Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “Davant de cada client hi havia una ampolla i un got. Amb un ganivet s’hauria pogut fer música”.

El llibre el componen tot un seguit de retrats de personatges que funcionen tan bé junts com separats. El fil que els relliga és el personatge de Victor Bâton, un desgraciat amb molt bon cor que –segons ell– només fa que rebre bastonades mentre recorre tavernes, pensions i carrers de mala mort del París dels anys vint (de fa un segle!) amb la convicció que tot anirà malament i que ningú no l’estimarà mai. Els que presenta com “els meus amics” no són sinó desconeguts amb qui topa i amb qui intenta establir alguna mena de vincle, sense sortir-se’n mai bé: o l’estafen, o l’abandonen o no li dediquen ni un gram d’amor. Però és el que ell ja anuncia des de bon començament, cosa que ens fa sospitar que és la seva misantropia la que actua com a element refractor de qualsevol persona que s’hi intenta acostar. En el context d’individualisme galopant al qual ens ha abocat el capitalisme avui, no es fa tan estrany llegir històries sobre com algú intenta superar la solitud angoixosa i no ho aconsegueix.

La capacitat per crear imatges amb gairebé res

Però què té d’excepcional Emmanuel Bove? Per què va agradar tant a poetes com Max Jacob o Rilke o a músics com Sacha Guitry? Potser és la capacitat de crear imatges amb gairebé res. Un clau i una roba que hi penja són suficients per crear una imatge bella i reveladora del que es vol transmetre: “El tub de la meva petita estufa està embenat amb un drap, igual que un genoll”. No fa falta res més per descriure l’habitació d’un pobre. Potser perquè Bove va saber capturar l’esperit d’una època molt miserable, el del l’Europa d’entreguerres, quan tots els mutilats sortits de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial deambulaven com ànimes en pena pels carrers bruts i foscos de ciutats com París, Brussel·les o Luxemburg, intentant allò tan antic de bufar cullera i somiant amb l'impossible de dur una vida de rics.