BarcelonaEl dibuixant Lluís Juste de Nin ha mort aquest dijous als 75 anys, segons ha confirmat la seva família. Sense ell no es pot explicar el còmic en català de les últimes dècades, del qual va ser un dels grans defensors i un dels autors més prolífics. També va ser una figura important del món de la moda a través del seu treball com a dissenyador i director creatiu a Armand Basi. Però sobretot va ser un referent a l'hora d'entendre la historieta des del compromís amb la llengua i amb la idea de nació catalana, especialment a través de les seves novel·les gràfiques, que constitueixen un projecte ambiciós de reconstrucció històrica de Catalunya a través del llenguatge de la historieta.

Nascut a Barcelona el 1945, els seus inicis en el dibuix i l'humor gràfic van anar lligats a la lluita antifranquista amb el PSUC com a company de viatge. Des de finals dels 60 va dibuixar fulls de mà i còmics de propaganda obrera, formant part del grup Plástica Popular, del qual ell era l'únic ninotaire, que va donar forma a l'estètica de l'activisme antifranquista. Els seus dibuixos també van aparèixer en revistes clandestines com La Huelga, Luchas obreras i Treball, òrgan oficial del PSUC. Quan signava aquests feines ho feia amb el pseudònim L'Esquerrà o El Zurdo, un àlies que va mantenir per a les il·lustracions que acompanyaven els articles de Manuel Vázquez Montalbán a Mundo obrero, en què també dibuixava tires i caricatures.

"La seva obra sempre era ideològica i sempre es posicionava", elogia el ninotaire i divulgador Jaume Capdevila, que reivindica els inicis combatius i compromesos de Juste de Nin. "Per això el seu dibuix sempre va ser funcional, perquè per a ell era sobretot una eina per transmetre idees i inocular ideologia, fins i tot en les seves obres històriques més recents, que sempre tenen rerefons i no volen limitar-se mai a ser un entreteniment lúdic". Juste de Nin també va resumir així la seva posició en una entrevista el 2012: "Jo, per dibuixar, necessito defensar o atacar. ¿Dibuixar per dibuixar? No és la meva vocació. ¿Fer d'il·lustrador? Tampoc".

Del primer àlbum en català a la Norma

El 1973 va publicar de forma clandestina i amb el suport del PSUC una aproximació a la història de Catalunya ubicada en un poble imaginari, Vilaninota: Història de Vilaninota és la seva primera incursió en el còmic històric i també un dels primers àlbums de còmic per a adults publicats en català durant el franquisme. Ja en democràcia va comentar l'actualitat a les pàgines de la revista Canigó amb la sèrie Petant la xerrada i el 1982 arribaria la seva creació més popular arran d'un encàrrec que li va fer la Generalitat: dissenyar un personatge per ser la imatge d'una nova campanya en favor de l'ús de la llengua catalana.

La resposta de Juste de Nin va ser la Norma, una nena vestida amb pantalons granota –una picada d'ullet a El més petit de tots, de Lola Anglada– i un gran somriure que va empaperar autobusos, parets i carpetes, convertint-se en la imatge amable i popular de la normalització lingüística. El personatge, que prenia com a model la nena Anna Solà, va protagonitzar la campanya El català, cosa de tots, que va tenir com a guionista Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i va assolir una gran difusió. La Norma va protagonitzar un breu retorn el 2012, quan Juste de Nin la va redibuixar molt emprenyada en senyal de rebuig a la Llei Wert.

Tot i la seva popularitat en moments puntuals, Juste de Nin mai es va acabar d'integrar en la família del còmic. "Era un outsider de l'humor gràfic, anava per lliure –apunta el crític i divulgador Jordi Riera, autor d'El còmic en català–. No es va integrar mai en el grup d'El Perich i la revista Por Favor ni en el cercle underground d'El rrollo enmascarado. Segurament pel seu tarannà, perquè ell era una persona molt elegant, un gentleman".

Desaparició i retorn d'un ninotaire

A aquesta falta de presència en el món del còmic també va influir la seva implicació com a director creatiu de l'empresa de moda que el seu cosí Armand Basi va crear el 1985. "Després de la Norma es podria haver consolidat com a autor, però va optar per fer desaparèixer el ninotaire i dedicar-se en exclusiva a l'empresa familiar –explica Capdevila–. Tanmateix, en el fons el ninotaire seguia allà i per això va reaparèixer quan va abandonar les seves responsabilitats a l'empresa".

El retorn de Juste de Nin al còmic es produeix el 2004 amb Els Nin. Memòries a llapis d'una família catalana, un recorregut en vinyetes en blanc i negre a través de tres segles de genealogia familiar dels Nin en què, per descomptat, apareixen el malaguanyat líder del POUM Andreu Nin i l'escriptora Anaïs Nin. Tres anys després, el dibuixant arrenca el projecte Cròniques a llapis, en què es proposa "explicar la història del nostre país d'una forma digerible" a través d'una sèrie de novel·les gràfiques que traslladen de manera molt lliure clàssics literaris a la realitat catalana. Així, Montecristo 1941 adapta el relat d'aventures d'Alexandre Dumas a la Barcelona franquista, El guepard 1970 aborda els anys de la Transició amb una mirada lampedusiana, Barcelona 1931 situa L'educació sentimental de Flaubert en la Barcelona revolucionària de la Segona República, etc.

El dibuixant va acabar prescindint de la crossa literària en la darrera dècada, dedicant novel·les gràfiques a episodis històrics com el de la guerra dels carlins (La guerra dels besavis), a retratar la Barcelona burgesa de l'últim terç del segle XIX (La fira de les vanitats. De la febre d'or a la bomba del Liceu) o a estudiar figures històriques tan interessants com el Noi del Sucre (El Noi. Vida i mort d’un home lliure), Joan Pujol (Garbo, l'espia català que enganyà Hitler) o, esclar, Andreu Nin (Andreu Nin. Seguint les teves passes). La seva última novel·la gràfica, de publicació recent, és Rossinyol que vas a França, que abandona Catalunya per visitar les trinxeres de Charleroi durant la Primera Guerra Mundial, un homenatge a La muntanya màgica de Thomas Mann, una novel·la que ja havia adaptat al còmic "de forma lliure i catalanitzada" el 2011 començant la seva versió a la Barcelona modernista dels Quatre Gats.