L’instant etern
Ressenya de 'Memòria de la llum', de Carles Duarte Montserrat (Edicions 3i4)
Un dels poemes d’aquest llibre es diu Mediterrània (“la nostra antiga pàtria”, com voldria Màrius Torres). En el primer dels seus fragments el poeta, després d’explicar-nos com “respira el món en el batec del mar”, assegura que voldria “collir la nit”, vestir “la pell d’estels” i, finalment, convertir cada gest efímer en un “instant etern”.
Fixem-nos en aquest oxímoron. El panteisme de l’autor s’hi calca bé, com un tatuatge sobre la pell. Desconec qui és el primer que va crear aquest incitant compost verbal, però el vaig caçar amb plaer en El cantó de Guermantes, el tercer llibre d’ A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. El narrador hi feia una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis. El temps narratiu, de sobte, es detenia, en una formidable amplificació narrativa. Els personatges, després, assistien a la representació de l’òpera Fedra i llavors tot -el moment congelat- era com un “ instant éternel ”…
Amb posterioritat a Proust autors d’àmbits molt diferents (de Howard Nemerov a Enric Sòria) han usat aquest concepte per als seus artefactes poètics. Ara Carles Duarte hi torna convençut que res al nostre voltant té sentit si no hi podem aprehendre miques d’alguna cosa que ens transcendeix. Per això cal la referència al “Déu que ens ha somiat” (com en un poema d’Espriu) o als mots substantius d’una natura tant incitant com reveladora.
El meu bon amic Robert Archer explica, a la introducció d’aquest llibre, que cal parar molta atenció a la selecció lèxica de Duarte. Els seus són mots elementals (pell, mirada, veu, silenci, llavis, ulls, batec, sorra, set…) que l’autor de The pervasive image. The role of analogy in the poetry of Ausiàs March relaciona amb l’explosió semàntica que va suposar la llengua de Ramon Llull. En realitat, quan es vol capturar una imatge del món que no siga fugissera, es necessita amarrar la realitat amb un vocabulari selecte. Tot allò que no hi siga substantiu podrà resultar prescindible, és el fet: no cabrà en l’arca de Noè. Per això Carles Duarte, que vol salvar el món, sap que primer necessita definir-lo. Després, llegir-lo en veu alta. I així, tot el que no siga retòrica, serà futur estricte: “Pressentir la sang sota la pell, / La saba dins les branques, / Rere l’escorça, grisa i càlida, / Bevent-se a poc a poc / Des de l’arrel / La terra”. És així talment, amb tota l’energia màgicament concentrada en un sol punt: com en un instant etern.