BarcelonaFa gairebé quinze anys que Teju Cole (Kalamazoo, Michigan, 1975) va publicar Ciutat oberta –en català a Quaderns Crema, traduïda per Xavier Pàmies–, una novel·la introspectiva i subtil protagonitzada per un noi que es passeja per la Nova York contemporània i la descriu amb una prosa exquisida i alhora crítica amb els rastres de racisme i colonialisme que encara s'hi poden trobar. Cole, que des del 2018 ha canviat Brooklyn per Boston i és professor a la Universitat Harvard, ha visitat Barcelona per presentar un nou llibre, Papel negro (Acantilado, 2025; traducció al castellà de Miguel Temprano García). El recull d'assajos planteja un recorregut intel·ligent i erudit per alguns dels seus múltiples interessos culturals: dedica pàgines inspirades a il·luminar la pintura de Caravaggio o a reivindicar les ombres presents als quadres de Kerry James Marshall; recorda la seva afició juvenil pels animals a partir de la pregunta de si les panteres negres existeixen o són una invenció; homenatja una de les seves àvies; recorda Edward Said, autor d'Orientalisme i defensor de la causa palestina; explica també com des de l'arribada als Estats Units des de Nigèria, amb gairebé 18 anys, va començar a ser definit com a "africà".

Va escriure els assajos de Papel negro entre el 2015 i el 2018. En l'edició castellana, el llibre porta per subtítol "Escribir en tiempos de oscuridad". Hem anat a pitjor?

— Podria escriure uns quants assajos més sobre el present inquietant que vivim.

¿En dedicaria un a la Universitat Harvard, que està passant un mal moment per les restriccions en les subvencions i la denegació de visats d'estudiants estrangers de l'administració Trump?

— Sens dubte. L'escriuria fins i tot si no tingués res a veure amb Harvard. La situació que estem vivint als Estats Units no pot durar per sempre. El problema és que ara mateix som a dins del túnel. No puc aventurar com ens en sortirem, però trobo que és bon senyal que Harvard estigui plantant cara a l'atac. És important no transigir amb els seus plantejaments...

Veig que evita esmentar el nom del president.

— És un home molt i molt perillós. Ara mateix encarna el feixisme i amb el feixisme no s'hi pot estar d'acord de cap de les maneres ni amb cap aspecte. No transigiries amb cap de les propostes de Mussolini, oi? Doncs amb ell, tampoc. El feixisme es dedica a manipular.

El que passa a Harvard és més gros del que ens arriba?

— Hi ha un punt de batalla espiritual, que va més enllà del president, en tot això que està passant. Hem arribat a aquell moment de la història en què hem de tenir present la nostra consciència. Harvard pot quedar tocada de mort, però és en temps de crisi que cal ser decidit.

Com afecta tot plegat un professor d'escriptura creativa com vostè?

— La situació que vivim professors i alumnes a Harvard és desesperada. Tot el que està passant castiga els estudiants, el professorat i la institució. La contractació de personal ha quedat molt afectada. Ara per ara, a Harvard li toca gastar més diners en advocats que en professors, malauradament.

Un punt de connexió entre el nostre present i el de Papel negro és que, tant en un moment com en l'altre, a la Casa Blanca hi manava el mateix personatge.

— Es passa el dia fent veure que crea notícies, però actua seguint la lògica de sempre. És una bogeria. Pretén prohibir l'entrada als Estats Units de ciutadans de països negres i musulmans. Si vens de llocs com Haití, el Sudan i l'Afganistan, no hi ets benvingut. Això ho pinta com si fos nou, però ja ho va intentar posar en pràctica durant la primera legislatura.

En un dels assajos recorda la vida de la Mami, una de les seves àvies nigerianes. Va voler que l'enterressin amb la túnica que va fer servir per pelegrinar a la Meca quan tenia 68 anys. Li va ser difícil escriure sobre ella?

— No m'agrada gaire escriure sobre la família. Soc una figura pública i vull respectar la intimitat dels altres. No soc, ni molt menys, un autor que parli d'ell mateix, però m'interessa transmetre experiències profundes. En el cas de la meva àvia em vaig centrar en les meves reaccions i sensacions després de la seva mort.

Quan va morir, vostè era a Itàlia. El dia del seu funeral la va recordar des del seu pis de Nova York d'una manera peculiar.

— Va ser la meva manera d'homenatjar-la i de tenir-la present. Era una nit de ple estiu i feia una calor considerable, a Brooklyn, però vaig necessitar embolicar-me, de cap a peus, amb la manta blanca de cotó que ella m'havia enviat des de Nigèria anys enrere.

