Literatura
Llegim  /  Entrevistes 22/07/2022

Emili Manzano: "S'ha acabat el periodisme com jo l'havia fet fins ara"

Periodista i traductor

4 min
Emili Manzano, a Palma, aquesta setmana

BarcelonaFa uns mesos que Emili Manzano (Palma, 1964) torna a viure en l'univers del comissari Maigret, el personatge més popular de Georges Simenon . Navona acaba de publicar-ne la traducció al català que ha fet de Les vacances de Maigret, i el conegut periodista i presentador de televisió ja n'ha lliurat la segona, Maigret i la jove morta. "D'aquí a poc em posaré amb la tercera –explica des de casa: fa un any que ha deixat Barcelona i s'ha instal·lat a la Colònia de Sant Pere, un petit poble mallorquí que pertany al terme municipal d'Artà–. La idea de l'Ernest Folch, de Navona, és publicar set novel·les de Maigret. I si hi ha prou lectors continuarem". De material n'hi ha molt: només de Maigret hi ha 72 novel·les. I Simenon va publicar un centenar llarg de llibres més.

Les vacances de Maigret no és el primer llibre que tradueixes, però obre una nova etapa en la teva trajectòria. A partir d'ara veurem el teu nom sovint, com a traductor?

— Sí. Ara tradueixo tot el dia, és la meva feina. A més dels Maigrets, estic traduint els inèdits de Louis-Férdinand Céline –el primer és Guerra, el publicarà Anagrama– i una novel·la de Nathalie Azoulai, La filla perfecta. És una cosa nova en la meva vida. El juny de l'any passat vaig venir a viure aquí. Hem estat molts, els que hem acabat convertint el refugi de vacances en el lloc de residència. Els primers mesos de retorn a Mallorca vaig intentar situar-me professionalment com a periodista, però no va poder ser. S'ha acabat el periodisme com jo l'havia fet fins ara.

Vas dirigir i presentar el Saló de lectura a Betevé (2001-2006) i L'hora del lector al Canal 33 (2007-2011). Eren programes literaris on predominava la conversa. Ara el format conversa és molt popular... però tu ja no entrevistes escriptors.

— Quan vaig començar el Saló de lectura fa 20 anys ja ens deien que les converses no es portaven, que havíem de fer més clips i fragmentar-ho tot... però els espectadors van agrair el format. Sempre he estat més a prop de l'espectador culte que dels directors. Era conscient que m'adreçava a gent que llegeix llibres i que està disposada a escoltar. La clau era buscar autors que en sabessin molt i a qui poguéssim treure el suc. És cert que ara tot va ple de converses. Fins i tot els bancs n'organitzen [riu]. Nosaltres ho fèiem fa molt de temps.

Les paraules 'lectura' i 'lector' eren al títol dels dos programes. Et sents, abans de res, lector?

— Tot el que he fet és perquè m'ha agradat llegir. Mai no vaig seguir un pla professional deliberat. Les circumstàncies m'hi duien casualment. Abans de la tele vaig dedicar-me a la premsa escrita una bona temporada. I després dels programes vaig passar per una breu temporada com a gestor cultural...

Vas dirigir l'Institut Ramon Llull el 2006.

— No estava previst i per sort no he tornat a fer de gestor mai més.

També vas idear un programa de pensament amb Xavier Antich, Amb filosofia.

— Vam aconseguir fer 40 programes, que no són pocs. Després d'Amb filosofia he fet uns quants documentals, un sobre Enrique Vila-Matas i Miquel Barceló, un altre sobre el poeta Andreu Vidal... L'últim, que acabo d'estrenar, és sobre el dibuixant mallorquí Pere Joan.

Has arribat a la traducció de casualitat, també?

— Va ser una proposta de l'Ernest Folch . Però feia temps que Simenon em rondava. Fa uns quinze anys vaig tenir un rampell i vaig tornar a entrar a l'univers de Maigret. Al cap d'un temps vaig coincidir amb Jaume Vallcorba en un acte amb Alfred Brendel i vam parlar de Simenon, que havia començat a publicar a Acantilado i Quaderns Crema. Vam quedar que em faria una proposta per traduir-lo, però poc després li van diagnosticar un càncer... Ja no el vaig veure més. Montaigne deia que "la vida és ondulant". Amb Simenon m'ha passat una mica això.

Per què t'agrada tant Maigret?

— És d'aquells personatges que sempre m'han caigut simpàtics. De tant en tant he necessitat retrobar-m'hi. De jove em passava amb les novel·les de Guillem Brown, de Richmal Crompton. Maigret és una companyia excel·lent. La seva mirada no és exemplar. No és un inspector virtuós, beu molt... i sempre està de mala lluna. Alhora té una gran simpatia pels febles i desconfia del poder.

Ha estat una mena d'amic imaginari, per a tu?

— Llegint les novel·les del cicle he acabat desenvolupant una relació íntima amb ell. Ara que puc fer d'intermediari amb els lectors em sento com si m'hagués tocat la loteria.

Les vacances de Maigret és una novel·la atípica per diversos motius.

— Sí. Passa a l'estiu, en un petit poble de costa, lluny de París. I Maigret ha de resoldre el cas d'una jove que mor a l'hospital de monges on han operat la dona d'ell d'apendicitis.

Com en altres llibres, li demanen pel seu mètode.

— Sí. Quan l'hi pregunten, sempre diu que no en té, però Maigret busca posar-se en el lloc de la víctima. Si va anar a un restaurant el dia abans, hi va i demana els mateixos plats: vol viure els últims moments de la víctima per si l'ajuda a resoldre el cas, moure's pels llocs on es movia, fer llargues caminades. El procés interior que posa en marxa és gairebé el mateix que un escriptor amb els seus personatges.

Quan Vallcorba va començar a reeditar Simenon el 2012 em va dir que era "sinònim de gran literatura". Hi estàs d'acord?

— No sé definir "gran literatura". A vegades disfruto més llegint un llibre petit que un gran monstre. Simenon va ser un fenomen extraordinari, no s'ha repetit mai més. L'abundància d'obra li ha jugat en contra. Sembla que no pugui ser que fes tants llibres bons. André Gide deia que era el més gran perquè mantenia el mateix nivell altíssim en tot el que feia. La meva experiència amb Simenon és que, agafi la novel·la que agafi, està viva. I això em sembla que és de les millors coses que es poden dir d'una obra.

stats