Barcelona"Estimat senyor fiscal és un dels textos pioners del gènere policial i un dels més originals. La novel·la de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) va veure la llum el febrer del 1955, uns mesos després d'Es vessa una sang fàcil (1954) de Manuel de Pedrolo, considerada la primera novel·la policial en català", explica Àlex Martín, director del segell Crims.cat de l'editorial Clandestina. "Hem decidit reeditar-la setanta anys després perquè volem donar a conèixer, amb un nou subsegell, clàssics catalans del gènere policial que han estat injustament oblidats", assegura Martín. L'editorial publicarà un clàssic o dos per any. Entre ells, Maria Aurèlia Capmany i Jaume Fuster.

Maurici Serrahima va ser advocat per tradició familiar, però sobretot, i per vocació, escriptor, crític literari i republicà. És conegut pels dietaris Del passat quan era present. Escrits en sis volums, abracen trenta-quatre anys (1940-1974) i són imprescindibles per conèixer la història quotidiana de la Barcelona de la postguerra, especialment pel que fa als cercles intel·lectuals, polítics i catalanistes. Estimat senyor fiscal, que Serrahima va escriure en tan sols 25 dies, aprofitant que la seva dona era de viatge a París, és l'única novel·la negra de l'autor, tot i que va fer alguns intents d'escriure'n en una altra. "Des del primer moment, l'he titulada així perquè són les primeres paraules del text; és a dir, l'encapçalament d'una carta. No he pas de negar que la idea de fer-la així ve d'haver llegit Lettre à mon juge, de Georges Simenon –magnífica–. La vull escriure ràpidament i tal com ragi", va escriure l'autor. "Serrahima subverteix els codis. A la novel·la no hi ha detectius ni policies, sinó que és una carta d'un condemnat per un assassinat que escriu al fiscal per explicar-li com ha acabat a la presó", detalla Martín.

La claustrofòbia de la dictadura

Hi ha certa resignació en el testimoni de Carles Creus, el protagonista i veu narradora de la novel·la. Condemnat per l'homicidi d'un prestigiós metge, sap que digui el que digui ja està condemnat i no podrà sortir de la presó. "És una crítica ferotge al poder judicial, que no deixa de ser el poder dictatorial", destaca Martín. Creus és conscient que no importa com es justifiqui davant del fiscal, perquè no podrà sortir de la presó, dona per perduda la presumpció d'innocència i sap que el poder autoritari aplica ràpidament la condemna a mort. "És una metàfora de la claustrofòbia de la dictadura i és una història molt fosca, molt angoixant, sobre les lleis de l'època que Serrahima coneixia molt bé", afegeix Martín.

Una altra singularitat de la novel·la és que explica la vida i la solitud d'un pres. "En català hi ha molt pocs drames carcelers i, en aquest sentit, la novel·la és molt interessant", valora Martín. L'escriptor tenia devoció per la literatura francòfona, era seguidor de François Mauriac, Albert Camus, Marcel Proust. Tenia debilitat per G.K. Chesterton i el seu pare Brown i, sobretot, per Georges Simenon. De fet, va traduir alguns dels títols de l'escriptor belga per a la col·lecció de novel·la i policíaca La Cua de Palla i va ser un teòric del gènere amb la publicació de diferents articles.

Segons Serrahima, la novel·la de policies és una mena de "recerca del temps perdut": "S'enfronta amb la més tràgica de les limitacions humanes, la impossibilitat de tornar enrere i de reviure allò que ja ha estat viscut; la irreversibilitat del temps". En aquesta anàlisi, l'escriptor explicava que la grandesa d'aquestes novel·les és que ofereixen la visió "del drama de l'home que està obligat a lluitar contra la irreversibilitat del temps, i això no pas per una complaença pròpia, però legítima que sigui, sinó per una exigència de la justícia humana". Una justícia, en molts casos, que no arriba mai...