Encara que hi hagi pretextos biogràfics per escriure alguns dels textos de Papel negro, li serveixen per connectar amb idees tan potents com ara la construcció de la identitat africana.

— Vaig néixer a Kalamazoo, una petita ciutat de l'estat de Michigan, però al cap d'uns mesos em van portar a Nigèria i m'hi vaig passar disset anys. Fins que no vaig tornar als Estats Units no vaig començar a convertir-me en africà. Havia viscut en un entorn on la majoria de gent era negra. El color de la nostra pell no era tema de conversa. La principal pregunta identitària que em feia tenia a veure amb el fet que era ioruba.

I als Estats Units?

— Als Estats Units era diferent. Ningú sabia què era Lagos ni tenia cap idea sobre Nigèria més enllà que formava part de l'Àfrica. L'alteritat que jo encarnava era l'africana, però hi ha moltes Àfriques que no tenen res a veure entre elles. Als Estats Units em va tocar aprendre el discurs de la negritud... Sobretot a partir del moment que vaig començar a publicar novel·les.

Si li demano sobre això és perquè és un tema que apareix en diversos dels assajos d'aquest llibre, i ho analitza des d'òptiques molt diferents. A Ciutat oberta era una qüestió menys evident.

— Recordo que hi havia lectors que em deien que els havia calgut llegir 40 pàgines per deduir que el protagonista de la novel·la era negre! Quan llegeixes La senyora Dalloway no avances mirant de saber si és una senyora blanca. Què és normal? Què ens sorprèn? Potser és important, per a algú d'una cultura que no es considera la majoritària del lloc, escriure com si la seva visió pogués ser normal.

El protagonista de Ciutat oberta és un psiquiatre culte que escriu més influït pel modernisme de James Joyce que pel compromís de James Baldwin.

— La seva aspiració és ser normal, no haver de mostrar tota l'estona que és negre. La meva potser també.

En un altre dels assajos del llibre analitza la pintura de Kerry James Marshall, conegut pels seus retrats d'homes i dones negres en situacions quotidianes.

— Hi ha molts col·lectius que reclamen sentir-se representats en l'art i Kerry James Marshall, per exemple, satisfà les aspiracions, en aquest sentit, d'una part dels espectadors negres. Per a mi no és cap prioritat, sentir-me representat. De Kerry James Marshall, en valoro la força dels seus quadres.

Al seu llibre dedica tantes pàgines a Kerry James Marshall com als fotògrafs que han dedicat sèries d'imatges al desastre nuclear de Fukushima o als quadres de Caravaggio.

— És important, en el món plural i divers en què vivim, obrir els ulls i deixar-nos influir per tants camins i visions com puguem. Així i tot, encara ara els intel·lectuals blancs tenen el costum de jutjar diferent una obra si l'ha fet un home o una dona, si ve d'Europa o de l'Àsia. Si és una dona asiàtica continuaran posant el focus en l'element identitari. Si és un home blanc, li atorguen el dret de tenir una mirada universal que es pot nodrir del que vulgui.

Un dels molts problemes del sistema literari —i de la societat que representa— és que continua esperant novel·les sobre la identitat si les escriu algú que no sigui blanc. Què va passar entre els lectors nord-americans quan, ara fa un any i mig, va publicar Tremor, la seva segona novel·la?

— Estic en un punt de la meva trajectòria en què el que més m'interessa és la llibertat. Si a Ciutat oberta la història era mínima, a Tremor encara ho és més. He escrit una novel·la on les qüestions identitàries no tenen cap importància. Mentre l'escrivia pensava en aquelles pel·lícules de Michelangelo Antonioni que, tot veient-les, no saps cap a on van i constantment et preguntes què hi passa. I potser no hi passa res, però l'atmosfera és impressionant i és plena de petits detalls reveladors. Així voldria que fos Tremor.

En alguna banda ha reconegut també que Vuit i mig, de Fellini, ha estat una influència molt important per a vostè.

— És una pel·lícula sobre la consciència i el paper dels somnis en la nostra vida. Encara ara em guia. Ara que m'acosto als 50 anys començo a sentir-me interessat per la lleugeresa. Ha calgut que arribés a la meitat de la vida per adonar-me'n. Continuen preocupant-me les ombres d'aquest món, i n'hi ha moltes, des de les guerres de Gaza i Ucraïna fins a les crisis econòmiques globals. Però al costat de tot això hi ha una lleugeresa que m'atreu... Potser caldria matisar que aquesta lleugeresa no té res a veure amb la superficialitat. El que busco no és una cançó pop de radiofórmula, sinó el dolor que s'amaga rere la senzillesa de la veu d'Ella Fitzgerald.