Són molts els fills de famílies més o menys benestants que abracen els ideals i la retòrica de la revolució socialcomunista però que, després, es dediquen a viure, amb perfecta pau d’esperit, una vida de privilegis que desentona amb el seu presumpte programa ideològic. És un retret que no se li pot fer a Giangiacomo Feltrinelli (Milà, 1926-Segrate, 1972), que va ser sempre conscient dels seus privilegis i sempre va mostrar un compromís coherent amb la causa de l’esquerra radical. Queda clar llegint la biografia, amorosa i comprensiva (però no hagiogràfica), que en va escriure el seu fill Carlo: Senior Service. Biografia d’un editor.

Nat en una de les famílies més acomodades d’Itàlia, que s’havia enriquit gràcies al negoci de la fusta i de la banca, Feltrinelli va tenir una infantesa de nen milionari però negligit. Això li va insuflar un caràcter rebel, que va agafar una dimensió politicoideològica durant els anys 40, en la lluita contra el nazisme i el feixisme mussolinià. Tot i que per extracció social tot l’empenyia a ingressar en la Democràcia Cristiana, el seu sentit insurreccional de la història i els seus anhels d’igualtat i justícia el portaren a militar al Partit Comunista Italià. El ric Feltrinelli, culte i ple de conviccions, de seguida va destacar entre els seus camarades. Es va abocar a la causa del comunisme i del partit destinant-hi temps, diners i contactes. Marxista-leninista empresarial, creia menys en els dogmes que en “fer coses”. En va fer moltes. La més important: fundar l’editorial que encara avui porta el seu nom.

L'aventura de publicar el 'Givago' de Pasternak

La grandesa de Feltrinelli –i això la biografia escrita pel fill, plena de testimonis de gent que el va conèixer i de documents privats de tota mena, ho explica perfectament– és que va ser capaç de combinar unes conviccions ideològiques fèrries amb una concepció oberta i flexible tant de la creativitat i la cultura com de la militància. En aquest sentit, els capítols sobre la relació entre l’editor i el novel·lista rus Boris Pasternak per tal de publicar a Itàlia la versió no censurada d’El Doctor Givago es pot dir que consignen una de les aventures culturals més nobles i emocionants de tot el segle XX. Som a finals dels 50. Feltrinelli ja ha deixat el PCI (després dels fets d’Hongria) però encara és comunista, Pasternak sent que el seu final és a prop però sap que ha escrit una obra mestra i vol que vegi la llum, i tots dos s’alien (contra els boicots i les amenaces del PCUS i dels seus esbirros d’arreu d’Europa) perquè el llibre existeixi. Acaba existint, i és un èxit. És el primer gran èxit del Feltrinelli editor, que alhora va publicant tants llibres amb càrrega ideològica com pot. El segon gran èxit, de poc després, serà El Gattopardo de Lampedusa.

Els convulsos finals dels 60 i principis dels 70 –anys de revoltes i de plom, la guerra del Vietnam i el Maig francès, l’autoritarisme i la involució dels estats democràtics, la tensió social i les maniobres del poder– ho crispen tot. Si durant tres quartes parts Senior Service es llegeix com una imponent aventura cultural i política, com el retrat moral, intel·lectual i ideològic d’un home escindit entre el lloc d’on ve i el lloc on vol arribar, el tram final és un thriller caòtic i conspiranoic. Amic de Fidel Castro, fart de l’immobilisme conservador del PCI i similars, alçurat d’antiimperialisme, Feltrinelli renuncia a tot –a la família, a la comoditat, al prestigi– i se’n va a la clandestinitat i funda un grup terrorista. L’objectiu és fer un món més just. El Feltrinelli terminal –va morir el 1972 quan accidentalment li va explotar una bomba que provava de col·locar en una torre elèctrica– té aquella mescla de coratge heroic i d’ingenuïtat sòrdida dels idealistes desesperats. Un personatge enorme. I un llibràs.