Barcelona"Havíem après a acceptar el despotisme irracional del nostre pare com els seus bigotis", diu la narradora d'un dels contes de La vida és curta, etcètera (Edicions de 1984 / Asteroide; traducció catalana de Mercè Ubach). El nou llibre de Veronica Raimo (Roma, 1978) reprèn la primera persona per assajar vides que no necessàriament coincideixen amb la de l'autora però que sovint comparteixen el seu punt de vista, irònic, mordaç i aspre. Raimo va aconseguir una gran repercussió a Itàlia amb la novel·la Res és veritat (Edicions de 1984, 2023), de la qual va vendre més de 100.000 exemplars i que va aconseguir premis com el Viareggio i l'Strega Giovani. Hi explorava les obsessions i els draps bruts d'una família de classe mitjana romana que coneixia molt bé: la seva.

Quan va publicar Res és veritat assegurava, en relació amb el seu contingut autobiogràfic, que la sinceritat en els escriptors "és una gran mentida" i que tota escriptura és "manipulació". Cap on ha volgut manipular els personatges, en aquesta ocasió?

— És curiós perquè aquests relats els he anat escrivint al llarg de molts anys –el més antic en té quinze– i en canvi comparteixen que molts dels personatges tenen el costum de dir força mentides. Un altre tema que m'ha interessat al llarg dels anys és el de no tenir clara una sola identitat. No hi penso en el sentit de posar-se una màscara, sinó de jugar amb les possibilitats de qui puc arribar a ser segons cada narrador.

Al primer relat, Els nans no es miren, una noia es fa passar per la neboda d'un matrimoni que va immigrar dècades enrere a Long Island. Viu uns dies amb ells fingint que és algú altre. Fins i tot s'ha d'empassar les pel·lícules de Totò que li posa aquest fals tiet.

— Molts emigrants italians –quan encara se'ls deia així, i no expats– sentien una gran nostàlgia del seu país que en part calmaven gràcies a les pel·lícules de Totò. Eren històries absurdes i ridícules que els feien sentir menys sols en una societat diferent on eren més pobres i no s'havien acabat d'integrar.

És un conte molt divertit, amb un gos que s'intenta suïcidar clavant-se cops de cap contra la paret, veïns que serien capaços de matar pels seus nans de jardí i una narradora neuròtica. Creu que li juga a favor, el sentit de l'humor, com a escriptora?

— En el cas de Res és veritat em va jugar a favor perquè vaig tenir molts lectors. Però també va generar una divisió d'opinions més marcada. Amb els contes ha passat una mica el mateix. Hi ha gent que pensa que no es pot fer broma amb l'avortament o la mort. No penso el mateix. La ironia funciona sobretot amb temes difícils, fins i tot tràgics. En cas contrari es queda sovint en una brometa i prou.

¿La presència de la ironia és creixent o minvant, en la literatura italiana actual? Diria que és un recurs que per desgràcia no passa pel seu millor moment entre els autors catalans.

— Actualment hi ha molta ironia a les xarxes socials o a través dels mòbils, amb l'ús constant de mems, però em sorprèn que tant els autors mil·lennials com els de la generació Z que escriuen no la facin servir als seus llibres. ¿Com és que hi ha tants joves escrivint novel·les sobre els seus avis? És una pregunta que em sembla inquietant: ambienten històries potser crítiques en els anys del feixisme, però, en canvi, són incapaços de mirar què passa a la nostra Itàlia, la de Meloni.

Un dels últims grans èxits al seu país ha estat La cartera, de Francesca Giannone, una autora nascuda als anys 80.

— Si no parlen d'una cartera pionera t'expliquen la vida d'una pagesa o de les dones que anaven a rentar la roba al riu. Totes les cobertes d'aquestes novel·les són iguals, tenen un to sèpia i antic inquietant. I totes parlen de dones oprimides en una societat clarament patriarcal.

¿Les dones dels seus relats i novel·les no estan oprimides pel patriarcat?

— El patriarcat té formes més subtils del que creiem per perpetuar-se. Provo de traslladar a les dones de la meva literatura alguns dels desafiaments del nostre present. Emmarcats en la quarta onada del feminisme, tenen a veure amb qüestions que no necessàriament evidencien la violència de gènere, els feminicidis o l'opressió, sinó que observen una sèrie de dinàmiques que les dones vivim avui, fins i tot a dins del mateix feminisme.

El conte que titula el llibre, La vida és curta, etcètera, està centrat en un arquitecte de mitjana edat que s'ha construït una casa aïllada del món per retirar-s'hi i viure-hi autàrquicament. Mentre fa un massatge a la guionista que treballa en un documental sobre ell, tenen un diàleg punyent. Ell li diu: "Ets una dona esverada i trista". Ella replica que ell és "un home assertiu i avorrit". Què és pitjor?

— L'home assertiu i avorrit, sens dubte. El mansplaining continua sent una tendència molt actual. L'assertivitat i el narcisisme masculins encara són molt sòlids. Si mirem la llista dels llibres més venuts a Itàlia, al capdamunt hi trobarem un assaig d'un científic, després un d'un historiador que parla de l'Imperi Romà i un altre d'un economista que sap com salvar el país. Els lectors volen llegir llibres d'homes madurs que els simplifiquin les coses.

Encara que aquest home del conte sigui una mica prepotent, també té el seu punt feble: un fill que comparteix amb la seva ex i que va d'una casa a l'altra constantment.

— Què s'amaga rere l'home narcisista i segur de si mateix? En molts casos, la fragilitat. M'agrada trencar la cuirassa d'aquesta mena d'homes. És una manera de mostrar-los amb un punt de tendresa que fins i tot pot ser divertida.

Creu que és més dura amb els homes que amb les dones, quan escriu?

— En general sí. M'és més fàcil mostrar-ne les parts dolentes, explicar-los des de la negativitat i mostrar-ne les ridiculeses.

Reben tots, siguin joves enamoradissos, artistes creguts o mediocres, homes de mitjana edat que van amb podòmetre o pares de família que es compren una segona residència quan amb prou feines poden pagar el pis que comparteixen a Roma amb la dona i els fills. En aquest últim cas l'home és el mateix pare de Res és veritat, oi?

— Sí. És un relat que vaig escriure abans que la novel·la, i un cop la vaig tenir publicada i volia recuperar-lo em vaig permetre introduir-hi unes quantes variacions que el van convertir en una història sorprenentment nostàlgica.

Tant al relat com a la novel·la, els dos fills, que són escriptors, tenen problemes per marxar de casa. Era una manera de denunciar la fragilitat econòmica de la intel·lectualitat?

— El problema de l'habitatge és molt pitjor ara que quan jo tenia l'edat per marxar de casa. Els fills dels meus amics ronden els 25 anys i no es plantegen, ni de bon tros, volar sols: tot està molt car, sí, tenen raó, però al mateix temps hi ha una diferència entre els nois i les noies que ja detectava a la meva generació.

Quina és?

— Les noies ens independitzem abans que els nois perquè acceptem feines precàries sense saber si mai arribarem al lloc dels nostres somnis. Els nois són diferents, en això, estan menys disposats a ocupar un segon pla.

Res és veritat va aparèixer a Itàlia el 2022 i els contes el 2023. Podria avançar-nos en què treballa actualment?

— Estic editant la propera novel·la. Ha de sortir al mes de febrer. Em costa una mica parlar-ne, encara, però explico amb una veu força sarcàstica una història que amaga violència dura a dins. És una novel·la sobre l'ambigüitat del trauma. Espero rebre moltes crítiques per part de feministes... El que em fa més por no és això, sinó que el llibre no s'entengui.