Què faràs després de l’orgia?
Superada la modernitat i la postmodernitat, mort déu i les ideologies salvadores, hem arribat enlloc. I ara què? A Cool memories, Jean Baudrillard conta que "en el zenit d’una orgia, un home li va xiuxiuejar a l’orella d’una dona: «Què faràs després de l’orgia?»". Al filòsof Gregorio Luri l’anècdota li serveix per mostrar el nostre desconcert: "Quan, finalment, un cop traspassats els límits heretats, semblava que havíem de sentir-nos lliures, ens sorprenem preguntant què fer després de l’orgia". I rebla: "Estimem la llibertat, però busquem el recer de la fidelitat; defensem el pensament crític, però ens costa sotmetre’ns a la crítica a nosaltres mateixos...".
Luri sempre incomoda i sedueix. El cap i l’erudició li bullen. També el cor. Escriu i pensa com qui respira. "Pensar és fer camí". Ha caminat molt, en Luri. És la seva quotidianitat, que ara ens presenta en un assaig el títol del qual és tota una reivindicació: La dignidad del mediocre (Ediciones Encuentro). Sempre a contracorrent, en temps d’apoteosi del talent i la meritocràcia, d’aquesta religió laica que entronitza als altars de la fama els individus genials –disruptius, innovadors, creatius, autèntics...–, ens aterra a la realitat de la nostra ambigüitat, "ni som sempre com ens agradaria ser, ni ens estimen sempre com ens agradaria ser estimats".
Som mediocris, de qualitat mitjana. Estem a mig fer, cosa que vol dir que tenim la possibilitat de poder-nos fer. Podem bascular cap a la degradació o cap a la superació. Ens posem límits. Tenim hàbits. Ens plau reconèixer la seguretat de les coses conegudes, sabudes. També ens plau l’aventura, esclar. Descobrir, crear, transgredir. Però sovint per tornar o arribar a l’essència senzilla: una amistat, una poma, una feina... "Els límits són fràgils, però humanitzen".
Estimar és un límit que ve d’antic. "A l’antiga Grècia el verb evergetéô significava fer el bé a la comunitat per filantropia, voluntàriament", recorda un Luri que reivindica el Plató dualista, un Plató no gens dogmàtic, el pensador que va encunyar "el principi evergeta": en la seva fricció amb el dinamisme irracional de la matèria i la forma, aquest principi –fer el bé– ens conforma. Som fills d’això i de dos mil anys de cristianisme. Però, caigut l’optimisme històric il·lustrat i les seves filles utòpiques, fa temps que cavalquem sense regnes damunt el cavall del nihilisme, del no-res. Deia l’angoixat Heidegger (rima millor en castellà): "La nada anonada". Com sortir-ne? "Si és tan difícil ser nihilista és perquè encara costa més renunciar al principi evergeta".
Luri recepta de nou el Plató que ens convida a seguir somniant essent conscients dels límits, també el Sòcrates que ens commina a buscar la veritat –sempre limitada– i, encara, a no oblidar la llegenda del temple de Delfos fundacional d’Europa: "Coneix-te a tu mateix", és a dir, coneix els teus límits. Acceptem, doncs, la nostra mediocritat, la nostra "essencial heterogeneïtat" (Juan de Mairena) com a punt de partida. Viure, llavors, és acceptar els propis límits i anar-se diferenciant d’un mateix. Perquè, tal com diu Hegel i anota Luri, "el límit inclou en si mateix la possibilitat de la seva pròpia superació".
El creient Chesterton li va dir al pragmàtic John Dewey: "El pragmatisme és una qüestió de necessitats humanes i una de les principals necessitats humanes és ser alguna cosa més que un pragmàtic". Luri ho veu així: necessitem tant la ciència com l’amor, necessitem atrapar els fets amb metàfores. Necessitem límits per saltar-nos-els. Necessitem abstraccions que donin sentit al nostre sentit pràctic: solidaritat, tolerància, llibertat, sentit de comunitat. Una constatació: "Canviem els límits de les coses, però no la necessitat de delimitar". Filosofar és delimitar el misteri de la vida.
Així doncs, i després de l’orgia, què? Per acabar, de nou el Plató que pensa que la mesura, el límit, l’ordre i el raonament són sempre millors que la desmesura, l'il·limitat, el desordre i la desraó. El Plató que veu el millor de l’ànima en la resposta serena a l’infortuni. I el Luri que ens alerta sobre la gravitació egolàtrica del qui es mira sempre el melic i ens convida a ser "dignes de la nostra singularíssima i excepcional mediocritat". Bon any 2026, estimats lectors mediocres, i que el principi evergeta ens acompanyi.
