Literatura
Llegim  /  Entrevistes 04/04/2022

Biel Mesquida: "La meva literatura és més forta que els opiacis"

4 min
Biel Mesquida, a Barcelona

BarcelonaDes que va començar a escriure a la dècada dels 70, Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha sigut fidel a unes paraules del cineasta Jean-Luc Godard: "Una pel·lícula té un començament, un nus i un desenllaç, però no necessàriament en aquest ordre". El llibre Encarnacions, amb el qual debuta a LaBreu, combina narració, reflexió i llampecs de lirisme en el seu estil perpètuament renovador.

Diu que tota la seva escriptura són "formes minúscules". També ho han sigut novel·les com L'adolescent de sal, amb la qual va debutar el 1975?

— Quan la vaig tenir escrita vaig anar per tot arreu i me la rebutjaven. La presentava a premis i no quedava ni finalista. Recordo que la Maria Aurèlia Capmany la va llegir i em va dir: "Això és una casa que has començat per la teulada". Sempre m'he sentit molt sol. També entre els autors del que més endavant es va conèixer com la generació dels 70 i on sovint m'inclouen.

Però L'adolescent de sal va ser un llibre important. Almenys se l'ha considerat així més tard.

— Tinc la sensació que els únics que m'entenien eren poetes com Carles Hac Mor , Santi Pau i Joan Brossa . Eren gent que, en aquells moments, no pintaven res.

Va arribar a escriure un llibre a quatre mans amb Quim Monzó, Self-service (1977).

— Teníem una relació d'amistat i respecte. El Quim, des del principi, també es mirava el món literari de manera esbiaixada... Més endavant va demanar treure Self-service de la seva obra. Té collons, oi?

Des de L'adolescent de sal ha publicat poemaris com El bell país on els homes desitgen els homes (Laertes, 1985), novel·les com Excelsior (Empúries, 1995) i llibres de narracions com Trèmolo (Empúries, 2015). Està content del camí que ha fet?

— Després de Trèmolo em vaig haver de tornar a posar a buscar editor. No m'ho prenc malament. Em sembla magnífic que una cosa així em pugui passar a la meva edat. Acabo de fer 75 anys!

El resultat, Encarnacions, és capaç de descol·locar-te com els primers llibres.

— Sempre he dubtat molt. A vegades m'he sentit impostor. He arribat a creure que, en comptes de ser escriptor, potser era una altra cosa. He passat el meu Getsemaní! Però ara estic tranquil: sento que tinc una gran llibertat i empenta. Vivim massa dominats per les idees de triomf i fracàs. N'hem de fugir. Recordo que, quan era petit, la mare em llegia If, de Rudyard Kipling: el meu desig seria haver arribat a ser un home com el d'aquell poema.

Abans mencionava la paraula llibertat: ha sigut una constant en la seva literatura.

— La llibertat s'ha de conquerir contínuament; si no ho fas, acabes convertit en una pedra morta. Quan parlo de llibertat em refereixo als gestos minúsculs i íntims, tan petits que si no els mires bé no els entens. No n'hi ha prou amb cridar "No a la guerra" en una manifestació. Cal mirar les escletxes, dir el món des del dolor, la bellesa, l'amistat, el sacrifici, el dia a dia domèstic i els angles morts. Hem de trobar punts de vista innominats, indicibles i intocables. Els escriptors hem d'arrossegar-nos per sota terra, com els cucs, deixar-nos empeltar del llenguatge dels animals i dels vegetals. Tan important és parlar de la bondat com dels desgraciats, dels viciosos i dels que fan malbé les coses.

En un dels textos d'Encarnacions llegim que el narrador adora "les crisis amatòries, els personatges abandonats, les cases grans on han passat moltes de coses, els perfums perduts".

— Tot em pot interessar i fascinar. Vull explicar la realitat en 360 graus. Hi ha tantes coses que tenim al costat i que no veiem... La veritat passa per aquestes coses petitones i diminutes; pels no-resos. Els poderosos els volen destruir, aquests no-resos.

Hi ha un personatge que va donant consells a un tal Dàior. Qui és?

— No ho sé! M'he inventat el nom. Dàior m'agradava com sonava.

Entre aquests consells hi ha: "En l'obra d'art cal arribar més enllà dels nostres límits, sobrepassar-los". També: "El narrador estima la carn indòcil i les rememoracions sobtades".

— Les rememoracions tenen més força i vitalitat que mai. Són epifàniques i ens fan créixer. Quan escric em sento antiamnèsic, antianestesiat i antimanipulat. Intento construir un món íntim i propi. Cadascú té unes empremtes digitals úniques.

I vostè ha aconseguit traslladar aquestes empremtes úniques a la seva literatura. Escriu en català mesquidià...

— Soc la meva pròpia etiqueta! Quan jo desaparegui, desapareixerà amb mi. Vull que les frases, els ritmes i les contarelles estiguin impregnades de la meva llengua. Estimo el català de manera apassionada i un poc salvatge. Intento transmetre aquesta passió...

Diria que se'n surt molt bé.

— A vegades aconsegueixo que un lector m'escrigui. Fa uns dies em va enviar un correu un home que em deia que havia estat un temps ingressat a l'UCI, i que el meu blog Closcadelletra li havia anat millor que la morfina. Haver-lo fet feliç em va fer feliç a mi. La meva literatura és més forta que els opiacis. Pensar això em dona confiança. Si no sabés que les meves paraules serveixen –encara que sigui només a un lector– només em dedicaria a llegir. A vegades penso: "Biel, fas manuals d'autoajuda d'alta bellesa".

Després de Carpe momentum (Cafè Central, 2021) i Encarnacions, prepara res més?

— Estic tornant a treballar en un llibre que fa molt de temps que em ronda, C de Carnatge, que anteriorment s'havia dit Carnatge Hall i també C. Finalment, he aconseguit superar el bloqueig d'aquesta novel·la. Ja porto unes 170 pàgines. Escric sempre a mà, ja ho saps... de tants anys d'escriptura se m'està començant a petrificar un dit!

stats