La memòria de Vicenç Altaió és a la seva biblioteca
BarcelonaSi busqueu a internet on va néixer el poeta i crític d'art Vicenç Altaió, trobareu que va ser a Santa Perpètua de Mogoda. En canvi, si teniu ocasió de preguntar-l'hi directament a ell, us respondrà que és fill "de la Sainte du Mouvement Perpétuel", una traducció lliure que trobo que respon molt a la seva manera de ser.
Ho dic després d'haver pogut veure Biblioteca de pedra seca, que no és un documental sinó un assaig poètic artístic, que és el que el seu director, Joan Vall Karsunke, tenia ganes de fer, al voltant de l'univers de Vicenç Altaió i de la seva biblioteca personal, que consta d'uns 30.000 volums. Vall diu que, la primera vegada que va entrar a casa d'Altaió, gairebé es desmaia de la impressió. També, per la manera com estaven ordenats, alfabèticament, amb gran disciplina i, alhora, amb una gran passió per la literatura i els autors, que Vall diu que es podia percebre de seguida, i que també respira així a la pel·lícula. El director va començar a anar a gravar la biblioteca, i es va adonar que allà hi passaven coses, també per com Altaió es relacionava amb els seus amics. A partir d'aquí, van començar a enregistrar trobades, que Vall va plantejar com una cosa performàtica. A la pel·lícula podem veure com passa per casa seva Biel Mesquida, que llegeix darrere una taula on Altaió està estirat. Aquí, està vestit: el dia de la visita de Frederic Amat, està estirat panxa avall, a la mateixa taula, i l'artista li va dibuixant, amb un retolador gruixut, la seva biblioteca a l'esquena. Hi trobem l'ordre que esmentava Vall Karsunke, i que el va fer pensar en els murs de pedra seca que trobem en alguns llocs del nostre territori, fets de pedres apilades molt minuciosament, sense ciment. Li va semblar que les pedres eren com llibres, i quina idea tan bonica relacionar la perdurabilitat de la pedra amb la dels llibres. Per a Altaió, això és important. En un moment de l'assaig, diu: "Aquesta biblioteca és exactament les connexions entre el meu cervell i el cervell dels altres. Aquí hi trobarem no només les restes de la memòria d'allò que ha estat llegit i après, sinó que, a la vegada, és una manera de donar-li perdurabilitat, a través d'allò que és físic, que és el món del llibre, allò imprès damunt el paper, en el cervell d'altres lectors que puguin venir en el futur".
És una idea generosa, la de la transmissió, però serà difícil preservar tot el que apareix a la pel·lícula, perquè la biblioteca d'Altaió és un espai viscut, una acumulació de moments que fan endevinar una vida molt extraordinària. Hi ha un moment sensacional, en què obre una capsa i comencen a aparèixer llibretes, agendes, bitllets d'avió, una diapositiva amb John Cage de l'any 1985... A més dels amics que han participat en la pel·lícula, on també apareixen Fina Miralles, Albert Serra, Perejaume o Laia Estruch, Altaió conserva llibres d'amics i autors admirats desapareguts, com J.V. Foix, Tàpies, Brossa, Palau i Fabre o Joan Vinyoli. D'aquest darrer, n'agafa un volum de la Poesia completa, i llegeix la dedicatòria que li va fer el poeta, gran amic seu. Una de les coses que li diu és "Tu tens tota la vida per davant, jo tinc la mort a la cantonada". Altaió, ho veiem al film, té molta vida per davant, especialment rica per tota la vida anterior que conté, i que la pel·lícula transmet tan bé. Saviesa, generositat, un punt d'excentricisme brillant i el mouvement perpétuel que l'acompanya des del naixement.
