 o 8 anys. Després hi vaig tornar, i hi vaig passar molt bones estones, amb els cavalls. Muntar a cavall és molt bonic perquè hi ha una gran implicació emocional amb l'animal.

El turisme ha començat a aparèixer a la literatura catalana en llibres com Tsunami, d'Albert Pijuan i Hotel Indira, de Melcior Comes.

— Si no hagués estat pel turisme jo no hauria escrit llibres. A casa no m'haurien pagat la universitat. El turisme té tant de pes al país que és inevitable que surti una literatura sobre aquest tema. Si en Ruyra parlava dels pescadors de Blanes i Rodoreda de les cases de Gràcia, és normal que altres treballem amb el que hem viscut.

A Una família expliques que et vas decantar per les lletres i que a casa teva ho van respectar. Em sorprèn una mica. Positivament, vull dir.

— A casa no tenien cap cultura de llibres. No eren analfabets, perquè sabien llegir i escriure, però tampoc eren cultes. Així i tot, tenien un gran respecte per la cultura. Creien que la cultura servia per a la promoció. Que era una cosa que hi havia de ser. Hi havia un respecte. Això s'ha perdut i és el que ens matarà. Ara no hi ha cap respecte. La cultura s'ha convertit en una nosa, per als polítics independentistes. Si poguessin prémer un botó i fer desaparèixer la cultura catalana no dubtarien ni un segon a fer-ho.

Se'n parla més aviat poc, d'això últim que has comentat.

— Però és una cosa que es veu. La cultura vol dir diversitat i llibertat. Aquests elements són problemàtics, per als polítics. Recordo anar a trobar fa relativament poc l'alcalde de Sant Feliu per demanar-li que no destruís una plaça on hi havia una escultura preciosa, i em va dir: "Què passa, que en saps més tu que jo?" A veure, fa quaranta anys que em dedico a escriure i a l'estètica. Esclar que en sabia més que ell. No hi ha consciència de la cultura. L'hem perdut. Ens hem tornat tan ignorants que tenim grans atreviments com aquest. Si el catalanisme ha funcionat políticament és perquè venia d'una cultura. Primer va venir la cultura, i després els polítics. No va ser a l'inrevés. Són ells que ens ho deuen a nosaltres. Sense Verdaguer, Guimerà i Oller, el catalanisme del segle XX no hauria existit.

En alguns moments, Una família m'ha fet pensar en Patrimonio de Philip Roth. El tenies al cap?

— Me'l vaig mirar després. El llibre de Roth és molt bo. En un determinat moment diu que tot el patrimoni que tenim és el pare. Vol dir la família.

I La mort del pare de Knausgard?

— També el vaig llegir. No em va acabar d'atrapar, potser perquè tenim maneres d'escriure molt diferents. Ell és extensiu, jo soc intensiu. Em sento més a prop de Roth. A Patrimonio hi ha molta presència literària. Hi ha un passatge en què agafa les radiografies del crani del pare, que té un tumor cerebral. Fa pensar en aquell moment en què Hamlet es mira la calavera de Yorick.

Tant el teu pare com la teva mare van morir a conseqüència del càncer. Van passar per processos dolorosos, durant els quals van ser conscients del desenllaç.

— En els últims mesos, el meu pare anava a missa, per exemple. La meva mare tenia un punt més fatalista. Si ets més fatalista –això és una herència grega– estàs més preparat per a la mort, perquè saps el que hi ha, n'ets conscient. La meva mare era capaç de fer bromes d'humor negre sobre el tema, i això que va patir molt, la quimioteràpia va ser dolorosa. El meu pare era més jove que ella, tenia 48 anys quan va morir, és una putada més gran. Quan et mors tan jove i tens fills petits t'adones del que et perdràs. La mort del meu pare va ser més trista. Tots dos van morir abans d'hora, però ell més. La meva mare s'acostava als 70.

¿No abordes la mare fins al tram final del llibre perquè és qui et costa més? ¿Et feia respecte escriure sobre ella?

— No hi havia pensat però potser tens raó. La mare ha estat l'últim mort, el més recent. Tinc una àvia que acaba de fer 100 anys, ara. És a casa, està perfectament bé del cap. Va passar el confinament i el virus com si res, ben acompanyada. La van vacunar i no ha tingut cap problema.

Ara que tens 52 anys ja no pots comparar-te amb el teu pare. "Si superem l'edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res", escrius. A banda de l'aspecte negatiu, ¿no tenir ningú amb qui comparar-te et fa més lliure, d'alguna manera?

— Això no ho diria. La llibertat te la guanyes per tu mateix, si no, no és llibertat. Quan tenia 12 o 13 anys se'm va morir un amic, i potser això em va fer més lliure que la mort dels meus pares. Si tens més consciència de la mort en tens també més de la vida. Els nens no tenen consciència de la mort, viuen en una espècie de bassa immortal. Quan la descobreixes, com més hi penses, més lliure ets perquè més valor dones a la vida. Deixar de tenir por a la mort és el que et fa lliure. La llibertat es confronta amb les possibilitats de viure. Tens menys llibertat quan se t'escurcen les possibilitats de viure: si ets a la presó, si no tens diners, si t'has de morir.

En relació amb això, diria que, per exemple, la mort de l'amic a causa d'una leucèmia ha creat una espècie d'ona de ressonància en molts dels teus llibres. La veig a Pere Marín (Edicions 62, 1998), però també a Els nois (L'Altra, 2014).

— Potser sí, que ve d'aquí, però no ha estat mai una decisió conscient. Sempre he tingut una tirada a tocar la mort, però també penso que potser, a banda d'aquest amic, és perquè la mort és un dels grans temes de la literatura. La mort i l'amor són temes específicament literaris perquè només en podem parlar des de la literatura. No pots parlar de la mort des d'una perspectiva científica. Encara no saben les fronteres entre la vida i la mort. Com que no n'ha tornat ningú, de la mort, no hi ha possibilitat de contrastar-ho.

Un altre projecte en què encara treballes és el dietari L'emergència, que vas anar donant a conèixer durant els mesos de confinament a causa de la pandèmia de covid-19. Com és que encara no l'has tancat?

— Per diversos motius. A casa es van complicar les coses per qüestions que no tenien directament a veure amb el virus. També em va semblar que la part més desconcertant i potent ja s'havia acabat i que ja no tenia res més a dir. De totes maneres, el llibre no estava resolt i encara el tinc per acabar. És molt probable que el tanqui quan em vacuni. O potser no, perquè les implicacions i efectes de la pandèmia em fa l'efecte que són molt més grans que no ens imaginem. El dietari L'emergència va ser present en uns moments en què podia fer companyia. Hi havia aquesta necessitat. La relació de l'epidèmia amb la literatura m'interessa molt. És un tema molt literari i que segurament d'aquí uns anys, potser quan el tingui més paït, acabarà donant lloc a un altre llibre.

stats