BarcelonaA Mac y su contratiempo, d’Enrique Vila-Matas, els veïns hi tenen una importància cabdal. El protagonista i narrador del llibre, un advocat que s’ha quedat sense feina, comença un dietari per fer alguna cosa útil amb la seva vida, i durant el procés es decideix “a millorar en secret” la novel·la de l’escriptor famós Ander Sánchez, que viu al mateix bloc de pisos que ell. Mentre escriu -mentre intenta saber què escriuria si escrigués, en paraules de Nathalie Sarraute, una de les autores que apareixen citades- s’adonarà que la ficció pot infiltrar-se en la vida i que, quan això passa, pot tenir conseqüències devastadores, fins i tot irreversibles.

Després de dos llibres centrats a explorar l’art contemporani - Kassel no invita a la lógica (2014) i Marienbad eléctrico (2016)-, Vila-Matas ha recuperat l’interès pels escenaris domèstics, encara que això no implica que perdi ni una gota de l’estranyesa que impregna la seva prosa. “ Mac y su contratiempo és un llibre difícil d’explicar en un programa de ràdio o a la tele”, admet l’escriptor, assegut en una de les butaques del menjador de casa seva. Al seu despatx hi té dos escriptoris, i al damunt de cadascun d’ells hi ha un ordinador portàtil. Els dos estan encesos. Del gran en surt una de les melodies tropicals i oníriques de Devendra Banhart. En una tauleta que hi ha al costat de la butaca, crida l’atenció el títol de l’última novel·la d’Anne Serre, Voyage avec Vila-Matas. Acaba de sortir a França, i converteix en personatge l’escriptor barceloní, que es dedica a seguir l’autora -com un fantasma- des que ella agafa el tren per anar a un festival literari. Serre s’instal·la en els dominis de l’autoficció, on s’ha situat sovint Vila-Matas, tot i que ell ho desmenteixi: potser alguns dels seus personatges se li assemblen, però no parteixen de la seva autobiografia. “Reconec que m’agrada confondre els lectors -diu-. Kafka deia que el malentès inicial podria ser la nostra perdició. Aquesta idea m’interessa”.

Objectiu: matar l’autor debutant

Objectiu: matar l’autor debutant “ Las novelas que me gustan siempre son como cajas chinas, siempre están llenas de cuentos ”, escriu el narrador del llibre. A Mac y su contratiempo hi abunden els desdoblaments, les variacions, les confusions i les al·lusions literàries, enriquint una mica més l’extens tapís vilamatià -amb incorporacions com les d’Alejandro Zambra o Samanta Schweblin- o acudint a alguns dels seus autors de capçalera, com passa amb Jorge Luis Borges, Fernando Pessoa i Marcel Schwob. “El gest inicial a l’hora d’escriure aquesta novel·la va ser la voluntat d’escriure un dietari pòstum, un repte molt propi del grup Oulipo: pretenia intentar tancar un llibre que fes la impressió d’estar inacabat a causa de la mort, la desaparició o el suïcidi de l’autor -explica-. Després de publicar Mac y su contratiempo he recordat que a La asesina ilustrada [1977] un dels meus objectius era matar el lector. Aquí el joc és diferent. La meva intenció era matar aquest escriptor debutant que fa el dietari”.

Gairebé tots els elements de la nova novel·la d’Enrique Vila-Matas tenen un reflex literari o cinematogràfic més o menys explícit. La divisió del text en 53 capítols -més un colofó final- remet a una novel·la pòstuma de Georges Perec, 53 días (1989): “A Bolaño li agradava molt aquest llibre. També el títol, que són els dies que Stendhal va trigar a escriure La cartoixa de Parma -diu-. Vaig anar a parar a una de les pàgines de 53 días en què Harry Matthews i Jacques Roubaud, els dos oulipistes que es van encarregar d’editar el text, explicaven que Perec havia calculat la possibilitat de morir durant l’escriptura del llibre i que per això havia deixat una sèrie de notes que el completaven per si això passava”. El sobrenom de Mac prové del western My darling Clementine, de John Ford (1946). “El cambrer del saloon protagonitza una d’aquelles escenes plenes de l’humor absurd que jo gasto -recorda-, que consisteix a trencar situacions clàssiques a partir de comentaris inesperats: li pregunten si no s’ha enamorat mai i ell respon, «No, he sigut cambrer tota la vida»”. Fins i tot el nom de l’escriptor famós, “que no sabem si és bo o simplement té èxit”, està inspirat en una novel·la de Francesc Trabal, Quo Vadis, Sànchez : “És un títol que sempre m’ha semblat genial -diu Vila-Matas-. El veí escriptor es diu Sánchez pel llibre de Trabal. I també perquè amb un cognom com aquest no pots imaginar gaires coses d’ell”.

Modificar una modificació

Modificar una modificació Poc després que aparegui Sánchez, el narrador comença a recordar “una novel·la que alhora era un llibre de contes” que va publicar fa tres dècades, Walter y su contratiempo. A més d’explicar cadascun dels deu capítols fil per randa, a la segona meitat de la novel·la n’ofereix versions modificades, que ell considera millors que les de Sánchez. “Aquests dies s’ha insistit molt en la idea que Mac y su contratiempo és un llibre sobre la repetició, però en realitat el tema de fons és la modificació -explica-. El 1986 vaig publicar una novel·la que es deia Una casa para siempre. El protagonista era un ventríloc que només tenia una única veu, i això era la seva tragèdia. La novel·la de Sánchez està integrada, igual que la meva, per deu capítols que són com deu contes, però l’única semblança és l’estructura i l’argument”.

