Com que Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”–, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.

La jove ha volat, això és un fet. El seu nom –el fetitxisme del seu nom– obsedeix l’amant abandonat, el cervell del qual acaba convertit en un mur qualsevol, on grafiters passavolants es diverteixen a fer gargots, i el deixen tot “enterament cobert pel nom mil vegades reescrit d’aquella a qui estimem”. Però el narrador no es resigna: envia el seu amic Saint-Loup a la Turena, on creu que hi ha Albertine, per mirar de convèncer-la perquè torne a París. Quan la noia s’assabenta de la jugada, li escriu: si em necessites, confessa a l’amant abandonat, només has de dir-m’ho. Però aquest, orgullós, li retruca que no li fa cap falta, a pesar que la seua absència el crema per dins. “Com més avança el desig –reflexiona– més s’allunya la possessió veritable”. Després s’ho repensarà i voldrà fer-la tornar, però llavors ja és massa tard: un telegrama de la senyora Bontemps informa que Albertine –neboda seua– ha mort com a conseqüència d’una inesperada caiguda del cavall durant una passejada. I em disculparé poc per revelar aquest punt neuràlgic de l’argument: qui s’haja disposat a llegir aquesta obra com una novel·la d’enjòlit hauria de buscar d’altres maneres de fer el ridícul...

Entrem llavors en un dels moments més desconcertants de la Recerca. El narrador rep la notícia amb una fredor estranya. La seua prosa, habitualment convulsa, a penes s’altera. Es limita a constatar l’existència d’una última carta de la finada on li anunciava la voluntat de retornar al seu costat.

Un monument funerari a la llengua

La desaparició d’Albertine, doncs, és completament irreversible. I llavors el volum s’endinsa en una operació d’estimulació sensorial de la memòria, i el temps congelat s’articula en una immensa i meravellosa redundància. La prosa es resol en un lirisme acendrat, una epifania cosmogònica. L’home, aquest “ésser amfibi” que es troba simultàniament submergit en el passat i en el present més vívid, sap com ordir la trama necessària perquè la memòria mantinga “la vida real”, que és purament mental. Tot és dins el nostre interior en flama, per això no té importància la mort: l’amant restant continua amb les velles obsessions referides al caràcter i els gustos d’Albertine. ¿Tenia realment apetències sàfiques? Envia missatgeres a esbrinar-ho, indaga en les seues amistats. Aimée li diu que sí i li refereix alguns torbadors episodis d’Albertine als banys públics de Balbec, l’antic paradís perdut de la parella, allà on la jove tristament traspassada es va revelar al narrador amb tota la seua màgia de “noia en flor”. Andrée, al seu torn, ho nega tot. La vida és un gran mirall rotatori, que no pot deixar de reflectir una realitat ambigua.

És llavors quan ens adonem que som davant d’un monument funerari però no a una dona sinó a la llengua francesa. Proust ha construït, amb l’excusa d’Albertine, un gran cadafal per dipositar-hi les flors més belles per a aquest idioma que excel·leix per ell i en ell mateix, com una nau encesa brillant al lluny dins un oceà de vulgaritat. Després d’això es podrà seguir usant aquest idioma per fer literatura, però res no serà ja igual.