BarcelonaL’editorial Viena és una editorial de les que no fan soroll però que fa anys que va constituint un catàleg ple de perles: tota la Recherche de Marcel Proust traduïda per Josep Maria Pinto, tots els relats de Sherlock Holmes traduïts per Xavier Zambrano, i autors singulars com Sherwood Anderson, Daphne du Maurier, Boris Vian, Kawabata i Tanizaki. Aquest 2021 farà trenta anys que publica clàssics contemporanis en català, llibres d’actualitat, bona literatura infantil i juvenil, narrativa catalana, antologies de poesia, llibres de cuina, salut, empresa, fotografia...: és com si fossin, ells sols, un petit gran grup editorial, amb una vintena de col·leccions diferents.

Doncs si no en tenien prou amb la setantena de títols a l’any que publiquen, s’han empescat una nova col·lecció, El Club Victòria, de novel·les angleses del XIX mai traduïdes o introbables en català, per tornar a posar en circulació una sèrie de títols que ens eixamplen el cor, segurament perquè els vam llegir quan érem joves, o perquè estan escrits en un estat de joventut que és el que voldríem sempre: Austen, Brontë, Gaskell, George Eliot, etcètera. Senyores que, a banda de prendre el te i menjar entrepans de cogombrets, van atrevir-se a sortir de la cotilla que imposava la reina Victòria i que ofegava els seus desitjos, aspiracions vitals i intel·lectuals només perquè havien nascut dones. No és estrany que, en plena quarta (o cinquena?) onada del feminisme es recuperin aquesta mena de títols, perquè contenen la llavor del que ha passat més tard.

La col·lecció s’inaugura amb Una habitació amb vistes, d’E.M. Forster, i Seny i sentiment, de Jane Austen, de qui esperem que tradueixin més títols: volem llegir com la sacrificada mare de cinc filles Mrs. Bennet d’Orgull i prejudici crida en català "Nobody can tell what I suffer!". Posem una espelmeta en algun altar perquè també ens portin la gran Edith Wharton: és imperdonable que no puguem trobar una bona traducció de la meravella que és L’edat de la innocència. Wharton defensava que "Llegir no és una virtut, però llegir bé és un art". Parafrasejant-la, podríem dir que "Editar no és una virtut, però editar bé és un art". Llarga vida a El Club Victòria!