Els llibres de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) són un festival de proclames que fan acrobàcies pel cel de la pàgina. “Hi havia una claror suau i les tulipes de damunt el comodí estaven apagades”. “El meu penthouse situat al capcurull de l’edifici Sol era una rosa de foc”. “Res no excusa el meu acte i serà inacabable la meva penitència”. Trèmolo (Empúries, 2015) arriba tres anys després de la novel·la Llefre de tu (Club editor, 2012) i els monòlegs teatrals d’Els missatgers no arriben mai (El Gall, 2012). En aquest impàs de temps s’han publicat també les reedicions de L’adolescent de sal i del poemari El bell país on els homes desitgen els homes, tots dos a Labutxaca, que van aparèixer per primera vegada el 1975 i el 1985.

Després de Llefre de tu tornes a les formes breus.

Tota la meva escriptura són formes minúscules, fragments d’un text infinit. És el meu territori de creació des de L’adolescent de sal. Llefre de tu també estava fet de retalls breus, d’aquest impuls literari que no s’atura.

En un dels textos que encapçalen cadascuna de les 56 narracions - que funcionen a manera de poètica - assegures que voldries “escriure un objecte literari no identificat, un OLNI, que fos viu, seductor, bategant i, of course, un fracàs editorial”.

Em sento en una escriptura molt lliure. Sempre n’he tingut, de llibertat absoluta, però he passat per moments de contractures i autocensures, en què he tingut por de no sortir-me’n, d’escriure textos que no toquessin ningú, que la música que feia fos un renou o que l’edifici quedés reduït a pols. He perdut la por i m’he tornat un pocavergonya [riu]. Un lliurepensador! Noto una correntia d’anarquisme literari que em travessa..., i tot d’una em sento capaç de saltar les grans ciutadelles literàries, d’agafar maons de diaris, de novel·les barates, de cercar dins la merda. Pierre Michon diu que l’escriptor ha de ser un rei Mides de la paraula, capaç de transformar els mots en or. Hi estic totalment d’acord: or, gràcia, elegància i ritme.

A Trèmolo hi ha llum per tot arreu, fins i tot en les històries amb drames, morts i desastres.

És una casa feta contra la intempèrie que ho domina tot. Aquesta intempèrie no s’atura mai: entra per l’economia, per les relacions humanes i per l’amor. Voldria que la meva literatura fos una casa per al lector, que hi pugui entrar com vulgui i estar-s’hi una estona o una eternitat.

Escrius que la història és l’última cosa que t’interessa del conte. ¿Incomoda els lectors, això?

Jo no sóc un contador d’arguments, no sóc un narrador directe -un informador del que sigui-, sinó una altra cosa: vaig per camins esbiaixats, em fixo en petits detalls, en l’olor d’unes roses, estudio sentits que van per llocs que gairebé no sents. Els arguments són no-resos, i és a partir d’aquests no-resos que avanço. Em veig com un d’aquells mosaïquistes grecs que treballaven sobre el que quedava sota les taules dels banquets: la brutor, les restes, la pudor que no sabien d’on sortia.

Si Acrollam (Empúries, 2008) estava escrit en segona persona, ara t’has proposat explorar a fons la primera.

A través d’aquestes primeres persones que filo i desfilo, vull arribar a cordes vocals que tremolen i coses que no passen per les percepcions corrents. El lector ha de captar aquestes vibracions, imatges mogudes i sentiments que no són clars, i a través d’aquests miralls trencats accedirà a territoris dels personatges d’una gran intimitat. La literatura és construir un art de viure. És per això que tota la meva obra és una obra d’autoajuda [riu].

No hi ha una mirada tan crítica a l’entorn, com passava en els contes d’ Acrollam. Allà Mallorca vivia anys de convulsió, manifestacions i corrupcions diverses.

Aquí el present històric hi és d’una altra manera. La convulsió afecta l’individu. La societat continua estant plena d’incerteses, de dificultats i corrupcions, però aquí ens trobem amb subjectes que es confessen al lector.

Les veus són properes. Xiuxiuegen. Sí! M’ha tocat excavar i aprofundir. És un llibre fondo, en què es veu que m’he esgarrapat la carn amb els sentiments i els pensaments propis. És un llibre de terra fosca, de veus fondes. Hi ha aparicions i desaparicions, fins i tot hi ha morts, però sempre en un territori petit que t’obliga a cercar enginys, a fer que la llengua digui. A donar llengo, que diem a Mallorca referint-nos a morrejar-se. M’encanta donar llengo!

Donar llengo, i també cervelltremolar. El llibre comença així: “I tu, què fas? Jo, cervelltremol”.

El cervelltremolar és una acció que es transmet a tot el cos. A l’estriptis que proposa Trèmolo fins i tot et treus la pell. Rimbaud deia que la seva obra s’havia de llegir “literalment i en tots els sentits”. Per a mi, el meu llibre s’ha de llegir “literalment i en tots els sentits”.

La teva veu literària continua intacta. No ha perdut força.

L’únic que fa que hi hagi un escriptor és que tingui una veu pròpia. Voldria que tota la meva obra fos una petita música que dono al lector. I crec que durarà: les veus que conto continuaran sent llegides pels lectors del segle XXII.