Amena, interessant i nostàlgica. Així és l’aproximació biogràfica, dibuixada en còmic, que Juste de Nin dedica a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, assassinat el 1923 pels pistolers a sou de la patronal i ànima de la CNT en la seva època més brillant. El Noi. Vida i mort d’un home lliure (Trilita Ediciones) és una excel·lent obra de divulgació, ben documentada, àgil, cinematogràfica, com si un avi t’expliqués la seva joventut i t’anés ensenyant retalls de diari i fotos en blanc i negre.
Resulta inevitable fer el paral·lelisme amb el present. La societat catalana sempre ha tingut dues ànimes transformadores, la social i la catalanista. De vegades s’han trobat, d’altres no. Dins de cadascuna d’aquestes dues forces transformadores, sempre hi ha hagut radicals i moderats. Avui com aleshores. Al primer terç del segle XX, l’ànima social la va monopolitzar l’anarcosindicalisme de la CNT, fundada el 1910, després de la Setmana Tràgica. Va arribar a tenir només a Barcelona 160.000 afiliats -com Òmnium avui- i Salvador Seguí va esdevenir el líder indiscutible del sector pacífic i realista de l’organització, enfront del violent i àcrata que acabaria donant lloc a la FAI. El catalanisme estava dividit entre esquerres republicanes (les més nacionalistes, amb Macià al capdavant, i les obreres, amb Companys i Layret) i dretes (la Lliga primer de Prat de la Riba i després de Cambó, de la qual s’escindirien els joves nacionalistes d’Acció Catalana). A l’altre costat hi havia la dreta monàrquica -molt conservadora i amb òbvies tendències als tics autoritaris i violents- i la falsa esquerra lerrouxista, demagògica; avui en diríem populista. Tot aquest mosaic ideològic queda reflectit a través d’aquest relat de la vida de Salvador Seguí.
El Noi del Sucre tenia lligams d’amistat i afinitat amb Companys -tots dos eren originaris de l’Urgell- i amb Layret, un dels seus referents, però també amb Macià. La seva prioritat no era nacional sinó sindical, de classe: la millora de la vida dels obrers. El seu ideal era canviar les condicions de treball (en la duríssima vaga de la Canadenca del 1919, la seva actuació va ser crucial per aconseguir la jornada de 8 hores), donar eines organitzatives als treballadors (cooperatives, ateneus, biblioteques) i, en definitiva, donar veu i cultura al poble. En un clima de violenta lluita de classes, amb la Revolució Russa en marxa i els feixismes ascendents, la militància de Seguí li suposava literalment jugar-se la vida. De jove, durant anys va portar pistola i després escorta. Tant ell com Layret van acabar assassinats, i anys després Companys afusellat.
Amb 11 anys Seguí va entrar d’aprenent en un forn de pa i després va treballar de cambrer (d’aquí sembla que li ve el sobrenom del Noi del Sucre) i de pintor de parets. L’actual Raval i el Paral·lel eren el seu món. Autodidacte, es va formar llegint a la presó (d’entrada Nietzsche i Bakunin), a les tertúlies de taverna, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i com a admirador de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Va ser un home d’acció i de diàleg, i bon orador. Casat amb la Teresa Muntaner, de Palamós -que ja tenia dues filles d’un altre matrimoni-, no va veure morir el seu fill Hel·leni ni va veure néixer la seva filla Teresa. “L’emancipació proletària no s’aconseguirà ni amb paraules plenes de vent ni amb pistoles”, havia dit abans de ser abatut a trets al carrer. Tenia 36 anys.