Mentre Mac torna a explicar cadascun dels capítols -n’hi ha de força extravagants- s’adona que els pot reescriure amb variacions que els milloraran. “És durant aquest procés que comença a viure situacions com les dels capítols”, adverteix l’autor. El seu plàcid matrimoni comença a engrunar-se. El barri on viuen -l’Eixample, tot i que apareix citat com el Coyote, en homenatge al novel·lista José Mallorquí, que vivia al carrer Urgell- s’omple de rodamons. Un fals nebot de Sánchez reconeix que odia el seu oncle fins a nivells insospitats. I el narrador se sent cada vegada més atret per fugir a l’antiga Aràbia, la deu d’on brollen les primeres narracions orals de la humanitat. “A la plaça principal de Marràqueix vaig veure un narrador envoltat de gent que mentre explicava una història tenia una serp al costat que es movia -recorda-. Quan va acabar el relat, el narrador va fer una reflexió moral sobre el que havia explicat. A més d’explicar una ficció construïa un petit assaig sobre el que havia explicat. Això és el que volia fer en aquesta novel·la”.

Mac y su contratiempo aborda la impossibilitat de la singularitat. A l’ull de l’escala de l’edifici narratiu que Vila-Matas construeix hi ressonen una multiplicitat de veus, inquietants, imprevisibles o inspirades.

QUATRE JOVES VILAMATIANS

ALBERT FORNS / AUTOR DE ‘JAMBALAIA’

ALBERT FORNS

/ AUTOR DE ‘JAMBALAIA’ “El vaig descobrir amb París no se acaba nunca [Anagrama, 2003] i em va marcar tant que vaig marxar a París tot sol per voltar pels seus escenaris. Recordo rellegir-ne passatges a la chambre de bonne d’un hotel llardós i després sortir al carrer per emular-lo. El seu París era una festa, el joc entre realitat i ficció m’obsessionava i tot l’artefacte de cites implícites a Perec em feia explotar el cap. Per a mi, encara ara, Vila-Matas és un pare que encara no he aconseguit matar”.

LAURA FERNÁNDEZ / AL MAIG PUBLICARÀ LA SEVA CINQUENA NOVEL·LA, ‘CONNERLAND’

LAURA FERNÁNDEZ

/ AL MAIG PUBLICARÀ LA SEVA CINQUENA NOVEL·LA, ‘CONNERLAND’“Vila-Matas em va atreure des del principi, des que vaig sentir parlar de Suicidios ejemplares a finals de la dècada dels 90. Però la meva desconfiança cap a la literatura espanyola -a causa d’haver estat obligada a llegir certs autors a edats molt primerenques, edats en què només pots devorar llibres de Stephen King, i que l’únic que aconsegueixen és fer-te creure que la literatura espanyola mai parlarà de tu- va fer que no m’atrevís a llegir-lo fins que un dia, a classe, quan ja era a la universitat, ens van passar un fragment de Bartleby y compañía (2001) en què fantasiejava amb la idea d’haver-se creuat amb Salinger en un autobús. Llavors jo ja havia llegit Salinger i em va fascinar. Vila-Matas em va reconciliar amb la idea de la literatura espanyola que els meus professors havien bombardejat. Després de tot, no només podia parlar de mi sinó fer-ho d’una manera apassionada i deliciosa. Per als malalts de ficció, per a aquells que llegim més que vivim, Vila-Matas és alhora un far i un consol: a estones ens indica el camí, i en tot moment ens deixa clar que no estem sols“.

BORJA BAGUNYÀ / AUTOR DE ‘PLANTES D’INTERIOR’

BORJA BAGUNYÀ

/ AUTOR DE ‘PLANTES D’INTERIOR’“El meu primer Vila-Matas va ser París no se acaba nunca i crec que el vaig llegir quan va sortir, l’any 2003. Vila-Matas m’interessa més on dissol identitats i menys on les consolida, és a dir, on la ironia venç el culte. Estilísticament i conceptualment és un mestre perillós: fa que sembli fàcil el que demana un talent i una feinada impressionants. És un geni de la paràfrasi elegant, i la seva obra és una de les meves biblioteques de referència, sobretot pel que fa a autors imaginaris”.

SAMANTA SCHWEBLIN / AUTORA DE ‘SIETE CASAS VACÍAS’

SAMANTA SCHWEBLIN

/ AUTORA DE ‘SIETE CASAS VACÍAS’ “A Buenos Aires molts amics em parlaven de Vila-Matas, així que vaig llegir-lo gairebé per obligació. De seguida vaig entendre perquè, per a la meva generació, començava a convertir-se en un dels nostres grans herois. Per fi un escriptor se’n reia d’ell, de nosaltres i de tota la resta, amb la seriositat del desvergonyiment, i amb una valentia que ens segueix deixant a tots bocabadats. Per fi algú arribava a la festa i obria totes les finestres. Quina falta feia -i ens fa-, penso línia rere línia, cada vegada que el llegeixo”.